Mas revela que el PSOE va descartar Maragall per negociar l’Estatut: «Vaig assumir el cost polític i no me’n penedeixo»

L’expresident de la Generalitat i llavors cap de l’oposició, Artur Mas, assegura que el PSOE no considerava el president de la Generalitat Pasqual Maragall com un interlocutor vàlid per negociar l’Estatut que va sortir del Parlament. En declaracions a l’ACN, defensa que, tot i que no li corresponia, va assumir el «cost polític» d’arribar a un acord amb el president del Govern, José Luis Rodríguez Zapatero. «No me’n penedeixo», ha dit. Vint anys després que el Parlament aprovés el text amb el recolzament del 90%, l’ACN ha parlat amb alguns dels negociadors. Joan Ridao (ERC) creu que aquell Estatut va ser un «miratge», Jaume Bosch (ICV) proposa recuperar aspectes retallats, mentre que Lídia Santos (PSC) aposta per desenvolupar l’Estatut vigent.

«Recolzaré la reforma de l’Estatut que aprovi el Parlament de Catalunya». Aquesta promesa, pronunciada pel llavors president Zapatero durant la campanya de les eleccions catalanes del 2003, va donar el tret de sortida al nou Estatut, que va començar a redactar-se a Miravet (Ribera d’Ebre). Mas defensa que, davant d’aquest compromís, els partits catalanistes havien de «pressionar» al màxim. «Si el president del Govern ens deia que tot allò en què ens poséssim d’acord a Catalunya seria respectat a Madrid, havíem d’explicar què volíem des de Catalunya i no a la baixa, sinó amb un horitzó el més ampli i ambiciós possible», afegeix. El problema, segons Mas, és que «no es va respectar la paraula de Zapatero» i assenyala que el PSC va presentar esmenes al Congrés per modificar l’Estatut aprovat al Parlament.

Davant d’aquesta situació, Mas diu que es va haver d’optar en el marc d’una «gran disjuntiva»: «O donàvem la cara sabent que hauríem de retallar una part o ens quedàvem sense res, perquè els socialistes no ho haurien aguantat». Quatre mesos després que el Parlament aprovés l’Estatut, el llavors cap de l’oposició va acudir a la Moncloa el 23 de gener del 2006 per tancar un acord. Una situació que el mateix Mas considera «anòmala». «A mi no em corresponia liderar aquest pacte perquè jo no era el president de la Generalitat. Ho podia haver sigut, perquè havíem guanyat les eleccions, però es va fer el tripartit. I, per tant, el president de la Generalitat era Pasqual Maragall», ha apuntat.

Mas ha revelat que, des del primer moment, el PSOE li va transmetre el missatge que no consideraven Maragall com un interlocutor vàlid. I que volien entendre’s especialment amb CiU, que llavors era el partit amb més diputats al Parlament. «El president Maragall sabia perfectament que això era així. Jo crec que no li agradava, però ho va acceptar perquè pretenia que l’Estatut, que era també en gran part obra seva, tirés endavant», ha afegit.

Mas defensa que va assumir el «cost polític» i les «crítiques» tenint en compte les «regles del joc» que havia fixat el PSOE. «Hi va haver gent que es va enfadar, hi va haver gent que en volia més, i jo també, però fèiem part del camí. Ens quedàvem a mig camí, però fèiem mig camí», ha reivindicat. Segons Mas, la negociació de l’Estatut a Madrid va sortir «raonablement bé», tot i que «no del tot bé».

Un pacte a la baixa

En canvi, per al negociador d’ERC durant el tràmit al Parlament, Joan Ridao, l’Estatut que va sortir del Parlament era un «cert miratge» perquè va ser producte de la «disputa partidista» i de l’«excés de càlcul egoista d’alguns grups polítics». Segons Ridao, alguns partits «van anar apujant el llistó» durant el debat en la ponència sabent que, després, segurament «no podrien mantenir el to». «La prova és que poques setmanes després Mas i Zapatero acorden la rebaixa i fins i tot voten en contra d’alguns aspectes que havia acordat el Parlament. I el PSC, instigat pel PSOE, planteja diferents observacions contra el text aprovat al Parlament davant del Consell de Garanties Estatutàries», assenyala Ridao.

Lídia Santos va ser la negociadora del PSC durant el tràmit estatutari al Parlament. Vint anys després, defensa que l’Estatut vigent és «un instrument que continua sent bo» i aposta per desenvolupar-lo. I, en aquesta línia, cita el finançament i els serveis socials com les «dues peces essencials». «Hem tingut més de 10 anys perduts perquè vam posar el nou Estatut a la nevera i es va donar per perdut. Posem-lo en actiu perquè té un potencial enorme i jo crec que, en aquests moments, estem en disposició i amb ganes de desenvolupar-lo amb totes les seves potencialitats», ha defensat.

En canvi, qui va ser el negociador d’ICV, Jaume Bosch, creu que hi ha grans diferències entre l’Estatut vigent i el que es va aprovar al Parlament fa 20 anys. En aquest sentit, Bosch aposta per recuperar, via lleis orgàniques, aspectes del text estatutari que es van perdre durant la negociació a Madrid. I ha fet referència a la definició de Catalunya com a nació, que va quedar relegada al preàmbul sense efectes jurídics; el blindatge del català; aspectes del finançament o les competències en l’àmbit de la justícia.

La sentència contra l’Estatut

El 30 de març del 2006 el Congrés va aprovar l’Estatut després de passar-li el «raspall», en paraules del mateix socialista Alfonso Guerra, president de la comissió on es va negociar aquest assumpte. I el 18 de juny el text estatutari va ser validat en referèndum amb el 73,9% de suport i un 49% de participació. ERC, un dels negociadors de l’Estatut inicial, es va despenjar i va fer campanya a favor del ‘no’. Una decisió que va provocar que Maragall expulsés els republicans del govern tripartit.

Després de mesos de campanya recollint firmes, el PP va portar l’Estatut ratificat pels catalans al Tribunal Constitucional, que va tardar quatre anys a fer pública una sentència. El resultat va arribar el 28 de juny del 2010: va anul·lar una quinzena d’articles i en va reinterpretar una trentena més. Entre els que van desaparèixer de l’Estatut destaquen els que feien referència a l’ús preferent del català en les administracions públiques, relacionats amb el poder judicial a Catalunya o el que feia referència a la solidaritat en el sistema de finançament. Pel que fa als articles reinterpretats a la baixa, hi ha la disposició addicional tercera que establia la inversió de l’Estat a Catalunya en infraestructures.

La resposta immediata al carrer es va fer notar el 10 de juliol del 2010 amb una gran manifestació a Barcelona sota la pancarta ‘Som una nació. Nosaltres decidim’ (Som una nació. Nosaltres decidim). Els protagonistes que van negociar l’Estatut coincideixen que la sentència en contra va suposar un punt d’inflexió en la política a Catalunya.

«Un abans i un després»

Notícies relacionades

Les visions de Sánchez

Barcelona, en mode preelectoral

Segons Mas, la decisió del Tribunal Constitucional va marcar «un abans i un després» i va iniciar la «tempesta» que ha portat al que s’ha viscut a Catalunya en els últims 10 o 15 anys. Bosch també considera que suposa «un abans i un després» i afegeix que implica «la ruptura del pacte constitucional» que s’havia fet el 1978. Així mateix, remarca que l’Estatut català, avalat en referèndum, és l’únic que queda «descafeïnat o anul·lat»,ja que no passa el mateix amb la resta de comunitats autònomes.

Ridao situa el «desenllaç infeliç» de l’Estatut com el «punt d’ignició» del procés. I afegeix que, sense aquest capítol de la història, «el que va passar el 2017 no s’hauria produït o simplement s’hauria retardat». Per Lídia Santos, la sentència del Constitucional va suposar un «cop molt fort» per a la societat, que, segons ha apuntat, estava «molt tensa». En aquest sentit, ha destacat que CiU «vivia molt malament que no continués en el Govern». Preguntada sobre si s’hauria desencadenat el procés sense sentència del TC, Santos creu que «probablement no».