La Corona, en examen permanent

"Per la falta de documents i informació que ho acreditin, no sabem si el Rei era mig demòcrata o no just quan va assumir el càrrec", es queixa Ismael Saz, catedràtic emèrit de la Universitat de València sobre la impossibilitat d’accedir al material reservat d’aquells anys. "Sí que sabem el que va fer, i el seu primer acte com Rei va ser nomenar com a cap de Govern l’últim cap de Govern de Franco, Carlos Arias Navarro. Joan Carles no va ser designat per restaurar una monarquia parlamentària, sinó per encapçalar una monarquia postfranquista. Qui va espatllar el projecte postfranquista és la societat espanyola amb les vagues obreres, amb una universitat mobilitzada, amb un món de la cultura potent prodemocràtica... El que sí que sabem és que a l’estiu de 1976 el Rei es va adonar que no hi ha més alternativa que la democràcia", relata.

En els seus primers anys de regnat, el nou cap d’Estat va haver de guanyar-se una legitimitat que no li venia d’origen, sinó dels actes. El franquisme sociològic continuava sent poderós, els militars estaven nerviosos i el clima social era explosiu, com recorda l’historiador: assassinats de la banda terrorista ETA, vagues al País Basc, protestes universitàries, tensions als barris obrers... La llei per a la reforma política de 1976 i les primeres eleccions democràtiques, el 1977, van marcar el trànsit cap a una etapa de llibertats i drets. La legalització del Partit Comunista d’Espanya (PCE) el 1977 va ser un desafiament directe als sectors més immobilistes. Tots aquells canvis van tenir el suport del Rei i d’Adolfo Suárez, en qui el Monarca va confiar el 1976 i qui va guanyar a les urnes un any més tard.

L’equilibri entre la prudència i la gosadia el va acompanyar durant bona part del seu regnat. "Ha sigut un monarca audaç i molt intuïtiu", descriu Fernando Almansa, cap de la Casa del Rei entre 1993 i 2002. "Jo diria fins i tot que va ser temerari. Però la qüestió és que sempre que ho va ser li va anar bé", afegeix Rafael Spottorno, que també va ocupar aquest delicat càrrec en la Zarzuela entre 2011 i 2014.

El cop d’Estat.

El 23 de febrer de 1981, Joan Carles I va viure el moment més delicat del seu regnat. El cop d’Estat d’Antonio Tejero va revelar la fragilitat del sistema. Aquella nit, el discurs televisat del Monarca, vestit de capità general, va ser determinant: "La Corona [...] no pot tolerar de cap manera accions o actituds de persones que pretenguin interrompre per la força el procés democràtic". La frase, pronunciada amb la serenitat de qui se sap observat pel món sencer, va segellar la seva legitimitat. Des d’aleshores, Joan Carles va ser vist com el Rei que havia salvat la democràcia. "Fins aleshores tenia la legitimitat franquista. A partir d’aquell moment va tenir la legitimitat popular i es va disparar el joancarlisme", assenyala l’historiador.

A finals dels anys 80 i els 90, el Monarca va viure la seva etapa més còmoda. Espanya va entrar a l’OTAN, a la Comunitat Econòmica Europea i en el club de les democràcies consolidades, fites aconseguides en bona mesura amb el seu treball i el seu paper diplomàtic. Amb Felipe González (1982-1996) es va entendre bé: compartien una visió pragmàtica i europeista del país.

Amb José María Aznar va mantenir una relació correcta, tot i que més distant. Amb José Luis Rodríguez Zapatero i Mariano Rajoy, ja amb menys pes institucional, el Rei va actuar com a àrbitre, més pendent de cuidar i assegurar un espai per a la Corona en l’espai públic que d’influir en els grans debats.

"Es va portar bé amb tots els presidents", resumeix Almansa. El diplomàtic respon amb una pregunta a la qüestió sobre els excessos i equivocacions en els quals va incórrer Joan Carles I en les seves relacions personals i decisions financeres. "¿Quin error professional, com a cap d’Estat, va cometre el Rei?", pregunta l’excap de la Casa. "No va cometre cap error polític", insisteix, una idea que també sosté Spottorno. Davant la pregunta sobre els afers personals del Monarca, asseguren que el Rei es limitava a "escoltar atentament" els caps de la Casa quan aquests abordaven amb ell els temes de la seva faceta privada.

Després de dècades d’autocensura mediàtica, tot va canviar el 2012. La ruptura del maluc durant una cacera a Botswana, en plena recessió, mentre Espanya retallava salaris i drets, va trencar la bombolla de protecció que premsa, polítics i empresaris li havien facilitat durant anys.

La indignació de la societat.

"Ho sento molt. M’he equivocat. No tornarà a passar", va dir al sortir de l’hospital. En el seu llibre de memòries, Joan Carles I insinua que el seu equip el va animar a gravar aquelles paraules. Un rei mai demana perdó, i es van regirar llavors els monàrquics. Spottorno, cap de la Casa en aquelles dates, recorda que va ser una decisió "convinguda" amb ell. "Jo no sabia si Joan Carles era conscient de la gravetat de la situació, i el que vaig fer aquells quatre dies que va estar ingressat és posar-li la televisió i donar-li els dossiers de premsa perquè veiés l’estat d’ànim de la societat espanyola. No podia marxar de l’hospital sense dir res. I havia de ser un missatge breu i que cridés l’atenció", recorda.

Aquell episodi va coincidir amb la investigació per corrupció del cas Nóos, que afectava el seu gendre, Iñaki Urdangarin. La monarquia, que havia sigut símbol d’estabilitat, es va convertir en objecte de sospita. L’accident va treure a la llum també clarament la relació amb la seva amant Corinna Larsen, una de les seves moltes parelles fora del matrimoni, segons s’ha sabut amb els anys. El deteriorament de la seva imatge va precipitar la seva decisió d’abdicar en el seu fill, Felip, el juny del 2014. Va ser una operació planificada amb discreció. Es tractava de salvar la institució abans que l’escàndol l’arrossegués. Spottorno explica que Joan Carles I li va dir "per primera vegada" que estava pensant a deixar el tron a finals del 2012 (uns mesos després de Botswana), una idea que va aparcar el 2013 i que va recuperar el març del 2014, quan li va encarregar com a cap de la Casa del Rei que activés la maquinària per abdicar. Segons indica l’historiador, "la Corona només es podia salvar deixant-la a un fill immaculat".

Va ser el 2 de juny d’aquell any quan el Monarca va anunciar a la ciutadania la seva decisió. Felip VI va arribar al tron amb un full de ruta clar: regenerar la Corona i recuperar la confiança pública, i ho ha aconseguit, ja que no hi ha hagut un qüestionament de la institució als carrers ni per part dels principals partits. Feia dècades que es preparava per a aquell moment. "Joan Carles es va preocupar des del primer moment que el seu successor estigués ben format", apunta Almansa.

Una mica de transparència.

En el seu discurs de proclamació, Felip VI va assenyalar la transparència, l’exemplaritat i el servei públic com les seves principals guies. En els seus primers mesos va impulsar una auditoria externa i va establir un codi de conducta per al personal de la Zarzuela. Va retirar el ducat a la seva germana Cristina, imputada en el cas Nóos, i la va apartar de l’agenda oficial. Però el context polític no li va donar treva. El 2017, el repte independentista a Catalunya el va situar al centre de la tempesta. El seu missatge del 3 d’octubre en què defensava la unitat d’Espanya, dos dies després del referèndum il·legal d’independència, el va consolidar davant bona part del país i el va allunyar de part de milers de catalans i catalanes.

La relació amb aquesta comunitat, no obstant, també ha millorat durant aquests últims anys, després de la caiguda de l’independentisme a les urnes i la política d’apaivagament desplegada pel president Pedro Sánchez (des del 2018). El Monarca ha participat en la nova etapa que es va obrir després dels indults als dirigents del procés (2021) i ha refet els vincles amb Catalunya gràcies al fet que el socialista Salvador Illa es trobi al capdavant de la Generalitat.

Just en la pandèmia, el març del 2020, el Monarca va provocar una explosió controlada d’un tema que feia un any que gestionava en silenci: va donar a conèixer que trencava oficialment amb el seu pare, renunciant per endavant a l’herència que rebrà després de la seva mort, perquè Joan Carles I l’havia posat de beneficiari d’una fundació amb diners regalats per la família reial saudita. Les informacions sobre la fortuna oculta de l’emèrit el van fer prendre la decisió (negociada amb la Zarzuela i el Govern) d’anar-se’n d’Espanya. Des de l’agost del 2020 viu a Abu Dhabi, als Emirats Àrabs Units.

Una celebració agredolça.

Notícies relacionades

Dimiteix més de la meitat de la direcció d’ERC a Barcelona

El llegat d’Ernest Lluch

Des d’aleshores, l’excap de l’Estat torna a Espanya de tant en tant, com aquests dies, per navegar a Galícia i dinar avui amb la família reial al Pardo per celebrar els 50 anys de monarquia parlamentària. Ha acceptat anar al dinar "privat" després de saber que el seu fill no ha volgut cap acte en públic amb ell. La Casa del Rei intenta mantenir una distància institucional, mentre que l’opinió pública es divideix entre els que consideren que Joan Carles I ha de donar explicacions i els que prefereixen girar full.

En un escenari de fragmentació política i desafecció ciutadana, la Corona té per davant el repte de mostrar-se útil davant les generacions més joves, a les quals la falta de llibertats soferta durant la dictadura franquista els queda lluny i no han vist el Rei cedint a partits d’esquerres i de dretes per tenir un país en pau. Mig segle després, la Corona segueix sent una peça central del sistema polític espanyol, però també un mirall de les seves contradiccions: símbol de continuïtat i, alhora, de la dificultat de reconciliar tradició i exigència democràtica.