El dret a desentendre’s

Hi ha democràcies que es desperten amb ressaca; no pel resultat electoral, sinó pel silenci que el precedeix. Quan gairebé la meitat de l’electorat no vota, la jornada deixa de ser una simple cita institucional per convertir-se en un símptoma. La democràcia compareix, però ho fa només a mitges.

Fa anys, José Saramago va imaginar a Ensayo sobre la lucidez un escenari inquietant: una jornada electoral en què la majoria dels ciutadans decidia no recolzar amb el seu vot a cap opció política. La ficció descrivia una forma extrema de desvinculació democràtica. Avui, sense necessitat de recórrer a la literatura, algunes convocatòries reals comencen a insinuar aquesta mateixa sensació d’absència.

No ens trobem davant d’una anomalia puntual. L’abstenció ha deixat de ser un gest excepcional de protesta per convertir-se en un costum polític silenciós.

Espanya no constitueix un cas aïllat. A França, les eleccions legislatives recents han registrat nivells de participació pròxims al 2016. Als Estats Units, fins i tot en comicis presidencials d’alta mobilització, el vot poques vegades supera els dos terços del cens. A Suïssa, paradigma de democràcia directa, moltes consultes federals amb prou feines convoquen la meitat de l’electorat. El sufragi és lliure i, precisament per això, cada vegada més ciutadans exerceixen també la llibertat de no participar-hi.

Les institucions funcionen, els governs es formen, els parlaments legislen i les lleis s’apliquen amb normalitat. Però la legitimitat social es torna més fràgil. Cada vegada resulta més freqüent que majories polítiques descansin sobre minories sociològiques efectives. La democràcia no s’esfondra: es va tornant intermitent.

En aquest context emergeix una de les paradoxes més visibles de l’estat de benestar contemporani. Els drets socials –sanitat, educació, pensions, prestacions– es conceben com a universals i no condicionats a la implicació política del ciutadà. El sistema protegeix per igual els qui voten i els qui s’abstenen. Aquesta lògica és jurídicament impecable i moralment comprensible. No obstant, també pot generar una forma progressiva de desvinculació: el ciutadà es percep abans com a beneficiari que com a corresponsable del funcionament del sistema que l’empara.

Alguns països han intentat afrontar aquesta tensió mitjançant el vot obligatori. Bèlgica i Luxemburg mantenen des de fa unes dècades mecanismes sancionadors moderats que han assegurat nivells molt elevats de participació. Austràlia va introduir aquesta obligació el 1924 i ha aconseguit estabilitzar el sufragi entorn del 90%, obligant a més els partits a dirigir-se al conjunt de la societat i no només els seus electorats més mobilitzats.

L’argument és directe: si la sobirania resideix al poble, l’expressió d’aquesta sobirania no hauria de dependre únicament de l’estat d’ànim o del cansament cívic.

Les objeccions són igualment rellevants. Obligar a votar pot banalitzar l’acte democràtic, afavorir unes decisions poc informades o convertir la llibertat política en una formalitat administrativa.

L’abstenció, sostenen els seus defensors, és també una forma legítima d’expressió. Hans Kelsen va recordar que la democràcia es fonamenta tant en la igualtat de participació com en l’autenticitat del consentiment. Alexis de Tocqueville va advertir del risc de societats que deleguen progressivament la seva responsabilitat pública fins a habituar-se a una tutela suau, gairebé imperceptible.

Entre l’apatia i la coerció

Notícies relacionades

El procés judicial es podria allargar fins al 2027

Oltra torna a la primera línia política per lluitar per l’alcaldia de València

Entre l’apatia i la coerció hi ha un debat incòmode, però necessari. La democràcia pot seguir funcionant amb alts nivells d’abstenció. Però no està garantit que pugui continuar convencent. L’estat de benestar ha universalitzat els drets. Però la democràcia segueix necessitant obligacions. Quan votar deixa de percebre’s com un deure elemental de ciutadania, el contracte polític perd densitat i la representació es transforma en una delegació cada cop més distant.

Les democràcies no es debiliten només quan fallen els governs, sinó quan els ciutadans descobreixen que poden desentendre’s sense conseqüències. Aleshores s’inicia una forma lenta de decadència que cap victòria electoral no aconsegueix ocultar.