Anatomia del mal humor
Espanya pateix una irritació ambiental. Una fatiga nerviosa. Una espècie d’electricitat moral que sembla haver-se instal·lat en les converses, les xarxes socials, els bars, les famílies i fins i tot en la manera de tocar el clàxon.
Hi ha països que tenen problemes. Espanya, a més, té estats d’ànim. I últimament un de molt concret: el mal humor col·lectiu. Tothom sembla enfadat amb alguna cosa. O amb algú. O amb si mateix.
No parlo de la indignació política, que en aquest país forma part del paisatge com les rotondes, les obres sempiternes o les discussions sobre la truita de patata. Es tracta d’una cosa més profunda i quotidiana. Una irritació ambiental. Una fatiga nerviosa. Una espècie d’electricitat moral que sembla haver-se instal·lat en les converses, les xarxes socials, els bars, les famílies i fins i tot en la manera de tocar el clàxon.
Un obre la premsa, escolta la ràdio, encén la televisió o consulta el telèfon i troba desconeguts insultant-se amb la passió dels que defensen una trinxera. Fins i tot demanar una cita mèdica acaba convertint-se en combat urbà.
Hi ha persones que abans discutien de futbol i ara discuteixen de geopolítica energètica amb el mateix to amb què es reclama un penal en el minut 93.
El mal humor s’ha democratitzat. Ja no és patrimoni exclusiu de taxistes adustos ni de columnistes a punta d’Alka Seltzer. Avui qualsevol pot aixecar-se irritat abans fins i tot d’esmorzar. N’hi ha prou amb mirar el mòbil.
Potser perquè vivim sobresaturats d’estímuls i greuges. Mai havíem tingut tanta informació i mai havíem administrat pitjor la nostra tranquil·litat. El ciutadà contemporani esmorza corrupció, dina polarització i sopar apocalipsi climàtica. Entremig rep una notificació bancària redactada amb la cordialitat d’un requeriment judicial.
Tot contribueix a aquesta sensació d’esgotament. I potser allà hi ha la clau: el país no sembla només enfadat, sinó cansat d’estar-ho.
Hi ha en l’ambient una forma de cansament moral. Una fatiga col·lectiva per anys de sobresalt permanent, tensió ideològica, soroll continu i mobilització emocional ininterrompuda. El ciutadà mai descansa psicològicament. Abans les persones tenien problemes; ara a més tenen notificacions.
Cansament moral
I quan les societats es cansen moralment comencen a comportar-se com les persones exhaustes. Perden la paciència, exageren els greuges, es tornen hipersensibles, confonen discrepància amb agressió i responen amb una desproporció gairebé automàtica.
Potser per això assistim a una agressivitat creixent en la conversa pública. A una susceptibilitat extrema que converteix qualsevol matís en sospita. A la facilitat per a l’insult. A la impaciència constant. A la incapacitat per discutir sense dramatitzar. A la mala educació. Com si la convivència nacional s’hagués quedat sense amortidors.
La política, naturalment, ajuda molt. Ja fa anys que s’especialitza a transformar cada desacord en una batalla definitiva entre el bé i el mal. L’adversari ja no s’equivoca, conspira; ja no discrepa, amenaça la democràcia.
Però també seria injust carregar tota la culpa sobre la política. També hi ha un cansament privat, íntim, silenciós. Gent esgotada. Famílies fent equilibris impossibles. Joves que sospiten que viuran pitjor que els seus pares. Gent gran desconcertada davant un món immarcescible que canvia massa de pressa i a més pretén celebrar-ho com una obligació moral.
Tothom sembla estar defensant alguna cosa: el seu salari, la seva identitat, la seva paciència, la seva plaça d’aparcament o el seu últim indici de serenitat.
De vegades fa l’efecte que hem confós el mal humor amb la lucidesa. Com si somriure fos una ingenuïtat i viure permanentment irritat una forma superior d’intel·ligència moral.
No obstant, les societats no es deterioren únicament per la corrupció o per les males lleis. També s’erosionen quan perden la cortesia elemental. Quan desapareix la capacitat de concedir a l’altre un marge de bona fe. Quan el sarcasme substitueix l’argument i la sospita reemplaça la conversa.
El mal humor col·lectiu acaba convertint-se en una forma de contaminació ambiental. I potser per això convindria rebel·lar-s’hi una mica en contra. No amb optimisme de tassa motivacional ni amb somriures terapèutics d’anunci farmacèutic. Tampoc fingint que no hi ha problemes reals. N’hi ha, i molts.
Però sí recordant una cosa senzilla: una societat irrespirable no es construeix únicament des de dalt. També des de baix. Des del to. Des d’aquesta agressivitat petita i quotidiana que acaba convertint-se en atmosfera nacional.
Notícies relacionadesPotser el veritable gest revolucionari d’aquest temps no consisteixi a cridar més fort, sinó a conservar la calma. Fins i tot l’humor. Potser sobretot l’humor.
Perquè els països que perden la capacitat de poder riure’s de si mateixos solen acabar prenent-se de manera massa seriosa els seus pitjors impulsos.
