La paritat s’imposa per primera vegada en la direcció dels partits al Parlament després de l’ascens de Mònica Sales

La legislatura va arrencar amb tres dones al capdavant de vuit formacions: Jéssica Albiach (Comuns), Laia Estrada (CUP) –substituïda al setembre per Pilar Castillejo– i Sílvia Orriols (Aliança Catalana). Representaven llavors el 38% dels lideratges, una xifra encara per sota de la paritat però igualment històrica: mai abans hi havia hagut tantes dones en aquest càrrec. L’arribada de Sales eleva ara aquest percentatge per sobre del 40% per primera vegada.

En conjunt, des de la restauració de la democràcia fa 45 anys, només nou diputades han ocupat aquest càrrec, davant més de 80 homes al llarg de les 14 legislatures. La llei per a la igualtat efectiva de dones i homes del 2007, que va establir la paritat (un mínim del 40%) en les llistes electorals, va permetre que aquesta es reflectís a l’hemicicle a partir del 2010. Però la norma no s’aplica als llocs de lideratge polític, com les presidències de grup, i aquesta bretxa ha trigat encara a tancar-se.

Un «problema d’oferta i demanda»

Marta Lois, doctora en Ciències Polítiques i autora del llibre ‘¿Han conquistado las mujeres el poder político?’, explica a EL PERIÓDICO que la baixa presència femenina en els lideratges parlamentaris respon a un problema d’oferta i demanda. D’una banda, hi ha menys dones disponibles per ocupar aquests càrrecs per factors socials i culturals. «Les dones reben menys estímuls per considerar-se líders naturals», assenyala Lois. A més, les carreres polítiques requereixen temps, xarxes i recursos. Històricament, detalla l’experta, elles han tingut menys disponibilitat per la divisió sexual del treball i les responsabilitats familiars. Les xarxes de poder, dominades per homes –en partits, bars o sopars informals– continuen sent clau per accedir a posicions de comandament. «Tenen menys disponibilitat de temps lliure per dedicar a la política», declara.

S’hi suma l’«autoexigència» i la subestimació de competències i una constant posada en dubte del seu paper. «Moltes dones creuen que no estan prou preparades per assumir llocs alts, mentre que els homes tendeixen a sobreestimar-se», indica Lois. Un fet que encara es cronifica més davant de la «falta de referents femenins» i la pressió per complir estàndards rígids. Per això, moltes dones en posicions de lideratge acaben caient en la «síndrome de l’impostor» que fa la falsa sensació que no són capaços, recorda l’experta.

Aquesta segregació vertical, la dificultat de les dones per accedir als llocs de poder, explica un desequilibri que avança lentament. En 45 anys de democràcia, Catalunya mai ha tingut una presidenta de la Generalitat, només quatre presidentes del Parlament i vuit dones al capdavant de grups parlamentaris, de les quals només una, Inés Arrimadas (Ciutadans), va arribar a exercir com a cap de l’oposició. Arrimadas va assumir el càrrec després de la marxa d’Albert Rivera al Congrés i va liderar l’oposició als governs de Carles Puigdemont i Quim Torra. Avui, aquesta figura no existeix –Puigdemont va renunciar a exercir-la des de l’estranger–, però tampoc recauria en una dona.

Tot això, d’acord amb Lois, té a veure que a la falta d’oferta s’hi suma que les estructures partidàries i les cultures organitzatives continuen estant masculinitzades, cosa que fa que s’acostumin a promoure, indirectament, candidatures d’homes. «Els líders tendeixen a buscar perfils competitius, amb màxima disponibilitat de temps i estils de lideratge tradicionalment masculins. Això limita la promoció de dones, fins i tot quan hi ha talent disponible», puntualitza. La rigidesa dels mecanismes de poder, elsprejudicis sobre la competència femenina i els «incentius electorals percebuts» –la creença errònia que candidats masculins atrauen més votants– perpetuen la lògica dels lideratges masculins, afegeix la politòloga.

Sales, Albiach, Castillejo i Orriols

Amb el recent nomenament de Sales com a presidenta del grup parlamentari de Junts –i el pas de Salvador Vergés a la representació del partit a la Cambra–, el mapa de lideratges femenins s’amplia en els grups majoritaris. Fins ara, les presidències requeien en els tres grups minoritaris: Comuns, CUP i Aliança Catalana. Davant seu, els presidents del PSC, ERC, el PP i Vox –i fins a aquest canvi, també Junts– eren homes. I en dos dels partits amb més pes –el PSC i ERC– es reprodueix la mateixa lògica: ells presideixen i elles exerceixen de portaveus. Una cosa que també passava amb el grup parlamentari postconvergent fins ara.

Notícies relacionades

El PSOE esquiva el veto de Junts i aprovarà la llei de lloguers temporals amb la resta de socis

L’UCO conclou que el 75% dels beneficis de l’empresa atribuïda a Santos Cerdán procedeix del 2% que pagava Acciona per obra

Aquest últim factor no és casual. «Cada vegada és més obscè no respectar la paritat als llocs de lideratge i, per això, es busquen equilibris», apunta Lois. Però si es posa la lupa sobre aquest repartiment, surt a col·lació que les «figures confrontacions» i els «lideratges combatius», com els defineix l’experta, els continuen encarnant homes, com els presidents del grup parlamentari que fan les sessions de control al president. En canvi, elles adopten posicions més «dialogants» o «negociadores», una feina sovint «invisible», que sol recaure en les portaveus.

Després de De Madre, Sánchez-Camacho i Arrimadas, van arribar més noms femenins, sobretot de la mà de la CUP, com Mireia Boya, Dolors Sabater, Estrada i Castillejo. Entre totes les anticapitalistes, sumen gairebé la meitat de les presidentes de grup que ha tingut Catalunya. També Albiach, que encadena tres legislatures al capdavant del grup parlamentari dels Comuns i Orriols, el partit de la qual va debutar el 2023, tanca la llista. Per un curt període de temps el 2018, l’exsecretària general d’ERC, avui retirada de la política, Marta Rovira, també va liderar les files de la seva formació a l’hemicicle. I l’últim moviment de Junts fa que Sales es converteixi en la primera presidenta del grup parlamentari de la història de la formació.