Mor Guillermo Fernández Vara, expresident de la Junta d’Extremadura

Tot i que en el cercle més pròxim i en la família socialista es coneixia des de feia dies la gravetat del seu estat, la notícia està causant una profunda commoció per la marxa d’un polític estimat i respectat, d’una generació que es perd i que ha sabut gestionar sense estridències ni debats gruixuts.

Guillermo Fernández Vara va ser diputat a l’Assemblea d’Extremadura entre el 2003 i el 2024 amb diversos càrrecs a la Junta d’Extremadura des del 1995 (director general de Salut Pública i Consum, conseller de Benestar Social, conseller de Sanitat i president de la Junta d’Extremadura), a més de vicepresident segon del Senat des del 2023, secretari general del PSOE d’Extremadura del 2008 al 2024 i secretari de Política Autonòmica de PSOE fins a la seva mort. 

«Guanyar i perdre són dues cares de la mateixa moneda»

«Vaig triar ser metge, però després va arribar la política i em va elegir a mi». Quan Guillermo Fernández Vara va dir a la seva mare Lourdes, la seva estimada ‘mai’, que seguiria els passos de Juan Carlos Rodríguez Ibarra, ella li va donar dos consells: que no es fiqués en embolics i que no se fiqués amb ningú. Potser per això, si per alguna cosa serà recordat, és per la seva moderació i per les seves formes temperades. L’home tranquil, el polític dialogant, va guanyar i va perdre amb el PSOE a parts iguals. «Però guanyar o perdre són cares de la mateixa moneda, l’important és servir sense preu que es pugui pagar amb cap moneda», reflexionava ell mateix. Exemple de gran persona i gran polític, perquè no es pot ser el segon sense el primer, se’n va anar «amb el cap alt, la butxaca neta i la consciència tranquil·la».

Criat en el si d’una família acomodada, era un home senzill, de caràcter afable i eminentment familiar: catòlic practicant, culer, assidu del parc natural de Monfragüe o el monestir de Guadalupe, i amant del bullit del restaurant El Alfarero de Mèrida. En els seus 12 anys com a president i 15 al capdavant del PSOE sempre va lluitar per la igualtat d’oportunitats «sense importar el color del bressol». Somiava una Extremadura convertida en pol industrial i meca de les energies renovables, i fins i tot en els moments més dolços de les seves dues majories absolutes, es va guiar per la humilitat.

Avui, el «milió d’amics» del qual sempre presumia (tants com habitants hi ha a Extremadura), la família socialista i molts d’altres més enllà de les fronteres del PSOE ploren la pèrdua de Guillermo Fernández Vara, el president conciliador que representava el socialisme de rostre amable. Va ser el 19 de setembre del 2006 que Juan Carlos Rodríguez Ibarra va anunciar per sorpresa i després d’haver tingut un infart un any abans la seva decisió de no presentar-se a la reelecció després de 24 anys de mandat. Guillermo Fernández Vara, el nom del qual ja estava en totes les travesses, va obtenir el suport majoritari de la Comissió Executiva del PSOE per ser el successor. La seva experiència de 10 anys de govern, la seva condició de bon parlamentari i el seu tarannà negociador van ser els principals motius que van influir en la decisió. «És una persona jove, preparada, pròxima, tolerant i dialogant», va dir Paco Fuentes, llavors portaveu regional del PSOE.

Natural d’Olivença, Guillermo Fernández Vara era llicenciat en Medicina i Cirurgia per la Universitat de Còrdova i pertanyia al Cos Nacional de Metges Forenses, i va ser número u de la seva promoció. Net d’un fiscal i fill d’un magistrat del Tribunal Suprem, es va educar a l’escola San José dels jesuïtes a Villafranca de los Barros. El seu pare, inicialment destinat a Olivença i després a Còrdova, era un home molt recte; la seva mare, una dona de família molt conservadora.

Es va casar el 1989 amb María Luisa Martínez, una noia d’Olivença de tota la vida: «Mai m’alegraré prou d’haver pres aquesta decisió», va confessar el 2011. Tots dos van tenir dos fills: la Teresa, pediatra, i el Guillermo, que es va fer conegut el 2016 després d’escriure un llibre sobre la primera derrota electoral del PSOE i el naufragi personal que el cop va suposar per a Fernández Vara. Als seus 66 anys, era també avi de tres nets. A ells volia dedicar-se quan l’agost del 2023 va deixar la política.

Un noi de dretes

El 1977 va fer cas al seu pare i va votar UCD. Dos anys després va repetir papereta. Al ser destinat el jutge a l’audiència de Còrdova, els Fernández Vara van conèixer Antonio Hernández Mancha. Qui va arribar a ser líder d’Aliança Popular (ara el PP) va aconseguir convèncer-lo perquè s’afiliés al partit. I, en més d’una ocasió, l’oposició va recordar Fernández Vara a l’Assemblea d’Extremadura el seu «passat conservador», del qual ell mai va renegar: «De la mateixa manera que vaig entrar a AP per una persona, en vaig sortir perquè no em convencien les altres coses. Al PSOE hi vaig entrar per una persona, però no estic només per aquesta persona. Seré del PSOE tota la vida, estigui en un càrrec polític o no ho estigui. Em moriré sent socialista», va confirmar en una entrevista concedida el 2003 a ‘El Periódico Extremadura’.

Després de militar un any a AP, Fernández Vara va passar al PSOE gràcies a Juan Carlos Rodríguez Ibarra: la casualitat va voler que a principis dels anys 90 les dues famílies comencessin a compartir amistat i veïnat a Santo Domingo d’Olivença, una pedania de només 20 habitants. La seva vida personal i política va fer llavors un gir de 180 graus. Vara, que ja dirigia el Centre Medicoforense de Badajoz (on va portar casos tan mediàtics com el de la matança de Puerto Hurraco), es va convertir en el «delfí» d’Ibarra, que el va nomenar primer director general de Salut Pública i Consum (1995); més tard, conseller de Benestar Social (1996) i conseller de Sanitat (1999), i finalment, hereu a la presidència de la Junta (2006).

«En Juan Carlos no només vaig trobar un amic, sinó també una persona que em va fer veure la vida d’una altra manera», va confessar en la mateixa entrevista del 2003 després de declarar-se públicament un socialista «catòlic practicant». Com a conseller, Guillermo Fernández Vara va liderar el que potser ha sigut, després de la pandèmia de covid-19 (que també li va tocar gestionar com a president), la fita més gran de la història de la sanitat pública extremenya: la transferència de les competències del Govern central a l’autonòmic, cosa que va permetre posar en marxa el Servei Extremeny de Salut (SES) i la xarxa de centres de salut i hospitals tal com la coneixem avui dia.

Quan el 2006 va ser designat candidat a la presidència de la Junta no era un home fort en el PSOE, però els resultats que va aconseguir en les eleccions autonòmiques un any després van aclarir qualsevol ombra de dubte: no només va aconseguir donar continuïtat a les majories absolutes de Rodríguez Ibarra, sinó que ho va fer amb el segon millor resultat de la història del PSOE extremeny: 38 escons i un 53% dels vots, registres només superats pels 39 diputats i el 55% de suports que va obtenir Ibarra l’any 1991. «Sempre els fills són millors que els pares», va dir llavors el seu mentor.

S’obria a Extremadura una nova etapa: malgrat aquesta incontestable majoria (el PP va obtenir 27 escons i IU va desaparèixer de l’hemicicle), el nou president electe sorprenia tothom fent una crida al diàleg ja en la mateixa nit electoral. Lluny d’aplicar el corró, va buscar i va aconseguir el consens i el suport del PP, primer amb Carlos Floriano i després amb José Antonio Monago, per aprovar qüestions tan importants com la reforma de l’Estatut d’Autonomia i la llei d’educació, que avui dia continua vigent.

La derrota electoral

Quatre anys després, Fernández Vara s’enfrontava als que serien els moments més durs de la seva trajectòria política: la clatellada històrica que va suposar la primera derrota electoral del PSOE d’Extremadura l’any 2011. Podria haver governat sense problemes amb els 30 diputats que li van donar les urnes i el suport d’IU, que tornava a l’Assemblea d’Extremadura amb tres escons i la clau de la governabilitat. Fernández Vara va oferir a la coalició, llavors liderada per Pedro Escobar, un pacte de govern. Però, contra tot pronòstic, la militància extremenya d’IU va decidir plantar cara a la direcció nacional i abstenir-se en la investidura perquè governés la llista més votada, la de José Antonio Monago, amb 32 escons.

Facilitant el primer govern del PP a Extremadura, IU cobrava al PSOE 24 anys de menyspreus i les picabaralles mantingudes amb Ibarra en les sis legislatures al capdavant de la Junta. Fernández Vara va iniciar llavors un naufragi personal marcat per la tristesa, la solitud i la desmotivació, fruit també d’una sèrie de vivències personals que el van col·locar en un moment molt dur: la mort inesperada i prematura dels seus dos germans grans, la Lourdes i el Julio Jesús, amb només un any de diferència (el 2014 i el 2015), també a causa del càncer.

Podria haver tornat a ocupar la seva plaça de metge forense, però finalment va decidir asseure’s al banc de l’oposició per viure una etapa de «reseteig» i «aprendre», convençut que aquesta derrota electoral obeïa al fet que no havia fet les coses bé. Llavors, va deixar la Casa del Río (la residència oficial dels presidents extremenys, que fins ara només han ocupat Ibarra i ell mateix) i es va mudar amb la seva família a un pis de lloguer al carrer de Félix Valverde Lillo de Mèrida, situat en un punt estratègic entre l’Assemblea d’Extremadura i la Presidència de la Junta. En aquella època, era habitual veure’ls passejant pels carrers del centre de la capital, l’illa del Guadiana, comprant a qualsevol botiga o xerrant amb escombriaires i taxistes.

En el terreny polític, Vara va mantenir la seva voluntat de consens i va arribar fins i tot a formar un front comú amb el PP per reclamar a Madrid el deute històric. Malgrat que havia perdut les eleccions, la militància del partit continuava confiant en la seva feina i va aconseguir revalidar el càrrec de secretari general del PSOE amb un 95% dels suports per tornar a ser candidat en les eleccions autonòmiques del 2015. Un any abans, el 2014, va impulsar una moció de censura fallida contra Monago, l’única que s’ha debatut fins ara a Extremadura i que també van bloquejar els tres diputats d’IU que van donar la presidència al PP.

Els pactes amb el PP

Aquest va ser un altre moment polític «delicat» per a l’expresident, que ja entreveia el pes que requeia a les seves espatlles en la seva pròxima cita amb les urnes: ningú sap què hauria passat si al PP de Monago «li hagués tornat a tocar la loteria». No obstant, com una au fènix, Vara va guanyar de nou el 2015. I ho va fer amb el millor resultat collit pel PSOE a tot el país, un 36% dels vots, amb el qual no n’hi va haver prou per tenir la majoria absoluta.

La decisió del PP d’abstenir-se perquè governés la llista més votada (llavors el mantra del partit a escala nacional) i els Pactes de la Corrala amb Podem, que irrompia en el tauler de joc, tornaven a Fernández Vara la presidència de la Junta. Una vegada més, amb el diàleg per bandera i el mantra de «ser útil en la vida de la gent», iniciava un nou període al capdavant del Govern.

La recerca del consens li va permetre, després de fracassar en un primer intent, tirar endavant els pressupostos autonòmics del 2016 i 2017 gràcies a l’abstenció del PP i Ciutadans. El pacte no va venir exempt de polèmica, però Fernández Vara sempre va negar l’existència d’una gran coalició. «Hi ha una nova realitat en la qual els ciutadans marquen les pautes, obliguen a dialogar, i continuarem en aquesta línia», va dir. Els dos anys següents, els pressupostos es van pactar amb Podem. La reobertura de les urgències rurals que va tancar Monago, el desbloqueig de les obres de l’AVE i 40.000 aturats menys van ser els principals èxits d’aquella etapa. 

La irrupció de la pandèmia

El 2019 va tornar la majoria absoluta, però la pandèmia va trastocar tots els seus plans de poder emprendre en aquella legislatura una successió serena i assossegada. Així, per última vegada, repetia com a candidat a les eleccions del 28 de maig del 2023. La llista del PSOE va ser la guanyadora amb 6.000 vots de diferència sobre la del PP, però Fernández Vara no va aconseguir prou força per governar, ja que els populars i Vox van sumar 33 escons, enfront dels 32 del PSOE i Unides per Extremadura. L’expresident va assumir aquest resultat com una derrota personal i, finalment, va abandonar la política autonòmica i va sol·licitar el reingrés a la seva plaça de forense. 

Es disposava a iniciar una nova etapa a Madrid com a senador per designació autonòmica i, posteriorment, vicepresident segon de la Cambra alta, quan el desembre del 2023 va anunciar que li havien detectat un tumor a l’estómac. En aquesta última etapa, la lluita del polític extremeny contra el càncer va transcendir l’àmbit polític per convertir-se en exemple de fortalesa. L’expresident extremeny va optar per utilitzar la seva experiència personal per transmetre un missatge d’esperança i lluita, no només en el seu combat contra la malaltia, sinó també en la defensa dels valors que considerava fonamentals, sobretot la sanitat pública. «Quan vaig entrar per primera vegada a la sala de quimioteràpia, em vaig adonar que tot havia valgut la pena», va respondre a tots els que li van dir que havia tingut «mala sort».

Un dels seus últims i més emotius mítings va ser el que va oferir el 23 de març del 2024 al Congrés que va ratificar Miguel Ángel Gallardo com el seu successor al capdavant del PSOE, acte en què va reaparèixer per primera vegada en públic després d’haver sigut operat.

Notícies relacionades

Els vetos creuats entre els socis obliguen el Govern a congelar part de la seva agenda social

Una empleada del PSOE va mentir sobre els diners en sobres que cobrava Ábalos

Vestint la ‘guerrera’ blava que acostumava a reservar per als mítings, va confessar que com a hereu polític d’Ibarra se sentia molt orgullós d’haver ajudat a construir Extremadura. Va tenir paraules d’agraïment per a l’expresident extremeny, però també per a altres històrics dirigents del partit com Paco Fuentes, Federico Suárez, Juan Ramón Ferreira i Ramón Ropero. Tampoc van faltar les mencions a Felipe González, Alfonso Guerra, Joaquín Almunia i, per descomptat, el seu estimat Alfredo Pérez Rubalcaba. La María Luisa, la seva dona, va rebre també les gràcies merescudes per tants anys de paciència, la «serenitat» que li va donar a l’hora de prendre decisions i la companyia de tots aquests anys amb els dos fills que van tenir en comú.

Al faristol va confessar que havia pensat preparar el seu discurs amb la paraula ‘comiat’, que finalment va optar per substituir per ‘gratitud’. «No vull homenatges, carrers, places, premis, medalles; no em proposeu per a res, el meu millor homenatge és la meva foto a la casa dels extremenys que vaig veure per primera vegada a Santiago de Alcántara. D’allí vaig sortir aquell dia convençut que qualsevol cosa que fes en la vida mereixeria la pena», va dir per finalment dir adeu a la família socialista. «El passat és història; el futur, un misteri, i l’avui, un regal, per això es diu present. Vivim avui, lluitem avui i treballem avui perquè d’altres, a qui la vida no ha tractat bé, tinguin una vida digna». Vola alt, president.