Aquestes són les proves amb què el Suprem ha condemnat el fiscal general

Tot i que el tribunal admet que García Ortiz va exercir «el seu legítim dret a no respondre a les acusacions», haver-se limitat a contestar a la seva defensa «impedeix que el seu testimoni sigui prestat sota les exigències del principi de contradicció», cosa que, segons l’opinió del tribunal, fa que «el valor probatori de les seves respostes se’n ressenti de manera més que comprensible».

Afegeix que ell mateix va reconèixer l’autoria de la nota informativa, però va negar haver fet arribar a persones alienes a la Fiscalia el correu del 2 de febrer del 2024». Per al tribunal, de la seva declaració «resulta acreditada la realització de gestions per obtenir dades de la conformitat i concretament del correu del 2 de febrer que inicia la divulgació de les dades reservades que culmina amb la publicació de la nota informativa.

La defensa va atribuir la declaració que va prestar la fiscal superior de Madrid, Almudena Lastra, a l’animadversió que sent davant l’equip de la Fiscalia General de l’Estat, però al tribunal no el convenç i té molt en compte les seves paraules per consolidar la condemna. Assenyala que davant del tribunal Lastra es va referir a les publicacions que s’estaven realitzant els dies 12 i 13 de març i a les seves converses amb el fiscal general de l’Estat, amb qui va compartir inicialment l’opinió que calia reaccionar davant seu.

«No sembla reticent, ni ressentida, per la seva situació o tracte dins de la cúpula fiscal. Al contrari, el que denota és que, fidel al seu superior, va alertar-lo del que estava passant i va convenir amb ell en com s’havia de procedir. Amb el que ja no va estar d’acord va ser en la forma en què, posteriorment, va actuar García Ortiz, revelant una informació que atemptava seriosament a la intimitat de terceres persones i a la confidencialitat de les converses entre advocat i fiscal per arribar a una possible conformitat. Ho va tenir molt clar, i ja va advertir, a la fiscal de Madrid, el malestar per proporcionar-li dades que revelaria, advertint-li que anés amb compte», afirma la sentència, que considera lògic l’enuig que va mostrar al matí.

Segons la sentència, tant els periodistes que van declarar davant el tribunal, com Almudena Lastra o Pilar Rodríguez, i el llavors líder del PSOE madrileny, Juan Lobato, són conscients del caràcter reservat de les dades de González Amador que apareixien al correu filtrat. «Tots van semblar ser conscients que el correu tenia un contingut que allotjava dades reservades, i van adoptar precaucions per a la seva publicació, malgrat poder ser una primícia i, segur, una notícia d’interès. I com que també el va tenir el senyor Lobato quan li va ser remès per la senyora Sánchez Acera i no va voler utilitzar-lo sense verificar-ne l’origen i la seva prèvia publicació», afirma la resolució.

Per condemnar el fiscal general, la sala ha valorat la manera i espai temporal en què García Ortiz va sol·licitar els correus, després que ‘El Mundo’ publiqués erròniament que la proposta de pacte partia de la fiscalia i no de la defensa. «Tan urgent era l’encàrrec que no van dubtar a fer sortir el fiscal senyor Salto del partit de futbol al qual en aquell moment estava assistint, per procedir de manear immediata a la remissió dels correus», ja que «el fiscal general de l’Estat no podia esperar».

El tribunal, que no entén aquesta pressa, afirma que «no eren necessaris els correus per negar públicament que hagués donat ordres perquè no s’arribés a una conformitat en l’assumpte de González Amador».

El tribunal considera que el «doble esborrament» que va realitzar del telèfon va ser «conscienciós» i destaca que «que s’escollís aquell dia tan singular, el següent a la de la incoació del procés, per entretenir-se en el que es vol presentar com una rutina periòdica, és una coincidència molt cridanera».

La sentència descarta l’explicació de la defensa que «aquesta desaparició de fonts probatòries de tanta rellevància per a l’esclariment dels fets» es justifiqui en una instrucció de la Fiscalia General de l’Estat sobre protecció de dades i el seu freqüent canvi de terminal. El tribunal indica que valorar «tan legítima estratègia defensiva exigeix indagar l’existència d’alguna cobertura normativa que convidés el fiscal general de l’Estat» a fer-ho, però «no existeix un deure –tampoc un dret– a la destrucció regular de la informació emmagatzemada en un dispositiu oficial».

«Quan la voluntària i conscient eliminació d’aquestes dades no es practica de manera selectiva sinó integral, en coincidència amb la proximitat d’una més que previsible exigència de responsabilitats penals i la consegüent crida pel jutge d’instrucció, és lògic inferir que aquest esborrament no es fa en compliment d’un mandat legal, sinó amb una genuïna estratègia de defensa que, com és obvi, pot ser valorada per la Sala des de la perspectiva del valor incriminatori dels actes de protecció», diuen els jutges.

Fins i tot ho compara amb les dades reservades: la prova practicada en el plenari «ha evidenciat un abisme entre l’invocat acatament de les normes reguladores de la protecció de dades, que haurien imposat l’esborrament, i l’absència de mesures de seguretat que neutralitzessin la temptació de qualsevol altre fiscal o funcionari d’accedir i difondre el missatge del 2 de febrer del 2024».

Per als magistrats resulta significatiu que des de les unitats dependents de Fiscalia General no s’activés cap expedient per investigar la filtració de dos correus que formaven part d’un expedient oficial per corregir aquesta fuga de dades personals que estava servint de recolzament a notícies que van condicionar el debat polític en aquells dies.

«La indiferència institucional davant la pública difusió de dos correus electrònics que expressaven l’inici d’un tràmit de conformitat per part del senyor González Amador i el senyor Salto només és comprensible a partir de la interessada passivitat de qui encarnava llavors el cap jeràrquic del ministeri fiscal», afirma la resolució.

El tribunal afirma que no hi ha versió alternativa a «la convergència dels indicis acreditats, com són: l’accés singular a la documentació, la seqüència temporal de comunicacions, la urgència mostrada en l’obtenció dels correus, la trucada del periodista, el posterior esborrament dels registres, els recels expressats per les seves subordinades sobre la filtració, al costat del fet que cap altra persona diferent del lletrat de González Amador, el fiscal Salto, la fiscal provincial i el mateix fiscal general de l’Estat, i el seu entorn van poder participar en la filtració, permeten construir un quadro probatori sòlid, coherent i concloent, que porta necessàriament a afirmar, com a fet provat, que va ser l’acusat, o una persona del seu entorn immediat i amb el seu coneixement, qui va entregar el correu per a la seva publicació a la cadena SER».

Notícies relacionades

El Suprem condemna a dos anys d’inhabilitació el fiscal general per revelació de dades reservades

El PSC i ERC proposen Josep Tomàs Salas per dirigir l’Oficina Antifrau de Catalunya

«La sala no qüestiona la veracitat de les informacions» dels periodistes que van declarar durant el judici, diu la sentència. «El seu testimoni ha sigut especialment esclaridor. Som conscients del difícil equilibri a què se sotmet un testimoni, emparat en el dret al secret professional quan respon a preguntes de tanta rellevància per a l’esclariment dels fets. El seu testimoni en el plenari ha sigut valorat amb la ferma convicció que, en cap cas, les seves respostes es van veure afectades en la seva veracitat per l’exercici d’aquest irrenunciable dret. Al contrari, la decisió de no difondre el seu contingut literal, ja fos per respecte a les indicacions rebudes de la seva font, ja per planificació seqüencial de la informació de què ja disposaven, no fa sinó marcar un acusat contrast entre la seva prudència professional i la precipitació amb què García Ortiz no va dubtar a fer possible la difusió pública de les comunicacions, sempre confidencials, entre un advocat i Fiscalia per arribar a un acord de conformitat».

Afegeix que «si existís obligació de revelar les fonts, aquestes quedarien encegades pel temor de represàlies. Qui cita les seves fonts, les asseca. El flux d’informació necessari en una societat democràtica, un dels pilars del qual és una premsa lliure, quedaria empobrit fins a límits intolerables». Per això, el tribunal precisa que va dispensar els testimonis de contestar tota pregunta que guardés qualsevol gènere de relació amb el canal de comunicació, així com tot fet, circumstància, indici, referència o dada, de caràcter personal o no, que, directament o indirectament, pogués portar a identificar la persona o entitat que proporciona la informació.