Exercici d’orfebreria jurídica

El judici al fiscal general no solament avaluava uns fets concrets, sinó també una manera d’exercir el poder en què l’anàlisi política anava sempre per davant del dret. L’opinió pública va dictar el seu veredicte abans que el tribunal comencés a deliberar.

Durant setmanes vam conviure amb una paradoxa: la d’una sentència inexistent que ja condicionava debats, titulars i posicions partidistes. La resolució, convertida en interpretació prematura, va precedir els fets provats. Quan es va dictar la sentència no va esmenar el clima, el va confirmar.

Aquest desajust –decidir abans de conèixer– s’ha normalitzat en un país que pensa de pressa i rectifica poc, atrapat en una inèrcia que transforma un procés judicial en un camp previ de legitimació política, on el veredicte importa menys que el seu aprofitament.

El judici discorria en dos plans diferents. A la sala, avançava amb el seu cerimonial habitual. A fora es lliurava una altra contesa: filtracions calculades, declaracions impacients que buscaven influir i editorials entossudits a fixar el perímetre del que s’havia d’entendre per veritat processal.

No era soroll: era pressió. I aquesta pressió, persistent i estratègica, va anar construint una bastida paral·lela, una narrativa que competia amb les proves i intentava anticipar o condicionar la resolució. El procediment va revelar, més que una causa, una pugna per controlar què es podia saber i què havia de quedar insinuat, mentre els ciutadans confonien informació amb expectativa.

També dins van aflorar unes tensions reveladores. Col·lisió de versions: per a l’acusació, el fiscal general era extensió dòcil del poder polític; per a la defensa, un servidor de l’Estat atrapat en l’arquitectura del càrrec. No es discutien només conductes, sinó contorns.

Hi va haver friccions: preguntes apaivagades, advertències fermes, silencis sonors. I un llenguatge del cos –toga, punyetes, estrada– que responia a la pregunta no formulada: ¿qui representa avui l’autoritat?, ¿la institució o la persona que l’ocupa temporalment?

Quan, finalment, va arribar la sentència, el decorat es va fer ben nítid. El que havia descrit el tribunal –amb accent planià– no és únicament una filtració: és una actuació política executada per una institució que havia de ser neutral. La nota de premsa que va seguir no va aclarir gran cosa: va oficialitzar el mal. I l’esborrament del mòbil l’endemà de la interlocutòria d’obertura del judici oral –"coincidència molt cridanera", ironitzava la narrativa judicial– va afegir una ombra més espessa.

Però el fet decisiu no va ser el gest concret, sinó l’anomalia institucional que el va envoltar: la Fiscalia defensant el seu propi cap, l’Advocacia de l’Estat alineada en el seu auxili, el fiscal general aferrat al càrrec mentre era investigat, acusat i condemnat.

L’UCO va certificar que aquell vespre ell va mantenir "el domini en tots els nivells" del que passava. Quan qui ha d’arbitrar intervé com a part, el sistema es torna irrespirable, perquè desdibuixa la frontera entre tutela i avantatge.

La sentència –un exercici de paciència i minuciositat– fixa un quadre probatori contundent i recorda un fet essencial: un fiscal general no pot combatre una notícia falsa cometent un delicte, ni rebaixar el seu deure de reserva a l’altura del xoc. Sense confidencialitat no hi ha justícia; amb el seu ús instrumental, tampoc hi ha Estat de dret digne d’aquest nom.

La reacció posterior no va dissipar la inquietud. El Govern va interpretar la condemna com a validació dels seus propis arguments, per reduir-la a un episodi gairebé administratiu. Alguns mitjans van embolicar la resolució en la comoditat de la confrontació, com si etiquetant-ho n’hi hagués prou per neutralitzar-ho. I va arribar, com era previsible, la invocació al Tribunal Constitucional –òrgan aliè al poder judicial– com a refugi final. Un gest que revela més fragilitat que confiança institucional i allarga el conflicte en comptes de tancar-lo.

Notícies relacionades

Koldo, la ‘lampista’ i la SEPI, tres trames que se solapen

El PP guanya, el PSOE toca fons i els joves impulsen Vox a Extremadura

Queda, al final, una seqüència reveladora. Primer, una lectura anticipada que va colonitzar l’espai públic abans de conèixer els fets. Després, una sentència que retrata una esquerda institucional més profunda que la conducta enjudiciada. I ara, un debat que s’allargarà perquè el país afronta les seves crisis mirant el mirall de reüll, reticent a interrogar-se sobre les condicions reals de la seva pròpia imparcialitat. Potser esperàvem una resolució. El que hem rebut és una imatge més incòmoda: un Estat que va decidir abans d’escoltar i que continuarà discutint molt després d’haver llegit.

Per als historiadors queda aquesta dogmàtica adhesiva que protesta des d’una posició "progressista" perquè el Tribunal Suprem ha posat límits al braç executor de la política criminal del Govern. No és una discrepància jurídica: és el món al revés.