Un gelat de maduixa

A Barcelona, on és més fàcil ensopegar amb una gelateria –n’hi ha 240 a la ciutat– que amb un caixer automàtic, proliferen els temples del cucurutxo prèmium. Un, regentat per argentins i amb el dulce de leche com a columna vertebral del negoci, acaba de convertir-se en escenari d’un conflicte agut. El gelat, com a producte, és un llenguatge universal, símbol d’infància i reconciliació. És, potser, l’aliment menys polític que existeix: es fon a la boca. Els nens el trien per colors o sabors, no per la llengua de Cervantes o Guifré el Pilós.

És la recompensa infantil per excel·lència, la treva de tardes caloroses, la geometria d’un cucurutxo que resol amb senzillesa els problemes més apressants de la infància: triar entre maduixa o xocolata. Temple estival de la innocència, la gelateria hauria de ser territori neutral: un espai de gaudi i trobada, mai un camp de batalla. Una pausa de sucre i frescor enmig de l’acalorament ideològic. Quan el con i la terrina xoquen amb el discurs sobiranista, converteix un tema difícil en una cosa banal i reveladora.

Un gelat no és una trinxera, si bé en aquest cas algú va estar a punt d’aconseguir-ho, quan el que hauria de ser una pausa per escollir entre maduixa i nata es va transformar en debat inesperat.

Tot va començar una tarda d’estiu, quan una clienta va demanar un gelat de maduixa (en català). La dependenta –nouvinguda– no va entendre el terme i l’encarregat, en comptes de resoldre-ho amb un "disculpi, encara no sap català", va dir-li maleducada a la clienta, que va replicar que el català és l’única llengua de Catalunya; a la qual cosa ell va contestar que també ho és el castellà i va rematar amb solemnitat: "Catalunya és al Regne d’Espanya". El marit, un regidor de districte, no va tacar la persiana, però va encendre l’espurna, a l’interposar una querella per "vexacions" a la seva parella i qualificar la baralla com un "cas de discriminació lingüística". Un càrrec públic no pot utilitzar el seu altaveu privilegiat per assenyalar un negoci privat.

L’amo de la gelateria va intentar suavitzar el debat, apagant el foc amb la lògica de l’hostaleria. "No hi ha cap problema amb el català, atenem tots els que ens parlen en català", va assegurar. Però l’eco mediàtic va ser voraç i el que podia haver-se resolt amb una simple disculpa i un cucurutxo de franc va acabar en xarxes enceses i pintades que assenyalaven el local com a "enemic fins que tanqui". ¿Enemic per què? Això és intolerància i podria vorejar el delicte d’odi. ¿Potser l’encarregat de la gelateria no té llibertat d’expressió quan s’encoratja, a través de lesxarxes socials, que li pintin o li cremin el local fins que el tanqui?

El gest es va interpretar com un menyspreu de caire colonialista i l’eco mediàtic va multiplicar el dany. Van aparèixer adhesius contra el local per "no respectar el català". Amb el pròleg d’una petició –"que la catalanofòbia no quedi impune"– l’endemà l’establiment es va despertar vandalitzat. El gelat de maduixa es va fondre en l’àcid de la política.

La paradoxa és que un lloc que ha de ser de conciliació s’acabi convertint en un escenari de fractura ¿A què ve i a qui beneficia aquesta conducta d’imposició?

Freud ho anomenava el narcisisme de les petites diferències: la mania de barallar-se pel que amb prou feines distingeix uns dels altres. En aquesta ocasió, aquesta pulsió ha arribat al ridícul: no es discuteix sobre independència ni sobre pressupostos, sinó sobre com es demana el gelat, com a fresa o com a maduixa.

Notícies relacionades

El PSOE defensa la seva gestió en els incendis

La batalla del comptable contra el Banc d’Espanya

Les llengües no són uns tòtems sagrats, sinó uns instruments de comunicació. El Govern autonòmic ha promulgat lleis que obliguen els botiguers a utilitzar el català. Els nacionalistes s’afanen a imposar-les en tots els àmbits: administració, educació, senyalització, impostos, sol·licituds, comunicacions... En queden exemptes les multes de trànsit, que respecten el bilingüisme.

La polèmica demostra que el català continua sent un tema central. La llei obliga a atendre en la llengua pròpia i s’ha de respectar, però sense confondre drets i deures ni elevar un malentès a categoria política. Si el futur depèn de com es demana un gelat, potser Freud va quedar curt: no parlem de petites diferències, sinó de minúcies elevades a causa nacional. Un país que converteix el cucurutxo en arma política s’hauria de preguntar si no es dissol per dins. ¿És aquesta la pax catalana amb què es pretén justificar el perdó.