La desclassificació

L’obertura dels documents de l’intent de cop del 23F planteja menys interrogants sobre el passat que no pas sobre l’ús polític de la memòria i els límits reals de la transparència institucional.

Presentada com una manera de "saldar un deute amb la ciutadania", la desclassificació era una tasca pendent i, en si mateixa, una decisió saludable. Però la manera elegida i el seu abast obliguen a preguntar-se per què ara i per què s’ha fet sense impulsar el projecte de Llei d’Informació Classificada –al calaix– que hauria de substituir la vetusta Llei de Secrets Oficials del 1968, encara vigent i sense terminis automàtics.

Espanya continua gestionant els seus silencis amb una norma anterior a la Constitució, una anomalia poc compatible amb una democràcia assentada. D’aquí ve la qüestió de fons: ¿transparència plena o memòria administrada? Un Estat sòlid no protegeix la seva legitimitat ocultant papers; la reforça permetent que es llegeixin.

L’anunci no es va fer en seu parlamentària, sinó en una xarxa social, embolicat en un lema irrebatible: "La memòria no pot estar amb pany i clau". Que 45 anys després continuem discutint si hem de conèixer aquests documents no parla tant del passat com de la nostra seguretat democràtica. Un país segur no tem els seus arxius. Si hi ha temor, rares vegades és a la veritat: sol ser al retrat que deixa.

El que incomoda no és obrir els papers, sinó que deixin de ser patrimoni sentimental d’uns quants per convertir-se en patrimoni documental de tots. La història perd així la seva funció de refugi moral i es torna un territori verificable, sotmès a l’escrutini públic i no al record interessat. Aquest és el risc d’una transparència selectiva.

En aquest context, el debat s’ha desplaçat cap a les intencions i el moment escollit. La pregunta inevitable és per què ara. Alguns interpreten la mesura com un intent d’erosionar consensos fundacionals de la Transició; altres, com una operació de relat destinada a desplaçar el focus cap al passat quan el present incomoda. Probablement hi hagi menys èpica i més càlcul: els governs no actuen com a arxivers neutrals, sinó com a gestors d’oportunitat.

Hi ha a més un límit jurídic clar: el Consell de Ministres només pot aixecar el secret del que ell mateix va declarar secret. Molts documents del 23F –inclòs el sumari judicial– depenen d’altres instàncies. La imatge d’un arxiu únic obrint-se pertany més a la ficció administrativa que a la realitat institucional. La desclassificació, per tant, serà necessàriament parcial, fins i tot encara que es presenti com a total.

Tampoc és irrellevant el calendari biològic: la majoria dels protagonistes directes –Adolfo Suárez, Leopoldo Calvo-Sotelo, Sabino Fernández Campo, Santiago Carrillo– ja no poden parlar. La història es torna més manejable quan els seus testimonis desapareixen i la responsabilitat es dilueix entre interpretacions posteriors.

Res d’això invalida la desclassificació. Però tampoc obliga la ingenuïtat. Els ciutadans no viuen d’arxius desclassificats, sinó de salaris dignes, habitatges accessibles i serveis públics que funcionin. Revisar el 23F pot ser útil; resoldre l’urgent és imprescindible. Quan l’agenda política s’omple de passat, sol ser perquè el present ofereix menys resultats que explicacions.

Si la transparència és un principi i no un recurs retòric, s’hauria d’aplicar sense cap excepció als acords, les decisions estratègiques i les negociacions sensibles. La llum selectiva no és llum: és escenografia, una il·luminació dirigida que deixa àmplies zones en penombra.

Convé recordar així mateix el context d’aquells anys. Durant els mesos previs al cop, ETA assassinava militars i guàrdies civils amb una freqüència gairebé setmanal. La democràcia naixent vivia sota una pressió violenta constant, amb crisi econòmica, inestabilitat política i un malestar militar que s’havia anat acumulant. No justifica res, però ajuda a entendre el clima en què es va produir l’aldarull.

La desclassificació servirà per inutilitzar l’intent fallit de cop d’Estat en la narrativa de l’èxit de la Transició, la que va comportar la reconciliació dels espanyols. Queda així en qüestió el prestigi internacional d’aquest procés i també el mateix orgull de la societat espanyola.

L’estesa al sol dels papers ha servit també per desmuntar l’intent d’implicar el monarca, amb una seguretat inversament proporcional a l’evidència. El cop es va produir en una conjuntura explosiva: crisi econòmica, terrorisme persistent, desgast polític de Suárez i malestar militar acumulat.

En aquest marc d’interpretacions contraposades, si es tractava de desplaçar el focus cap a la Corona, la conversa pública no li dona suport i hi ha una coincidència àmplia en què els dubtes sobre el paper del Rei –sempre presents, tot i que mai concloents– han resultat infundades. La desclassificació reforça la constatació de la seva lleialtat a la Constitució davant els colpistes i en defensa de la democràcia.

Desclassificar és positiu. El discutible no és el gest, sinó el seu abast i la seva oportunitat. La transparència autèntica no consisteix a obrir un arxiu concret, sinó a establir regles permanents que impedeixin decidir segons conveniència política què es coneix i què es manté ocult.

Si la transparència enforteix la democràcia, s’ha d’aplicar amb el mateix rigor a la gestió actual. La transparència retrospectiva no pot substituir la rendició de comptes del present ni tampoc convertir-se en una cortina que pugui amagar zones d’ombra contemporànies.

Notícies relacionades

El ministre Albares assegura que les bases de sobirania espanyola no s’utilitzaran per a res que estigui fora de la carta de l’ONU

El dirigent del PP diu que Espanya "sols va bé per als penques"

I allà es concentren les exigències: la gestió de la pandèmia, el Sàhara, Adamuz, la dana, l’apagada, els viatges oficials o els acords internacionals controvertits.

Perquè un Estat fort no tem els seus arxius: tem la seva pròpia arbitrarietat. Quan la transparència depèn del calendari polític, deixa de ser un dret ciutadà per convertir-se en un instrument de poder.