El portaveu del poble

A Madrid es va acomiadar ahir una de les figures més preclares i determinants del periodisme espanyol. Fernando Ónega, aquell nen que va néixer en un lloc on el món va decidir dir-se Mosteiro, a la parròquia de Pol (Lugo). Amb la seva mort, s’apaga una veu que va ser equilibri i pont, però el seu llegat es manté en la memòria d’una Espanya que va aprendre a escoltar-se a través de les seves paraules.

En aquell paradís de poc més d’un quilòmetre quadrat, entre muntanyes i el rigor fred de la Galícia interior, un infant dels anys 50 només tenia una via per escapar-se de les tasques del camp: refugiar-se en els llibres. Fantasiejar amb escriure’ls, somiar amb les estrelles i buscar als diaris de l’època els referents per a una vida. Com l’inoblidable Balbino de l’escriptor gallec Xosé Neira Vilas, Fernando hauria pogut ser un "ningú" de llogarret, però la seva audàcia i una vocació infrangible el van portar des del seminari de Mondoñedo fins a les més altes cotes de la comunicació nacional.

Lugo i Galícia, Espanya sencera, perden avui un dels seus fills més il·lustres, punta de llança d’una generació irrepetible de periodistes i pensadors. Ónega va compartir camí i amistat amb mestres com el polifacètic Álvaro Cunqueiro, Juan Ramón Díaz o Dionisio Gamallo Fierros, i amb una nòmina inabastable de professionals que, des d’El Progreso, La Voz de Galicia, la ràdio i la televisió, van dignificar l’ofici.

La seva trajectòria va ser una lliçó constant de neutralitat i saviesa, apresa sota el sostre de la seva casa natal amb aquella màxima gallega: Deus é bo e o demo non é malo (Déu és bo i el diable no és dolent). Aquesta capacitat per entendre totes les arestes de la realitat el va convertir en l’arquitecte de la paraula durant la Transició espanyola. Com a director de premsa de la Presidència del Govern, va ser la mà que va traçar els discursos d’Adolfo Suárez, i va regalar a la història frases que avui són patrimoni de la nostra democràcia, com aquell cèlebre "Puc prometre i prometo".

Notícies relacionades

La defensa de l’ex-DAO apunta que la inspectora es va querellarper gelosia

Un dictamen qüestiona les dades que s’exigeixen als propietaris de pisos

Redactor, columnista, director de la cadena SER, editorialista i tertulià incansable, la seva generositat no va tenir límits. Qui escriu aquestes línies mai oblidarà que va ser ell qui em va brindar la meva primera oportunitat laboral a Madrid quan jo amb prou feines era un estudiant i ell dirigia Hora 25. El seu magisteri no es limitava a la tècnica, sinó a la humanitat i a aquesta capacitat d’"enfosquir una mica" l’evidència per trobar la veritable profunditat de la notícia.

Fernando se’n va deixant una estela d’afecte i professionalitat que avui recullen les seves filles, les també periodistes Cristina i Sonsoles Ónega, i el seu fill Fernando. Per a la seva dona Ángela, per als seus nets i per a tots els que somiem ser alguna cosa més que un "noi de llogarret", la seva figura serà sempre el far on mirar. Descansi en pau, admirat mestre i entranyable amic. Ha marxat el millor portaveu que el poble hauria pogut desitjar, un home madridgallec que va fer universal al seu petit Mosteiro i que, seguint el lema benedictí d’ora et labora, va treballar fins a l’últim alè per la veritat i la convivència.