El que s’acosta

¿Per què dic que a Vox no li convenen eleccions anticipades i li ve millor votar a favor de la investidura d’un successor de Carlos Mazón i guanyar temps? Perquè les anàlisis només poden fer-se segons les circumstàncies del moment present. I aquestes són que Vox experimenta a tot Espanya un fort creixement en intenció de vot, i al País Valencià, com a conseqüència de la crisi oberta per la dana, és encara més fort. Però aquest increment de votants el té consolidat. No és un PP en el seu pitjor moment qui li prendrà.

El compte que treu Abascal és que, si ara convoca les eleccions, Vox obtindrà un bon resultat. Però si facilita la formació d’un nou govern es presenta com l’únic partit capaç de garantir l’estabilitat i no parar la reconstrucció, i demostra que qui mana és la ultradreta, no la "dreta covarda". Així hi guanyarà més.

Amb un agreujant: la fallida del PP en aquests moments, després del funeral d’Estat i la dimissió de Mazón, és tan profunda que si Abascal força les eleccions sap que pot trobar-se que la pujada del seu partit no compensi la caiguda dels populars i que el Govern autonòmic torni a les mans de l’esquerra, hagi fet mèrits o no. Aquest relat de "només Vox salva el poble", tan fals com efectiu i del qual la ultradreta presumirà fins a la sacietat, se li desmuntaria a Abascal.

Altres autonomies

Pactant una sortida sense eleccions al País Valencià, a més, a Vox li queda niquelat el discurs per als comicis a Extremadura, a Castella i Lleó i a Andalusia. ¿Com ha de criticar en aquestes comunitats Feijóo la ultradreta si acaba de tancar amb ella un acord de govern en la quarta autonomia d’Espanya? Per això crec que, fins i tot sent impredictible per naturalesa, a Vox li convé més una investidura a la Comunitat Valenciana que no pas unes eleccions.

En el cas del PP, deia que no era una qüestió de conveniència, sinó més aviat de necessitat. Els populars són conscients de l’extrema fragilitat en la qual es troben per la nefasta gestió de la crisi durant aquest any tant al Palau de la Generalitat Valenciana com a Génova. Cap dels dimonis que turmenten el PP ha deixat de ser convidat a aquest aquelarre: l’enfrontament entre populars valencians i populars alacantins; el menyspreu de València a Castelló; la màquina del fang dels uns contra els altres que funciona 24/7; les trucades a Madrid per desqualificar el del costat...

Malgrat la legió d’assessors als quals contracten amb els nostres diners, cap partit sap mai afrontar bé una crisi. Això, alguns ho fan regular; d’altres, malament, i d’altres, molt malament. I després hi ha el PP, que ha tingut un any per gestionar la sortida de Mazón i tenir preparada la seva substitució. Però ho ha fet tan rematadament malament que el president sortint encara no ha sortit. Quant a l’entrant, ha hagut de ser Vox qui recordi al PP que, per negociar una investidura, el primer de tot que s’ha de fer és dir qui és la persona a la qual es proposa investir. Això és de traca.

Fa temps que el peix és a la cove. Vox no té un especial interès a obrir les urnes i el PP té molta por que s’obrin. El candidat per ocupar el despatx que Mazón deixa lliure al Palau també fa mesos que està clar: l’alcalde de Finestrat, secretari general del partit i portaveu a les Corts, Juan Francisco Pérez Llorca. Reuneix els elements necessaris i el màxim consens en una organització que, miraculosament, ha sigut capaç de mantenir estretes les files durant onze mesos per fer sonar la corneta d’alarma al dotzè. Però jugant a no donar el seu nom, com si hi hagués un altre tapat, l’únic que aconsegueix el PP és sembrar la idea que si Llorca és el candidat no és perquè a ells els agradi, sinó perquè no n’han trobat cap altre.

Pacte encarrilat

Notícies relacionades

El nucli de Mazón va parlar el dia de la dana 9 minuts amb Pradas

Vox torna a utilitzar València com a laboratori per al seu pacte amb Feijóo

Si el PP no és capaç de resoldre aquest cap de setmana i donar senyals clars dilluns que el pacte està encarrilat, el peix es començarà a podrir, el cove s’omplirà de mosques i la fetor d’inoperància començarà a resultar insuportable. Oblidin-se de tot això que Pérez Llorca serà un titella de Mazón, un enviat de Génova o un president de transició, perquè llavors és que no el coneixen. Si al final és investit, fins i tot si el PP comet l’error de presentar-lo com a interí, Llorca mirarà de consolidar-se des del primer minut, i té molt a guanyar i res a perdre, tret de la seva autoestima.

La part terrible d’aquesta situació és el risc que no hi hagi eleccions i, no obstant, entrem des de la sessió d’investidura en una campanya electoral, la més dura i bruta que mai s’hagués vist, que durés més d’un any i mig. Perquè l’esquerra no sembla que sigui capaç de poder trobar una altra manera de fer oposició que no sigui a trabucades. I perquè, per molt tarannà negociador i moderat que adorni Pérez Llorca, és difícil que un PP trasbalsat aquí i desorientat a Madrid aconsegueixi tenir una altra estratègia que no sigui també la de l’enfrontament i la polarització.