"També és la nostra festa"

La Karina Sosa va arribar a Madrid procedent de Santa Cruz, a Bolívia, amb només 18 anys. "Allà no hi havia la carrera que volia estudiar i tenia una veïna que anava a deixar el seu fill aquí i després se n’anava als EUA. Vaig veure l’oportunitat de sortir". Ara, 25 anys després, la Karina és la cuinera (i l’alegria) del Bar Paula, el local més de moda de Puerta del Ángel, el Brooklyn madrileny.

No va tardar, de fet, a trobar feina de cambrera. "Era al bar d’un conegut d’una amiga, Las Ruedas", explica la Karina, que fa cinc anys va entrar al Bar Paula, quan aquesta parada del mercat Tirso de Molina era només una barreta i ara té vuit persones treballant el cap de setmana. "La cuina la vaig aprendre aquí", explica la dona, que assenyala que "coneix més Espanya" que la seva pròpia terra.

"No conec ni Cochabamba, ni Sucre, la veritat és que Espanya ja és el meu primer país, em sento molt còmoda aquí. Tinc dos germans vivint a Espanya també. A la meva terra tornaré de vacances", assenyala la Karina, que està casada amb un espanyol, amb qui té una filla de vuit anys (Elsa). Assegura que la Festa Nacional és "també" la seva festa.

Una "segona pàtria"

Guillermo Ponce gestiona un parc infantil, Tocororo, a San Sebastián de los Reyes (Madrid), un dels més grans d’Espanya. Molt enrere queden els temps quan va arribar amb 26 anys a Espanya des de la seva terra natal, Cuba, amb la seva carrera de Medicina treta, a buscar feina. Fins que se la van convalidar aquí va treballar en una farga d’alumini, repartint publicitat al metro... "Em buscava la vida com podia", relata Ponce, que va treballar per primer cop de metge a la presó de dones de Carabanchel.

Després vindrien altres presons d’Espanya, el Summa 112, centres de salut, oposicions i estudis d’especialització, a més del MIR. "Pel camí va sorgir la possibilitat de crear aquest parc infantil i gestionar el patrimoni familiar", relata Ponce, casat amb una dona espanyola, amb set fills i fent guàrdies encara de medicina forense per mantenir-se actiu.

Aquest metge cubà considera Espanya la seva "segona pàtria" després de passar aquí més anys que a Cuba. "Espanya obre la porta a tots si vens a treballar i no vens a delinquir", afirma Ponce, que creu que el 12-O és "un festeig molt important, el record del que va ser l’Imperi espanyol".

"Jo, com a espanyol que soc, i amb fills espanyols, veig la grandesa de la celebració i la gaudeixo també. És una celebració de l’orgull de ser espanyol i el que ha aportat Espanya a la humanitat", assegura Ponce, que discrepa, no obstant, en la perspectiva del que va passar després de l’arribada de Cristòfol Colom a Amèrica. "És cert que ens va connectar amb el món, també amb Àfrica, però la trobada de les dues cultures va ser traumàtica, fet que va provocar el que es podria considerar un crim de lesa humanitat, l’esclavitud".

A dies de la doble nacionalitat

"Sempre vaig voler venir a Europa, i sobretot a Espanya, per l’idioma". Víctor Bracamonte, nascut a Trujillo (Colòmbia), és a només uns dies d’aconseguir la doble nacionalitat. Després d’estudiar Comptabilitat al seu país, va decidir creuar l’Atlàntic i guanyar-se la vida aquí amb tan sols 20 anys. Al segon dia ja tenia feina a Vallecas –en construcció, mudances...–, però ràpidament es va posar en una perruqueria. "Sempre m’ha agradat la barberia. Vaig al meu ritme, tinc la meva clientela, una mica més de llibertat", relata.

Ara treballa al passeig d’Extremadura, on ja s’ha guanyat un públic fidel per les seves bones maneres amb la tisora. "Espanya m’agrada molt, la sento com el meu país", assenyala el Víctor, que assenyala que té amics en la colla de multitud de nacionalitats. "Espanya té moltes similituds amb el meu país. L’idioma, el catolicisme, la cultura, l’únic diferent és la gastronomia".

El que més li crida l’atenció és que des del primer moment es va sentir benvingut. "Aquí és igual d’on siguis, que t’acullen molt bé", relata el Víctor, a qui no li va costar gens adaptar-se a Espanya, només, en tot cas, per l’horari. "És que allí es comença abans al matí. A les set si estudies i a les vuit si vas a treballar".

"Al desembre torno a Veneçuela", explica el Víctor, que té ganes d’anar a passar l’any nou amb la seva família, però que sap que quan torni a Madrid tornarà a "casa" també.

Refugi artístic

Per Espacio Amazonas, al districte madrileny de Carabanchel, han passat nombrosos artistes llatinoamericans que han trobat en aquesta nau un pont d’arribada a Espanya, un refugi. "Pretén servir d’ajuda als artistes que migren. Quan migres, d’entrada, no acostumes a treballar d’artista, perds molts anys mentre t’ubiques. Mirem d’estalviar passos, una cosa que a mi m’hauria agradat trobar a l’arribar", relata Lina Sanabria (nascuda a Bogotà), muralista i gestora cultural de l’espai junt amb la seva sòcia Nati Andreoli.

Després de treballar al seu país natal (Colòmbia) i a l’Argentina, la Lina va saltar a Espanya fa vuit anys per estudiar un màster d’Estudis de Gènere a la Universitat Autònoma de Madrid.

Notícies relacionades

Celebrar el que ens uneix en la diversitat

Poc amor i molta indiferència

La Lina se sent "agraïda" perquè la indústria local li ha donat l’oportunitat de poder viure de l’art. "Sento que l’espanyol es queixa molt del seu país, i sempre hi ha coses per millorar, però jo sempre m’he sentit molt còmoda aquí, en aquest país, al barri de Carabanchel, m’agrada molt la diversitat que hi ha".

Sobre la Festa Nacional, no entén que es faci com una celebració: "Entenc la narrativa de la trobada de dos mons, però per a la història dels meus pobles no va ser així. Va ser una cosa que es va imposar: el llenguatge, la religió, la matança dels pobles originaris...", aprecia la Lina, a qui el terme Hispanitat genera "rebuig" perquè "perpetua" que va ser una "trobada". "És estrany que se celebri la Hispanitat però amb les lleis d’immigració o el racisme diari no es faci res".