Salvador Esquena: "Hi ha metges que assagen tècniques al tercer món"

Ningú havia trencat mai l'omertà corporativa. Fins al doctor Salvador Esquena. El seu llibre En la pell del pacient (Ara Llibres) aixeca l'alfombra del seu col·lectiu per mostrar les taques i regalims que no veiem els profans. O sigui, col·legues untats, falsejadors de dades, egocèntrics més interessats en la malaltia que en el malalt, cremats, venedors de refregits, cirurgians que agafen desimboltura en països subdesenvolupats...

-¿Aquesta bata que du és antibales? No, no. És més, molts metges s'han posat en contacte amb mi i m'han dit: «¡Ja era hora que algú expliqués la realitat!».

-¿A què ve tant de silenci? El metge segueix mantenint el prestigi social, però els que dirigeixen la sanitat no el respecten gaire. Els sous són baixos i es treballen moltes hores, a vegades en condicions pèssimes. Som mà d'obra intercanviable. Això, sumat al fet que augmenten les denúncies i les agressions verbals o físiques a urgències, alimenten el corporativisme. La incomprensió fa que molts, per autoprotecció, mirin cap a un altre costat i callin.

-I vostè va i decideix fer un pas endavant. Els metges sabem què passa, però jo volia que ho sabessin els pacients. Als metges se'ls pressuposa una ètica superior a la resta de la societat i això és mentida.

-Apliqui el bisturí sobre la pitjor de les faltes ètiques. Per mi, el pitjor del pitjor és el metge de la privada que s'anuncia a pàgina sencera en un diari venent per mil euros una solució que en val 20 a la Seguretat Social. O proposa una tècnica quirúrgica «millor», que s'ha de pagar a part -a vegades en negre-, i opera amb la tradicional. Són terroristes de la medicina.

-¿Això està passant aquí? Cada dia. I els tenim identificats. Si pregunta als 20 uròlegs que fan privada, tots coincidiran a donar els noms dels sis pirates. Aquests tios operen i cobren, i si hi ha complicacions es treuen el malalt de sobre i te'l reboten a tu.

-¿Per què no ho denuncien, vostès o el Col·legi de Metges? Ho han de fer els pacients, però sovint ni saben que els enganyen. No és tan fàcil demostrar que un metge menteix. Però se'ls ha de treure de la professió. No es mereixen veure malalts. Són delinqüents.

-Prossegueixi amb la biòpsia. Cada dia apareix una tècnica nova o un nou aparell. El més honest és que, per posar-los en pràctica, busquis algú que en sàpiga molt i supervisi els teus 25 primers casos. Però molts metges veuen la tècnica en un congrés i, al tornar, ja operen un malalt. I així, fins a arribar al número 25. ¿I els 24 previs? El més probable és que sorgeixin un munt de complicacions. En lloc de dues hores d'intervenció, set. En lloc de sagnar 200 mil·lilitres, un litre...

-Hi ha qui fins i tot se'n va al tercer món a agafar pràctica, sosté. En medicina no existeixen els Messi. Un cirurgià en sap molt quan ha operat molt. L'especialista pot fer la corba d'aprenentatge pel seu compte, fins i tot sense informar-ne el pacient; i pot agafar la drecera i, amb l'excusa de l'altruisme, anar al tercer món a operar-ne 300 en tres mesos, fent el que no s'atreveix a fer aquí i, al tornar, guanyar diners per ser un pioner. Ara, entre els cirurgians dels EUA i Europa s'està posant de moda anar a la Xina i Índia a fer números. I si hi ha complicacions, bé, són «ciutadans de segona».

-Espantós. Després hi ha els diners de la indústria farmacèutica. La patronal Farmaindústria ha tancat l'aixeta, però durant 30 o 40 anys va ser una verdadera orgia. Vaig parlar amb visitadors mèdics amb 40 anys a la professió i em van explicar coses increïbles. A canvi de sobreindicar fàrmacs amb un cost que repercutia a la Seguretat Social, alguns suggerien regals com taules de windsurf, viatges familiars, aparells per a la consulta i fins i tot la comunió d'un fill.

-Si Hipòcrates aixequés el cap. Un cap de servei molt famós de Barcelona, insinuant al visitador que podia influir en el que es prescrivia en els seus dominis, li va dir: «I recorda que m'agraden els cotxes esportius». El fet que sigui un líder d'opinió o un metge de prestigi no salva de caure en aquestes coses.

-La indústria segueix pagant els congressos, una altra zona fosca. La indústria farmacèutica té clarobscurs. Produeix bons productes i fa el possible per incorporar-los al mercat. Com que és qui paga la formació contínua dels metges -absolutament necessària-, li resulta rendible organitzar congressos. I als metges els interessa anar-hi per ser vistos i guanyar prestigi, tot i que molts venen fum.

-¿Quina classe de «fum»? Presenten refregits i l'any següent expliquen el mateix.

-¿Ningú s'aixeca i els xiula? He vist picabaralles entre un líder d'opinió i algú que l'interpel·lava, però, l'endemà, el que mentia tornava a pujar a l'estrada. I després hi ha els periodistes...

-Ai. Els metges i els hospitals s'han adonat que una certa repercussió mediàtica aporta recursos i prestigi. Així que cada dia surt una notícia mèdica sobre el descobriment de la penicil·lina. Algunes són reals, i d'altres, fum. El periodista transcriu escrupolosament el que li expliquen, però hauria de contrastar la informació amb un expert.

-'The Lancet' és la revista mèdica més prestigiosa del globus, ¿oi? Una de les més prestigioses.

-El seu editor, Richard Horton, admet que el 50% del que publica pot ser que no sigui cert. Els metges sabem que a les publicacions científiques es menteix per una sèrie de conflictes d'interès: del mateix científic que maquilla els resultats d'un estudi -en treu els que van morir, els que van sagnar molt... -, de la indústria que els avala o de les universitats que el que volen és publicar. Un de cada 50 científics admet haver falsejat resultats. La ciència està fent un gir cap a la foscor, com afirma Horton.

-Tal com ho pinta, ho sembla. El frau científic ha existit al llarg de la història. Mendel va comptar pèsols com li va interessar en els seus treballs de genètica i Galileu no va fer els experiments que provaven la rotació de la Terra. Però ara el frau científic és molt elevat. Perquè s'hi suma una situació dramàtica: la ciència s'ha convertit en una indústria que mou molts diners. Tot el que porta el segell científic és dogma de fe.

-Millor no posar-se malalt, vaja. L'important és trobar el professional adequat, que ho són la immensa majoria.

-¿Com saber qui és qui? Preguntant a un amic metge.

-Guanyen els rics i famosos una altra vegada. No és així. En mans d'un desaprensiu, el ric i el famós són un xollo. Jean Mitchell, professora d'Economia de la Salut a Georgetown, els anomena pacients «caixer automàtic». Però no vull crear un clima catastrofista. Només que la gent ho sàpiga.

-I pensar que al seu compte de Twitter es defineix com a «misantrop» i «hedonista». No ho tingui en compte. És un compte del 2011, amb pseudònim i una certa afectació. Ara sóc més jo, algú indignat amb les coses que passen. És cert que m'agrada l'òpera, la gastronomia i la literatura. Treballo 12 o 14 hores al dia i el cap de setmana intento desconnectar.

-¿I això de la misantropia? Confio en les bones persones de manera individual, però tinc poca fe en la humanitat. L'espècie té un punt egoista que, portat a l'extrem, ens ha dut a aquest moment deshumanitzat, on hi ha ciutadans de primera i de segona, on els morts no valen el mateix en un costat que a l'altre. I la medicina no deixa de ser un reflex de la societat.

-¿Vostè no pateix cap dels mals que denuncia? A vegades, pel volum de pacients, he de comunicar un càncer en cinc minuts i m'indigna. A més, tots els cirurgians tenim un punt egocèntric. Probablement, sense ell seria difícil dedicar-s'hi.

Notícies relacionades

10 coses que cal saber de Sílvia Caballol, l’‘amor’ de l’(ex)bisbe de Solsona

Twitter, any I: la impulsiva revolució d’Elon Musk transforma la xarxa social i redueix el seu negoci

-Operar no és retallar i enganxar. No. Tens el pacient sagnant un litre i no ho pots parar, i acabes la cirurgia i te n'espera una altra després, i a la nit has de fer un trasplantament. Tot i així, això no et situa per sobre del bé i del mal.

-Els que ha salvat segur que l'hi situen. No hi ha res més satisfactori que ajudar els altres.