Sentència ‘frankensteiniana’

Andrés Martínez Arrieta elabora la sentència condemnatòria del fiscal general sense pistola fumejant –‘smoking gun’ en anglès– sobre la filtració del correu de González Amador, parella d’Ayuso.

Sentència ‘frankensteiniana’

José Luis Roca

3
Es llegeix en minuts
Ernesto Ekaizer
Ernesto Ekaizer

Escritor i periodista.

ver +

"Si condemnen per la nota de premsa, la pregunta és: ¿per què va ordenar l’instructor Ángel Hurtado una entrada i registre a la Fiscalia General de l’Estat i en la de Madrid quan tenien des del principi el cos del delicte (la nota informativa del 14 de març del 2024) i l’autor confés (Álvaro García Ortíz, fiscal general de l’Estat). Van anar de pesca i la peça era Sánchez" diu un fiscal en conversa amb EL PERIÓDICO.

Problema: cap dels cinc magistrats que van decidir imputar el fiscal general principalment per la filtració del correu (Manuel Marchena, Susana Polo, Juan Ramón Berdugo, Antonio del Moral i Carmen Lamela) estaven preparats per a aquest judici.

¿Com és això possible? Doncs sí, perquè descomptaven que el fiscal general de l’Estat dimitiria. Bé al ser-li notificada la interlocutòria d’obertura de la causa (15 d’octubre del 2024), o la d’obertura de judici oral (9 de setembre del 2025).

García Ortiz i el ministre de Justícia, Félix Bolaños, van considerar el procediment una operació de naturalesa política impulsada primer per Isabel Díaz Ayuso per defensar la seva parella, un treball que va fer Miguel Ángel Rodríguez, MÁR, cap de gabinet de la presidenta de la Comunitat de Madrid, i amic de González Amador abans del festeig. L’instructor va ordenar els registres -12 hores llargues de clonat de tots els dispositius a cada una de les dues seus el 30 d’octubre del 2024 al començar la instrucció– per trobar la smoking gun. S’anomena així en l’argot juridicopolicial anglosaxó perquè si trobes algú amb una pistola fumejant a la mà i una persona morta és que segurament serà responsable del crim comès.

Però no va aparèixer i la filtració del correu –que va ser esgrimida com la raó principal per imputar-lo– no va poder ser provada en la instrucció, tot i que el jutge Hurtado li va atribuir sense aquesta prova de càrrec la violació del deure de reserva a García Ortiz. Però, en aquesta situació, la nota informativa del 14 de març va ocupar un espai rellevant en el judici oral. Perquè sobre ella no es necessita cap prova: el fiscal general de l’Estat va escriure fins i tot al TSJM que sent el responsable de la nota les diligències havien de passar al Suprem perquè per ser ell aforat la competència no era de Madrid sinó de la Sala Penal del Suprem.

Ara bé: el fet que la nota informativa hagi passat ara a ser la smoking gun requereix una construcció creativa. No pots després del judici dir: ens hem adonat que en realitat el TSJM tenia raó i la nota informativa és delictiva i encaixa en l’article 417.1 del Codi Penal.

El treball "creatiu" consisteix a revisar tot el que es va dir en el judici per explicar que precisament la immediatesa ha permès reconstruir el que va passar i presentar els fets provats. I aquest treball exigeix destacar en la sentència amb una llum nova el que s’ha vist en el plenari entorn de l’elaboració de la nota informativa la nit del 13 de març del 2024, després de la primera filtració d’un correu, el del fiscal Julián Salto del 12 de febrer del 2024, per part de González Amador i MÁR.

Molta creativitat

Tots dos, a part de difondre aquest document reservat, van dir als periodistes que un acord de conformitat entre la Fiscalia i González Amador s’havia frustrat "per ordres de dalt. És a dir: que el fiscal general de l’Estat estava perjudicant a posta González Amador.

Notícies relacionades

Va ser en resposta a aquesta filtració que García Ortíz va preparar i va fer publicar la nota de premsa en la qual es desmentia González Amador-MÁR sobre les "ordres de dalt" que, segons ells, havien frustrat el pacte pel qual la parella d’Ayuso reconeixia haver comès dos delictes fiscals als exercicis 2020 i 2021 (350.961 euros).

La percepció popular sobre Frankenstein, la famosa novel·la de Mary Shelley publicada el 1818, és la d’un híbrid (a l’obra un monstre produït mitjançant la unió de parts de cadàvers) per formar una nova variant. La sentència final pot ser aquest híbrid, però, sens dubte, serà presentat creativament.