Suprems prestidigitadors

Ho diu: "La informació recopilada concretament, el correu electrònic del 2 de febrer, va ser comunicada des de la Fiscalia General de l’Estat, amb intervenció directa, o a través d’un tercer, però amb ple coneixement i acceptació per part de García Ortiz, al periodista de la cadena SER, Miguel Ángel Campos, fet que va permetre que [...] es difongués un avançament informatiu [...] que afirmava que ‘[...] l’advocat del nòvio d’Ayuso va oferir a la fiscalia arribar a un pacte en el qual es declara culpable per evitar el judici’". La majoria, per tant, creu que això va ser el que va passar. No obstant, com narra Roa Bastos, "no és creient sinó dubtant com es pot arribar a la veritat".

I aquest és el mètode que utilitza la ponent que va perdre la votació al proposar l’absolució. Això que menysprea la sentència –la campanya de MAR– les dues magistrades ho consideren "autodivulgar". És MAR i González Amador els que trenquen la confidencialitat al divulgar primer el correu del fiscal Julián Salto per difamar el fiscal general de l’Estat.

"Condemnar per les accions de tercers sense identificar-los ni aportar les dades fàctiques de la inducció és una cosa inaudita", assenyala un magistrat. Les preguntes essencials que es deriven d’aquesta sentència serien les següents: ¿es pot superar, derrotar o doblegar la presumpció d’innocència reconeixent de facto que no hi ha prova que l’acusat fos l’autor de la revelació? ¿És admissible condemnar-lo pel fet que hauria comès algú altre, que no s’identifica? No. És la confirmació del que el magistrat Manuel Marchena "va vendre" camí del judici oral: hem anat massa lluny per fer-nos enrere, cosa que, en cas de passar, ens abocaria a una crisi a la Sala Penal.

Notícies relacionades

Una conducta que ens fa serfs

El PP diu que el TS condemna "a qui va prémer el botó", no a qui "ho va ordenar"

La majoria s’aferra a la nota informativa del 14 de març del 2024. L’octubre del 2024, Marchena, que presidia la Sala d’Admissió, va despatxar amb Susana Polo, que era ponent, l’assumpte de la nota informativa. Polo va dir que no ho veia i que presentaria un vot particular. No, va dir Marchena. No és possible un vot particular en processos d’instrucció, li va explicar. Tots dos van pactar que la nota no era l’objecte de la investigació, sinó la filtració de correus en plural.

Però, és clar, ara a l’hora de condemnar la nota presentava una avantatge: el fiscal general de l’Estat va assumir l’autoria d’aquesta nota. Tot i que ara s’agafin, per a la seva prestidigitació, a aquesta nota, ni s’hi van incloure dades que no fossin conegudes ni hi ha la consciència i voluntat de revelar dades que exigeix un delicte dolós. S’agafen al fet que García Ortiz en va assumir l’autoria. En efecte, però ¿per què la va assumir? Perquè va reconèixer que es va emetre en compliment del seu deure de defensar el prestigi de la institució que representa. ¡És l’absència de dol, estúpid!