Feijóo i Abascal mesurenles forces a les urnes

Les eleccions del 21 de desembre a Extremadura comporten diverses coses alhora, i algunes primeres vegades juntes. La primera vegada que aquesta regió vota en solitari, sense que la data dels comicis autonòmics coincideixi amb les d’altres autonomies i les dels comicis municipals, com fins ara; les primeres eleccions sense el socialista Guillermo Fernández Vara, mort recentment, que va encapçalar la candidatura del PSOE extremeny ininterrompudament des del 2007 fins a les últimes eleccions, el 2023, sortint i entrant de la presidència de la Junta, i també la primera vegada que Alberto Núñez Feijóo i Santiago Abascal mesuren les forces a les urnes, fins i tot per persones interposades, després de l’any en què més s’ha deteriorat la seva relació des que a la primavera del 2022 el primer va arribar a la presidència del Partit Popular (PP).

N’hi ha prou només d’anar a mirar un any i mig enrere, l’estiu del 2024, per adonar-se de com han evolucionat les relacions entre el partit de la dreta i el de l’extrema dreta, i entre els seus dos líders. De compartir diversos governs de coalició autonòmics, també a la mateixa Junta d’Extremadura, i malgrat els recels inicials de la presidenta popular, María Guardiola, a qui a l’estiu del 2023 van obligar a fer el gran cop de volant de la seva carrera política, a no compartir-ne cap, després de sortir Abascal de tots pel desacord sobre el repartiment dels menors migrants arribats a les Canàries entre la resta de les comunitats autònomes. D’evitar tant Feijóo com Abascal el xoc en públic i fins i tot deixar-se veure petant la xerrada als passadissos del Congrés a una fredor que tot just la negociació al País Valencià per investir Juan Francisco Pérez Llorca com a substitut de Carlos Mazón ha posat entre parèntesis, per de seguida tornar a la batussa.

El moment, al capdavall, no és bo entre totes dues formacions, entre altres coses per l’auge de Vox a les enquestes, que provoca tota mena d’especulacions als cenacles de Madrid (inclosa la d’un possible sorpasso al PP, rumor que també s’alimenta en el PSOE i les seves òrbites) i que curiosament, o no tant, ha corregut en paral·lel a la tornada a la Casa Blanca de Donald Trump, el més important correligionari internacional d’Abascal.

D’esquerres

Notícies relacionades

Suprems prestidigitadors

Una conducta que ens fa serfs

Però a això s’hi afegeix que tant el territori com la candidata del PP i favorita absoluta a revalidar com a presidenta de la Junta també divideixen tots dos partits. Extremadura és, juntament amb Andalusia, una de les regions més sociològicament escorades a l’esquerra, però on la dreta comença a arrabassar al seu adversari l’hegemonia política. I és, alhora, una de les comunitats amb més pes del sector primari, fet que impulsa Vox a erigir-se en defensor del camp davant el que denuncia com a polítiques ecologistes que el perjudicarien, per apuntar com sempre contra el pacte verd europeu i contra tant el PP com el PSOE per donar-hi suport a la UE.

Malgrat tot el que s’ha descrit, i tret de dues possibles sorpreses majúscules el dia 21 (que Guardiola obtingui majoria absoluta o que Gallardo sumi amb Podem per governar) el PP i Vox s’hauran d’asseure a taula per Nadal.