Judici al fiscal general (2)

Després d’un recorregut agrest, el judici ha arribat a la fi. Aquesta causa té una gravetat especial: no es dirimeix únicament la possible comissió d’un delicte de revelació de secrets, sinó l’ús de la mateixa fiscalia.

Abans de res, convé recordar-ho: l’Estat de dret garanteix a l’acusat una triple protecció. Ha de ser considerat innocent, fins que una condemna ferma reverteixi aquesta presumpció, la càrrega de la prova recau íntegrament sobre els acusadors i gaudeix, a més, del principi in dubio pro reo. Si l’examen de les proves deixa un marge de dubte, la innocència ha de prevaler. Els sistemes judicials de països il·lustrats coincideixen en el fet que s’estimen més veure absolt un culpable abans que condemnar algú que sigui innocent.

El procés, envoltat de sorolloses interferències, s’ha conduït amb les màximes garanties, per la solvència i pluralitat de sensibilitats dels magistrats i perquè l’acusació neix d’una investigació avalada per quinze jutges. Aquesta fortalesa institucional contrasta amb la pressió que apunta quan el president del Govern, entrevistat al seu diari de capçalera, proclama fins a set vegades la innocència del fiscal.

Pretendre anticipar en ple judici la valoració de la prova i el sentit de la sentència constitueix un trencament inacceptable de la separació de poders. Més prudent es va mostrar la ministra de Defensa –magistrada en excedència–, que es va limitar a «confiar» en la resolució judicial.

L’oposició, que tampoc ha resistit la temptació d’assenyalar culpabilitats, incorre en la mateixa ingerència quan proclama que el fiscal general és culpable abans de la resolució.

Amb l’absolució, se celebraria el triomf de la justícia progressista davant aquells que semblarien haver-se rendit a la intromissió política; amb la condemna, s’invocaria un escandalós lawfare, s’exigiria sufocar el sector carca judicial i s’esperaria el Constitucional. Un avançament com aquest no resulta fútil.

Possible controvèrsia

En tot cas, si hi ha vots particulars, hi haurà controvèrsia, pel fet de considerar mig Espanya que el poder judicial no té independència i, per als operadors judicials que actuen com a fonts –inclosos els jutges–, el procés es convertirà en un escarment preventiu sense precedents.

La presumpció d’imparcialitat queda així abatuda sense remei, de manera que, sigui quin sigui el veredicte, la dimissió o el cessament del fiscal general resultaran ineludibles per pura higiene institucional, fer un ús militant i obrir cismes dins de la fiscalia i entre fiscals i jutges.

No els falta raó als que remarquen que el Suprem va decidir investigar la filtració quan d’altres, tant o més greus, van passar inadvertides. Però el greuge comparatiu no esborra la gravetat del cas, ni el deteriorament institucional que l’acompanya.

Hi ha dies que l’Estat sembla mirar-se al mirall i no reconèixer-se. Aquest judici pertany a aquest llinatge de moments que la toga deixa de ser una peça d’autoritat per esdevenir un símbol de fragilitat: un recordatori que el poder judicial no està pas fet de marbre, sinó d’homes. La litúrgia del procediment conviu amb la fatiga de la repetició, i els magistrats sostenen la compostura d’un país que, més que jutjar, sembla justificar-se.

«Inusitada gravetat»

La justícia espanyola, tantes vegades usada com a arma llancívola, busca defensar el seu propi prestigi. En aquesta defensa s’inscriu l’actuació del degà de l’advocacia de Madrid, que va considerar d’«inusitada gravetat» la nota que el fiscal general hauria ordenat difondre sobre converses «absolutament confidencials» entre la parella d’una rival política i la Fiscalia de Madrid per arribar a un pacte de conformitat.

En aquest espai intermedi, ha comparegut el fiscal general, alhora figura institucional i política, que encarna la tensió entre la independència que proclama i l’obediència que se li suposa. La seva paraula hauria de ser la veu de l’Estat, no pas d’un govern; l’eco de la Constitució, no pas el murmuri de la conjuntura. A això es deu la pregunta que no formula ningú en veu alta: ¿parla en nom de la llei o de l’estratègia?

No comptaven que es resistís a dimitir i defensés la presumpció d’innocència fins al final, ni amb la presumpció de culpabilitat que la dreta ha estès sobre seu, ni amb una investigació inductiva, tot i que avalada per la Sala d’Apel·lacions del Suprem, sorprenent pel seu tradicional garantisme. Com que no va respondre, la seva compareixença va ser un monòleg sense valor jurídic. Perquè quan no es contesten les preguntes, aquestes respostes no estan filtrades pel principi de contradicció.

Fora de la sala, el judici es fa viral. Cada paraula es reprodueix per confirmar relats previs. La justícia real competeix amb la justícia percebuda, i el ciutadà, exhaust, es refugia en la comoditat dels seus prejudicis. La bandada mediàtica necessita més emocions que proves i el procés es desdibuixa com una sèrie amb un final que sembla escrit.

Després de la declaració del fiscal general, la deliberació del tribunal. El país espera un veredicte que supera la sentència: no es jutja els acusats i prou, ni a la institució que els acusa, sinó la consistència mateixa de l’Estat. Quan la fiscalia i l’advocacia de l’Estat qüestionen la policia judicial, un espectacle impropi. L’Estat contra l’Estat.

Potser, quan la resolució arribarà, no serà una conclusió sinó un mirall. Perquè aquest procés –més que una revenja, entre animadversions i versions antagòniques– és una prova de resistència: la d’un sistema que encara busca reconciliar justícia i confiança. Fins aleshores, tot queda en suspens, com si el dret també esperés ser absolt.

Superada la vista oral, arriba el moment d’impartir justícia. El Tribunal Suprem empenyora la seva legitimitat, amb el deure moral de neutralitat com a exigència. Una sentència amb un veredicte que en facilitarà el qüestionament en l’àmbit polític.

Notícies relacionades

Iryo no compensarà si les limitacions de velocitat causen retards

El bloqueig de les mercaderies al port obliga a reparar el túnel de Rubí

La política –filtració original, debat creat, intromissió governamental, renuència de l’acusat a dimitir, soroll comunicatiu, rang del principal protagonista– ha sobrevolat des del principi. Dividida la fiscalia, la judicatura, l’advocacia de l’Estat, el periodisme, els polítics i la ciutadania, tot queda classificat en bàndols irreconciliables.

Cal esperar que la màxima romana el dret és l’art del que és bo i equitatiu –ius est ars boni et aequi– s’apliqui amb serenitat i sense pressions de cap mena. I per descomptat, acceptar-la, ens agradi o no.