Un ànec coix

La política té la seva zoologia i poques imatges són tan expressives com la de l’ànec coix. Així es com es denomina els presidents que, en la recta final del mandat, veuen minvat el seu poder.

La coixesa, com passa amb qualsevol malaltia, es reconeix en símptomes inequívocs. El primer i més evident: la ruptura de la lleialtat institucional. Els poders de l’Estat es miren amb desconfiança i, de vegades, amb oberta hostilitat.

El procés va deixar empremtes profundes en la cultura judicial: la normalització del lawfare, amb un president que arriba a querellar-se contra un jutge d’instrucció, mentre s’assenyala magistrats amb el beneplàcit del ministre del ram.

La conseqüència és un malestar creixent de la judicatura, que interpreta aquests gestos com atacs a la independència judicial i a la separació de poders.

La corrupció segueix present com un fantasma que tot ho contamina.

Tampoc escapa a la crítica l’Estat autonòmic. Cada crisi greu despulla la seva ineficàcia; n’hi ha prou amb recordar els incendis d’estiu: ni els barons populars van reclamar l’emergència nacional ni l’Executiu la va decretar motu proprio. El saldo: 350.000 hectàrees calcinades.

S’hi afegeix la rebel·lia d’algunes autonomies, com demostra el rebuig a la quitació del deute, que consagra desigualtats territorials difícils de justificar.

En el Congrés, la coixesa es tradueix en fragilitat parlamentària. La persistent falta de majories ha tingut efectes sísmics: el president va arribar a anunciar que governaria eludint el propi Parlament.

El deteriorament arriba també a l’exterior. Espanya apareix com a país sota sospita: ho mostren episodis recents en la cimera de l’OTAN o en l’aproximació a la Xina, amb Huawei com a teló de fons.

Les enquestes certifiquen un divorci actual entre la majoria sociològica i la parlamentària, i això alimenta l’ansietat electoral. Retraten un paisatge sense majories absolutes, amb una dreta a l’alça i una esquerra castigada per lideratges cremats.

El mercadeig de set vots

I la carrer batega com un termòmetre de greuges. En ell, ciutadans descontents acaben pagant, amb els seus impostos, la rehabilitació política d’un pròfug que va atemptar contra els seus drets i va malversar recursos públics, que mai va mostrar penediment i que avui mercadeja set vots.

Amb aquest rerefons, el president va triar la televisió pública per escenificar una entrevista pretesament incisiva. En realitat, va ser un acte de suport a una cadena sostinguda pels contribuents i manipulada com a arma partidista.

Després d’un any d’al·lèrgia a la premsa, va tenir el valor d’assegurar que era un plaer respondre a totes les preguntes. L’embolcall li va servir com a trampolí per poder presentar-se com un polític que mai insulta i acusar l’oposició de polaritzar el país. Malgrat que en un debat li va dir "indecent" a M. Rajoy... Potser volia dir "excel·lent" i es va malinterpretar.

Va assegurar que convocar eleccions seria "fer perdre el temps als espanyols" i també va dir que els Pressupostos "són una eina, no una finalitat".

Va esquivar la corrupció amb una brotxada: "Es va acabar amb la moció de censura". I sobre els casos que pressionen el seu entorn es va limitar a al·legar que "no tenia informació objectiva".

Amb retòrica messiànica, es va mostrar satisfet del seu aïllament internacional.

Les investigacions judicials

El nucli dur, no obstant, va ser la crítica que va fer als jutges. Els va acusar de prevaricar per no actuar en el seu favor, per no desestimar les sospites que li afecten a ell, a la seva família o al seu partit.

Va assenyalar directament els instructors dels casos que involucren la seva dona i el seu germà, convertits –segons ell– en víctimes de persecució judicial "pel simple fet de ser familiars".

L’epíleg és de traca: "Hi ha jutges que fan política i hi ha polítics que volen fer justícia". Tot i que va matisar –"la immensa majoria de magistrats fan bé la seva feina, però alguns no"-, el mal a la institució ja estava fet.

Va defensar sense titubejos la innocència del fiscal general de l’Estat. El va proclamar "innocent", per decret, mentre afirmava estar sempre "amb els fiscals i jutges que lluiten contra la corrupció".

Notícies relacionades

Fernando López Miras: "Pedro Sánchez està fent els passos previs al desacatament"

Turull respon a Tellado: "Amb aquest PP, ni a la cantonada"

En paral·lel, va esgrimir "falta de consistència probatòria", va qüestionar la disparitat de criteris que hi havia en l’alt tribunal i es va escudar en un vot particular. No va esmentar, és clar, la destrucció de proves incriminatòries per part de qui mai s’ha distingit per la seva col·laboració amb la justícia, malgrat ser el màxim responsable de la defensa de la legalitat.

L’entrevistadora va posar la guinda presentant el president –amb aire dissortat– com a "víctima d’una campanya de deshumanització brutal". Una fiscalització incisiva del poder a la televisió pública.