Anàlisi
Interlocutòries i eleccions
En els pròxims mesos no només es decidiran responsabilitats penals, sinó també la resistència del sistema davant pressions simultànies. Les societats no es debiliten perquè els tribunals jutgin els poderosos, sinó quan deixen de fer-ho.
Després de la condemna de l’ex fiscal general de l’Estat i amb un exministre assegut al banc dels acusats, Espanya entra en una seqüència de resolucions judicials que, juntament amb el calendari electoral, marcaran el rumb immediat del país. No és només una coincidència d’agenda: és una coincidència de destí. Durant mesos, interlocutòries i urnes s’alternaran com a mecanismes de veredicte.
L’anomenat "judici de les mascaretes" ostenta una singularitat evident. Quan un exministre compareix davant un tribunal, no només es jutgen conductes individuals, sinó la capacitat del sistema per exigir responsabilitats als que el van dirigir. És un examen doble: als acusats i a les institucions.
La primera línia de tensió ha sigut la competència del Tribunal Suprem. La defensa assenyala que, després d’haver renunciat a l’escó, l’alt tribunal ja no hauria de jutjar l’exdirigent. La doctrina processal, però, és ben clara: si la renúncia es produeix després de la interlocutòria d’obertura de judici oral, la competència no desapareix. Admetre el contrari equivaldria a permetre que l’acusat elegís tribunal quan ja coneix les proves i les penes sol·licitades. Jurisdicció a la carta. El fiscal Anticorrupció ho ha resumit sense embuts: seria "forassenyat".
No es tracta d’un simple matís tècnic. Remetre la causa a l’Audiència Nacional suposaria ajornar el judici fins que concloguessin altres instruccions connexes. En uns termes menys jurídics: seria com començar de zero quan la partida ja està força avançada. El calendari, aquest aliat silenciós de tantes defenses, faria la resta.
Les recusacions
A aquesta pressió, s’hi ha sumat l’ofensiva de recusacions. Diversos magistrats han sigut qüestionats per haver intervingut en fases prèvies del procediment, com si un coneixement superficial i perifèric d’un assumpte fos incompatible amb jutjar-lo.
La recusació és un mecanisme de garantia; convertida en esport de contacte, amenaça de buidar d’estabilitat els tribunals. Ni la Fiscalia ni les acusacions han vist motius per apartar els jutges. Tampoc altres defenses. Una cosa poc habitual i, per això mateix, resulta significatiu.
En paral·lel, han aflorat estratègies orientades més a alentir que a refutar. Peticions d’última hora, proves de dubtosa utilitat, la possibilitat d’acudir al Tribunal de Justícia de la Unió Europea –cosa que suspendria el procés durant mesos o anys– i fins i tot propostes tan exòtiques com els polígrafs, que suggereixen una tàctica de desgast i porten a preguntar-se si algú ha decidit modernitzar la Llei d’Enjudiciament Criminal amb instruments més habituals, als platós que a les sales de vistes. Quan la forma es converteix en el fons, el temps passa a ser la principal línia de defensa. Davant d’això, un dels acusats ha optat per col·laborar amb la justícia, cosa que li permet aspirar a atenuants i mantenir la llibertat provisional. L’ordenament premia la veritat, però exigeix que aparegui. La sensació general, no obstant, és que l’objectiu dominant consisteix a contenir danys i evitar que la responsabilitat s’expandeixi cap a dalt. Estirar la manta sempre ha sigut arriscat, especialment per als qui es troben a sota.
Senyals de normalitat
En aquest escenari, l’actuació del Ministeri Fiscal adquireix un relleu particular. Així les coses, l’oposició a les maniobres dilatòries i la defensa de la competència del tribunal han permès retrobar-se amb la imatge d’una institució que actua conforme a la seva funció i no a la conjuntura. Una cosa que, vist això en temps recents, ja constitueix una novetat significativa.
Que el Tribunal Suprem jutgi un exministre no és cap anomalia, sinó més aviat un senyal de normalitat institucional. Les democràcies es reconeixen, precisament, per la seva capacitat de sotmetre a control judicial els qui han exercit el poder, sense excepcions ni privilegis. L’excepcional seria el contrari.
Notícies relacionadesEn els pròxims mesos no només es decidiran responsabilitats penals, sinó també la resistència del sistema davant pressions simultànies. Cada interlocutòria, cada recusació, cada compareixença de testimonis rellevants serà observada amb lupa política. I cada cita electoral afegirà la seva pròpia lectura. El calendari, aquest aliat silenciós de tantes defenses, faria la resta.
Les societats no es debiliten perquè els tribunals jutgin els poderosos, sinó quan deixen de fer-ho o quan els processos es converteixen en un laberint sense sortida. Entre interlocutòries judicials i cites electorals, Espanya comprovarà si les seves institucions continuen sent capaces de complir la seva tasca més incòmoda: jutjar els que van governar sense que el judici acabi jutjant el mateix sistema.
