Lluís Corominas: «Els Mossos van passar de protegir-nos a vigilar que no marxéssim després de l’1-O»

Va entrar en política el 1991 fruit de la casualitat. El van convidar a acudir a una trobada de Convergència a Castellar del Vallès, ja que era el coordinador de l’escola de bàsquet, i li van acabar convencent per apuntar-se a les llistes electorals. Durant gairebé tres dècades va interpretar pràcticament tots els papers possibles, tant dins de CDC com a nivell institucional: va ser regidor, alcalde, diputat, president de grup parlamentari i vicepresident de la Cambra catalana. Aquest últim càrrec el va ocupar durant gairebé set anys, del 2010 fins al 2017, mentre ho compaginava amb funcions de partit que l’implicaven recórrer Catalunya de dalt a baix, gairebé els 365 dies de l’any.

Aquell any, el del referèndum de l’1-O, va ser un punt d’inflexió per a ell. Tenia decidit deixar la primera línia des de feia temps, però la manera en què es va liquidar la legislatura el va empènyer a fer un pas al costat. «Entenc que hi hagi gent que estigui frustrada, no els tinc rancor, però vam arribar fins on vam poder», reflexiona en veu alta sobre el paper dels independentistes durant el procés. A misses dites considera que després de la manifestació del 3-O es podria haver actuat de manera «diferent», però evita reescriure la història. «No vam saber trobar el camí. Potser si haguéssim mantingut la ment freda... però no va ser així», recapitula, després de recordar com es va quedar «blanc» quan aquella nit va escoltar el discurs del Rei.

Corominas, aquella vetllada, era al Palau de la Generalitat al costat de Carles Puigdemont, Oriol Junqueras i un grup reduït de confiança: «Esperàvem que l’Estat, veient la força de la gent, s’assegués a parlar; però es va preferir aplicar el Codi Penal. Davant d’això, no vam poder fer res». «No estàvem disposats a utilitzar armes. I que ens matessin algú, tampoc», reconeix, preguntant-se també quants els haguessin seguit en cas de decidir anar més enllà de l’«afront polític».

En tot cas, els encarregats de prendre les decisions des de la ‘war room’ ni s’ho plantejaven. Malgrat el final, una declaració d’independència fallida i l’aplicació del 155 per suspendre l’autonomia catalana demana posar en valor el referèndum de l’1-O, una fita que no s’havia aconseguit fins aquell moment i que dona per fet que «passarà a la història».

La maleta preparada... per quedar-se

El seu paper com a membre de la Mesa, ja que Corominas era l’encarregat de redactar tots els recursos després de l’«abandonament» dels lletrats, li va valer una acusació per rebel·lió. Juntament amb la resta de membres de l’òrgan parlamentari, va ser citat a declarar dues vegades davant el Tribunal Suprem. La segona vegada portava la maleta preparada per si anava a la presó i s’havia acomiadat de la família. Tot i que la Fiscalia havia demanat el seu ingrés a la presó, només Carme Forcadell va dormir entre reixes. Una setmana abans, l’Audiència Nacional havia empresonat la resta del Govern.

La tarda anterior a la seva citació, la llavors consellera Meritxell Borràs li va trucar des de Brussel·les i li va demanar que li aconsellés sobre si era millor tornar o quedar-se fora d’Espanya. Ell li va explicar els seus motius per quedar-se: «No era ric, les meves filles encara depenien de mi, i no em veia en l’‘exili’ no sé quants anys». «[Borràs] va tornar i la van ficar a la presó, per fer-me cas», lamenta, encara sense arribar a creure’s del tot el que li va tocar viure aquells dies.

Però, malgrat no ingressar a la presó, el malson per a ell encara no havia acabat. «Els Mossos van passar de protegir-nos a vigilar que no marxéssim. Les 24 hores de dia, anava al súper o a comprar amb les meves filles i els tenia al costat», rememora. La seva situació judicial no només el va afectar a ell, també va impactar de ple en la seva família, especialment en la seva filla petita que va travessar una greu malaltia durant aquella època.

Fins que la causa de la Mesa del Parlament no va passar a dependre del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) i els seus membres van ser processats per desobediència, no va respirar tranquil. No obstant, avui continuen pendents de la ratificació de la sentència per part del Tribunal Suprem.

Un casament i una cistella

Quan la seva filla es va recuperar, va decidir celebrar-ho casant-se amb la seva parella, Natàlia Figueras: «Volíem fer una cosa maca, divertida». Amb la Natàlia, també alcaldessa de Maçanet de la Selva, van coincidir a les files de Junts pel Sí. Va ser la millor part d’aquella etapa que, tot i que assegura no penedir-se «de res», considera que li va robar una part de la seva vida. «No te n’adones, però passen els anys. I aquests últims set o vuit anys [de la vida política] ja no me’ls torna ningú. Ara tinc 63 anys i m’agradaria tornar als 50», remata, mentre explica que del 2011 al 2018 patia tres o quatre còlics nefrítics cada any, i que no ha tornat a patir d’aquest mal des que va posar fi a la seva carrera política.

A més d’una millor salut, una de les altres coses que ha recuperat ha sigut el bàsquet. Des de fa tres anys entrena un grup de noies de Maçanet. Ara tenen 18 anys i en les pròximes eleccions podran votar per primera vegada. No obstant, amb elles no parla mai de política, una cosa que veuen «completament aliena». «Per començar, no sabien ni qui era. Una d’elles el va descobrir quan ja feia quatre o cinc mesos perquè va posar el meu nom a Google», recorda entre rialles. El contacte amb elles l’ajuda a veure com ha canviat la societat en l’última dècada. «Ho veig només amb escoltar la música que posen quan anem als desplaçaments... Tot i que ja m’estic posant al dia», assegura amb orgull.

El rebuig de les ofertes

Notícies relacionades

Acord perquè Podem s’integri a Per Andalusia amb IU i Sumar per a les eleccions autonòmiques

Identificats diversos espanyols entre les víctimes d’una xarxa nepalesa de falsos rescats milionaris

Corominas diu disfrutar de l’«anonimat», tot i que durant l’hora i mitja que vam passar al passatge de Mercader li han reconegut dues persones. «La part de la política no la trobo a faltar i als companys... A qui vull veure el veig i qui no, no, no», relata, tot i que reconeix que en política «coneixes molta gent, però fas molt pocs amics». En aquest reduït grup, Corominas fa una menció especial a Jordi Turull: «Em fa patir. M’agradaria que tingués el que tinc jo ara; no li desitjo aquesta vida».

Durant aquests anys ha rebut ofertes per tornar a la primera línia, però sempre les ha rebutjat. «Ara fa dos anys que no em diuen res, crec que s’ho han cregut», conclou. És afiliat de Junts, però ja no va a assemblees ni a actes. El seu únic contacte amb aquest món, assegura, és acompanyar la seva dona quan l’hi demana: «Ara només faig de ‘florero’ de tant en tant, l’única cosa que no havia fet aquests 30 anys». Preguntat per les actuals negociacions d’ERC i Junts amb el Govern, respon entre rialles: «Ja s’apanyaran».