Per imperatiu moral

La moció de censura no és un gest desesperat ni tampoc una extravagància parlamentària. És el recordatori que la democràcia disposa de mecanismes per respirar quan l’aire polític es vicia. Defugir-la no és un acte de prudència: és indulgència. I les indulgències, en política, sempre les acaba pagant el contribuent.

Una anàlisi serena de l’actualitat revela que el Govern no té la confiança del Congrés i que la pèrdua de suport social ha erosionat el sistema fins a fer insostenible la continuïtat del cicle polític.

En les democràcies parlamentàries, quan un govern perd legitimitat, el final de cicle només es pot resoldre mitjançant eleccions anticipades, qüestió de confiança i moció de censura, instruments que la Constitució preveu per impedir que la inèrcia acabi substituint la política.

Un cop descartada la dissolució de les Corts fins al 2027 i rebutjada la qüestió de confiança, queda l’eina més incòmoda per als governs i més incompresa per a l’opinió pública: la moció de censura.

Pesa un factor que en estranyes ocasions s’esmenta: les democràcies madures no temen els seus instruments de control. Només governs debilitats converteixen una moció de censura en una amenaça existencial. En realitat, revela que hi ha salut institucional: un Executiu que l’afronta, s’enforteix; un que l’esquiva, confirma la seva fragilitat. Aquest termòmetre –més polític que aritmètic– explica la seva potència simbòlica.

La ruptura del consens del 78 i la croada de deslegitimació de la transició han creat un clima en què la corrupció deixa de ser incident per convertir-se en atmosfera. I quan la corrupció és clima, no presentar la moció és acceptar-ho. Un govern assetjat per escàndols que erosionen legitimitats ha de ser confrontat en seu parlamentària, sense dreceres ni coartades.

Un dels dèficits originaris de la nostra democràcia –la debilitat de la societat civil– explica que aquí no es dimiteix per incompetència, corrupció o indignitat. Aquesta anomalia no pot convertir-se en tradició constitucional.

La política espanyola viu instal·lada en una reserva espiritual del gest. Però hi ha moments en què amb la protesta no n’hi ha prou. Les democràcies no s’arreglen amb litúrgies dominicals, en canvi, sí que activen els seus mecanismes més exigents. La ciutadania observa el paisatge amb un cansament resignat.

Amb la gravetat moral del moment n’hi ha prou per presentar una moció de censura, l’instrument que obliga l’Executiu a escoltar-se i als grups a retratar-se: explicar el motiu perquè sostenen el que sostenen i a qui protegeixen al votar. Fins i tot destinada al fracàs, la moció té utilitat quirúrgica i expressa un compromís amb la dignitat del sistema.

Recordatori pedagògic: l’oposició no hi és per mesurar ràfegues demoscòpiques, sinó per construir una alternativa, tot i que sigui mínima. Presentar un candidat, un programa i una idea de país sempre és millor que resignar-se a ser la barra de suport de la indignació ambulant.

No convé ignorar els riscos. Una moció de censura que no tingui una alternativa sòlida pot reforçar el Govern i dividir l’oposició. Però els riscos majors són d’altres: normalitzar la corrupció, assumir la degradació com a part del contracte democràtic, renunciar a exercir oposició.

Una moció de censura mal plantejada –sense un candidat creïble ni relat d’Estat– es converteix en un circ portàtil i en un combustible victimista. Fins i tot pot bloquejar intents futurs. Però el pitjor no és perdre la votació; el pitjor és perdre l’ocasió. Renunciar a la moció és admetre que l’erosió moral pot gestionar-se amb consignes. És permetre que la corrupció trobi refugi en la tebiesa.

En política, les oportunitats no solen repetir-se. Els cicles s’acceleren, les lleialtats fluctuen i les majories envelleixen amb rapidesa. Una moció de censura obliga a fixar posicions sense l’alleujament de l’ambigüitat ni l’amagatall de les declaracions televisives. Per això incomoda: congela la política, que prefereix el moviment difús on ningú respon per res.

Tot i que els números no donin, la moció de censura s’ha de presentar. No per guanyar el poder, sinó per recordar que encara hi ha persones que exigeixen que es faci una neteja.

És un mínim moral que obliga el Govern a donar la cara i empeny a cada grup –en un arc parlamentari amb tants detractors del sistema com partidaris– a abandonar la zona grisa. La moció de censura neteja l’aire polític: torna la discussió al seu únic lloc legítim: el Parlament. Allà no hi caben insinuacions: només vots.

Notícies relacionades

Què sabia i què no Sánchez d’Ábalos

Feijóo afirma que Junts "ha sigut un clínex durant tota la legislatura"

El Govern, sense suports, amb prou feines governa i el seu lloc hauria de ser ocupat per un altre. L’un no hi és i l’altre no apareix. Dilema ombrívol.

La moció de censura pot arribar a decebre. Renunciar-hi pot empitjorar les coses. Per imperatiu moral, és ineludible.