Tensió en el judici al fiscal general

Per primera vegada, el màxim responsable del ministeri públic –cridat a defensar la llei– s’asseu davant el Tribunal Suprem acusat de vulnerar-la. El procés sotmet a examen la independència i els límits ètics de la fiscalia. El cas enclou una paradoxa inèdita: qui ha de perseguir el delicte, compareix acusat d’haver-lo comès. L’acusació –revelació de secrets– qüestiona no només la seva conducta, sinó la solidesa institucional de l’òrgan que dirigeix. Defensar l’actuació de la fiscalia no exigia vulnerar els drets d’un ciutadà.

Conclosa la instrucció, iniciada el juliol del 2024, la vista oral obre un escenari sense precedents: mai abans s’havia plantejat si un acusat pot continuar sent, alhora, el cap de la institució cridada a garantir la legalitat. El judici al fiscal general és per revelar informació confidencial d’un particular, amb el propòsit evident de perjudicar un adversari polític i complaure el poder de què depèn.

Sense indici de pessimisme, l’acusat va comparèixer davant del Suprem amb el suport total del president del Govern i una estudiada escenografia: toga de fiscal general, corbata negra i seient en estrada –privilegi reservat als juristes–, a la dreta dels set magistrats que el jutgen, com fent ostentació de la seva condició. El prosceni es va completar al pati central de Fortuny, amb l’aplaudiment sincronitzat de treballadors de la fiscalia i membres de l’associació minoritària UPF. Aquesta absència de silenci avergonyit va accentuar l’anomalia de la seva permanència en el càrrec i la dependència d’un entorn recompensat amb favors. El judici planteja qüestions de fons: la solidesa dels indicis delictius, l’eventual adopció de mesures cautelars i la negativa a suspendre temporalment el fiscal general. Tot això revela un buit normatiu inquietant.

El procés arrossega tota la institució

Més enllà de l’esborrament de missatges o del perjudici causat a un adversari polític, el cas ha revelat tensions internes: fiscals que, en lloc d’acusar, miren de defensar el fiscal general. El principi d’imparcialitat es ressent quan la defensa institucional es confon amb la protecció personal. Des de l’inici, el procés ha revelat l’activisme polític en les carreres d’elit: fiscalia i Advocacia de l’Estat. L’acusat ha escoltat testificar subordinats lleials i fiscals crítics, en una causa amb un rerefons polític evident.

En un cos jeràrquic, resulta difícil acceptar que un subordinat defensi el seu superior en lloc d’investigar un possible delicte. Aquesta inversió de papers il·lustra la crisi interna i el deteriorament de la independència funcional. La tinenta fiscal del Suprem, vestida de fiscal quan actuava com a advocada particular de l’acusat, va assumir els arguments de l’Advocacia de l’Estat i, en lloc d’acusar, va intervenir en defensa del seu cap. En contrast, la fiscal superior de Madrid, testimoni de càrrec i veu de consciència institucional, va retreure al fiscal general el mal causat a la parella de la rival política: "El nostre paper no és revelar l’estratègia de defensa de ningú".

En el "moment d’actuacions", la fiscal superior, sense mossegar-se la llengua, li va etzibar al fiscal general: "Has filtrat els correus", a la qual cosa l’interpel·lat va respondre amb una actuació incriminatòria: "Això ara no importa. Cal treure la nota com abans millor". L’advocada de l’Estat, amb espontaneïtat incorrecta, es va rabejar amb aquesta testimoni i va arribar a dir, amb ironia fora de lloc: "Vull felicitar la senyora fiscal perquè crec que és l’única funcionària que es permet el luxe de treballar només al matí a Espanya".

En el tribunal més important de la justícia ordinària ha començat un judici que arrossega al banc dels acusats tota una institució. No només hi compareix el fiscal general: és la mateixa fiscalia la que queda degradada al confondre la seva funció amb la defensa política de qui la va designar guardiana de la legalitat.

L’assumpte és greu des que el sumari suggereix la implicació de l’aparell de la Presidència del Govern en una presumpta filtració destinada a compensar escàndols personals. Es qüestiona, a més, la destrucció de proves i es discuteix la validesa del registre –"indegut", "injustificat" i indiscriminat– del despatx de l’acusat.

Notícies relacionades

El que va quedar de les 19 cites de Junts i el PSOE a Suïssa

Feijóo torna a confiar en Sirera com a candidat a Barcelona

Arribats a l’equador del procés, la seva estratègia és buscar l’absolució per falta de proves, les mateixes que ell va fer desaparèixer. Els periodistes interrogats, alguns al·legant dilemes morals, mai podran aportar al tribunal la informació que potser el salvaria: reconèixer que va ser una altra font qui va filtrar el correu. ¿Per què triguen tant a reclamar l’acta notarial del missatge en qüestió per veure qui va ser el remitent al traïdor que, en una ostentació de transparència, va declarar que el cas del nòvio era un "assumpte nacional" en què el Govern tenia "màxim interès"?

Amb la declaració del fiscal general aquesta setmana –és d’esperar que els seus defensors no al·leguin que no reconeixen el tribunal i que ell no defugi les acusacions populars– s’acosta la deliberació i el desenllaç. I amb això, el moment de la justícia.