Xavier Trias: «Puigdemont és el líder natural de Junts, però és impossible manar estant fora»

¿Com veu Junts? Davant aquesta pregunta, Trias és contundent: «Hi tenim gent molt bona, però hi ha una tendència a repartir molt les responsabilitats i a no tenir clar qui mana. Cal deixar-ho clar. A Convergència no hi havia discussió, tothom sabia que manava un, que era Jordi Pujol, però després la cadena de comandament era clara». L’exalcalde de Barcelona creu que Carles Puigdemont és el «líder natural» del partit, però lamenta que la seva «capacitat» i la seva «força» disminueixin a l’estar a l’estranger: «És impossible manar estant fora». La seva aposta és lluitar perquè pugui tornar a Catalunya amb l’amnistia, i que mantingui la presidència del partit, però amb un sistema similar al del PNB: «Els bascos ho tenen bastant ben muntat, diferencien molt bé la presidència de la gestió». És a dir, que Puigdemont presideixi, però que no sigui el candidat, resumeix. L’exalcalde no es mulla sobre qui ho hauria de ser, no vol enfadar ningú, però assegura que hi ha «moltes» possibilitats i que s’ha de donar una «oportunitat» a altres noms.

Trias demana també al partit que aclareixi el seu ideari en algunes matèries, com la immigració, la sanitat o l’Estat del benestar, per evitar que «cadascú surti amb la seva idea». Sobre la qüestió migratòria, la seva aposta és que Junts tingui el discurs «de sempre», el que tenia «Convergència»: «S’ha de tractar com una realitat. Explicar les dificultats que tenim amb la immigració no és estar-hi en contra». També es mostra en contra d’establir «cordons» contra l’extrema dreta, i l’irrita profundament que s’utilitzi el terme «sanitari»: «És una barbaritat». Pel que fa a Aliança Catalana, creu que pot tenir un final similar al de Ciutadans, és a dir, la desaparició, i recomana a la cúpula de Junts que no es posi «nerviosa».

Desconfiança i decepcions

Del que se sent més orgullós de la seva dilatada etapa política és d’haver estat a la cuina de la construcció del sistema sanitari català, i l’espina que li ha quedat, evidentment, és no haver pogut repetir com a alcalde de Barcelona. Ni el 2015, ni el 2023. Diu que el que ha après de la seva experiència és que en política «no ens hem de fiar de ningú» i reconeix que la decepció més gran se la va emportar amb Mariano Rajoy i amb Jorge Fernández Díaz, amb qui tenia una excel·lent relació a principis dels anys 2000, quan era diputat al Congrés. A Rajoy el considerava fins i tot un «amic».

La seva percepció sobre ells dos va canviar radicalment quan va saber el seu paper en l’operació Catalunya i a la publicació que li atribuïa la titularitat d’un compte a Suïssa amb 12 milions, una cosa que era completament falsa. «Fernández Díaz és una mala persona. Em molesta que vagi pel carrer i no hagi anat a la presó», reflexiona, tot i que això podria canviar. El maig del 2026 comença el judici de l’operació Kitchen, pel qual se li demanen 15 anys de presó.

«Si em demanés perdó, com que soc catòlic, em veuria obligat a perdonar-lo, tot i que no en tingui ganes. No ho ha fet i ara ja m’és igual. Passo absolutament d’aquest tipus de personatges», afirma, tot i que reconeix que el 2023 esperava almenys unes disculpes indirectes permetent-li tornar a l’alcaldia de la capital catalana. No va ser així. A última hora i amb tota la seva família present al Saló de Cent, Daniel Sirera va ajuntar els seus vots als d’ Ada Colau i va investir Jaume Collboni com a alcalde de la ciutat. «Sirera és molt simpàtic, però és una qüestió de moral i de tenir ètica», retreu al líder dels populars a Barcelona.

També reparteix contra la resta d’actors d’aquesta aliança. Diu que el paper de Colau va ser una «vergonya», però reconeix que ja s’ho esperava: «Colau diferencia entre progressistes i no progressistes. Però quin progressisme més estrany aquest que no fa habitatge públic, ¿no? Els Comuns tenen molta retòrica, però els seus resultats són fatals», assegura. Quant a Collboni, creu que simplement va aprofitar la seva «oportunitat» perquè, si no, ara no seria «res», i qualifica els seus primers dos anys de mandat de «propaganda».

Una vegada digerit l’enuig d’aquell 17 de juny, es riu de l’expressió que li va sortir aquell dia: «Que us bombin! ». Explica que era una frase que utilitzava molt la seva mare quan a casa seva –eren 12 germans– «tothom cridava o es queixava». «Ho arreglava tot dient ‘que us bombin’», somriu.

Malgrat aquest disgust, no tanca la porta a pactes amb el PP. «No veig Junts pactant amb el PP en el moment actual, però les coses poden canviar molt. Jo també pensava que érem incapaços de pactar amb Aznar. Amb Vox no pactaria mai, amb el PP, depèn. Conec molts PPs. ¿Amb el que es va inventar que tenia 12 milions fora? No pactaria mai amb aquests tios tan impresentables. ¿Ara continuaran sent tan impresentables o hauran après alguna cosa? «No ho sé», remata.

El judici als Pujol i el final de CDC

Des d’aquesta cafeteria propera al Turó Park, Trias també reflexiona sobre el judici a la família Pujol i sobre la dissolució de Convergència. Diu no entendre el perquè de la confessió de l’expresident i creu que va estar «mal assessorat», i lamenta que es decidís acabar amb les sigles. «El PSOE també ha tingut casos i no ha decidit deixar-se de dir socialistes», recorda, després d’atribuir als «nervis» de la «guerra bruta» aquella decisió.

Notícies relacionades

Sánchez reconeix el treball per la pau de les tropes espanyoles

L’Agència Espanyola de Cooperació, investigada per pagaments sense justificar

Ara li genera «perplexitat» que el president Salvador Illa «imiti Convergència». A la pregunta per si creu que Junts hauria de recuperar més el seu passat, Trias creu que «ja fa de Convergència», el problema que detecta en l’actualitat és que no ho sap lluir a l’oposició. «A Junts li costa fer d’oposició. No és el que ens agrada», justifica.

Sobre qui ha de ser el candidat a Barcelona per a les eleccions del 2027, Trias no es mulla: «Que decideixi Junts». Reconeix tenir les seves «predileccions» per alguns perfils, però evita exposar-los –quan se’n va anar va deixar Jordi Martí i Neus Munté al capdavant del grup municipal–, però sí que urgeix el partit a prendre una decisió. «No poden tardar més. Es necessita un temps per ser conegut com a candidat. Si no ho fas, parteixes en desavantatge», adverteix. No és partidari de primàries si és per «barallar-se», aposta per elegir un candidat en «consens». Qui sigui, però que sigui designat com més aviat millor.