17 dies d’agonia
El PSOE afronta gairebé tres setmanes d’incertesa fins que José Luis Rodríguez Zapatero declari davant el jutge. Després, se celebrarà un comitè federal en què podria passar qualsevol cosa.
Els qui coneixen José Luis Rodríguez Zapatero saben que deu estar passant-ho malament per no poder donar la seva versió dels fets.
Quan va gravar el vídeo tot just saber-se la seva imputació, va dir que faria declaracions més àmplies l’endemà i es va estudiar una entrevista a Efe. Però va canviar de criteri i va pensar que havia de parlar primer davant el jutge.
Tan malament deu portar la contenció davant el que veu que no va trigar a nomenar un portaveu oficiós, el director de l’Ateneu, Luis Arroyo, que ha començat a exercir amb vehemència. I és que quan Arroyo intenta transmetre allò de què ha parlat amb Zapatero fa de mal distingir el que li ha dit l’expresident i la seva opinió.
En principi, el calvari del silenci a l’expresident li havia de durar una setmana, perquè dimarts, 2 de juny, estava prevista la seva declaració. Però també ha canviat aquest escenari quan el seu advocat ha demanat un ajornament i s’ha ajornat al 17 i 18 de juny.
Zapatero, tot i que és un animal polític, ha entès que ara hi ha moltes coses en joc i li convenia més preparar amb detall la defensa.
La seva decisió, però, obre 17 dies d’agonia per a Pedro Sánchez i el PSOE, en què de segur hi haurà una cascada de notícies que centraran el debat.
El viacrucis d’aquests 17 dies no serà fàcil per als socialistes. A més, cal sumar-hi que dijous va començar el judici del germà de Sánchez, que la seva dona compareix el 9 de juny davant del jutge Peinado i el nou escàndol de l’anomenat cas Leire. No obstant, si res pot guanyar la partida a Sánchez seria un procés de Zapatero.
I, a més de tot plegat, el 27 de juny se celebra el comitè federal del PSOE, el màxim òrgan entre congressos, que té plena potestat per prendre decisions. Només cal recordar aquell conclave de l’1 d’octubre del 2016, en què aquest òrgan va acabar destituint el secretari general del partit... un tal Pedro Sánchez.
Cultura de partit
Sánchez, tot i que aquests anys ha deixat el PSOE en un segon pla i sense múscul, sí que ha adquirit plena cultura de partit i és conscient de la tradició que les grans decisions s’anuncien en el comitè federal, com va fer Zapatero el 2011 quan va comunicar que no tornaria a ser candidat.
El comitè federal majoritàriament està en mans de Sánchez, però els dirigents del PSOE tenen un criteri propi.
Preocupa especialment com es poden afrontar les municipals i autonòmiques del maig del 2027, i que tot plegat arrossegui molts alcaldes. Un regidor extremeny, d’una localitat on el PSOE gairebé sempre ha guanyat per majoria absoluta, no amaga el seu temor: "Si es continua així, perdré". En la mateixa situació es poden veure Adrián Barbón, María Chivite o Emiliano García-Page.
No s’espera un comitè federal com els de l’etapa de Felipe González que duraven dos dies, però serà el més complicat que ha d’afrontar Sánchez des que va tornar a ser secretari general. Es dona per fet que García-Page serà la veu més crítica, però ja hi ha barons no tan afins a Sánchez.
El desenvolupament del comitè federal sempre el marca el discurs del secretari general, que és en obert –el debat posterior és tancat– i allà hi haurà les claus. Sánchez està obligat a justificar aquesta resistència, a donar ànims i a dibuixar un horitzó més clar.
Notícies relacionades¿Pot ser que Sánchez sorprengui? Amb la seva trajectòria política no és descartable. Des d’anunciar una qüestió de confiança fins a fixar data d’eleccions o... qui sap.
Però el PSOE ha de sortir amb les idees clares del comitè federal, i Sánchez amb el suport del partit. Hi ha molt en joc. N’hi ha que diuen que el futur del PSOE.
