Les noves estratègiesde la galàxia ultra

Els observatoris del radicalisme de les Forces de Seguretat anoten des d’abans de la pandèmia un creixent convenciment en l’extrema dreta espanyola que els seus objectius només s’aconsegueixen per la violència. Sobretot si aquesta violència resulta seductora, televisiva, viral. És part de la nova estratègia dels moviments que, amb Torre Pacheco, han tornat a posar-se a la vista, una galàxia ultra renovada i amb noves claus.

Acció-reacció.

¿Està l’extrema dreta europea –i l’espanyola– en un dilema entre la mera agitació i el terrorisme, a punt d’iniciar un cicle d’acció-reacció amb col·lectius musulmans i amb les policies democràtiques? Les fonts policials consultades no creuen en aquest grau de maduració a Espanya en les organitzacions, però dins de l’actual campanya de pressió contra la immigració a Europa no es contempla com a impossible un atac contra figures destacades musulmanes, festejos o mesquites.

Els especialistes consultats creuen que la radicalització dels ultres espanyols es fa sobretot "en col·lectiu", en tribus de joves situades als voltants dels estadis de futbol abans de partits de Lliga o competicions europees. O en festejos de música hardcore. També en quedades de supremacistes blancs per influència europea nòrdica que "a poc a poc ha anat baixant al sud i entrant a Espanya per Catalunya", explica un mosso que segueix el radicalisme.

Polimilitància.

Entre radicals lligats al fanatisme futboler és freqüent algun ascendent en la neonazi Cedade o en la franquista Fuerza Nueva, que van estar en alguna de les falanges, se’n van anar amb els neofeixistes de l’MSR, van passar a bandes de skins sense adscripció, van fer cerveses amb gent d’Espanya 2000 o Hogar Social…

Els Ultra Boys de l’Sporting de Gijón, per exemple, es van lligar amb el neofeixista Movimiento Social Republicano (MSR), i membres dels Ultras Sur, Yomus o el Frente Atlético compartien militància en el neonazi Hogar Social Madrid, fins al punt de provocar un cisma entre els ultres de l’Atlètic que no perdonaven que els seus camarades parlessin amb els del Reial Madrid.

Caladors al carrer i la tele.

L’extrema dreta té poca massa a Espanya. La recerca de nous adeptes s’intenta resoldre amb mobilitzacions al carrer. La palanca és un succés que pugui provocar indignació popular. És el cas de la marxa "per la seguretat" després d’un incident amb okupes al barri de Cerdanyola de Mataró, convocada per Vox el 6 de maig passat.

Si alguna cosa lamenten els observadors policials del fenomen és la publicitat gratuïta que reben els extremistes quan aconsegueixen transformar els seus aldarulls en plató televisiu per als canals convencionals. Si no aconsegueixen l’anhelada atenció de la "premsa espanyola manipuladora", les organitzacions recorren als seus propis canals en xarxes socials.

Suport internacional.

Amb prou feines queda a l’extrema dreta el vell extremisme postfranquista tancat en el que és espanyol. És un símptoma el doble crit "Arriba España, arriba Europa" amb què s’acomiaden membres de Núcleo Nacional en un dels seus vídeos recents en xarxes socials.

L’ultra capturat per la Guàrdia Civil a Mataró aquesta setmana passada havia participat en el Remigration Summit de Milà al maig, un esdeveniment de reivindicació de les deportacions d’immigrants promocionat per partits ultres europeus. En l’extrema dreta discorre una solidaritat entre grups europeus (també britànics) que es manifesta als seus teatres d’operacions preferits: X, Instagram, Discord, Facebook, TikTok i Telegram.

Diversos serveis d’intel·ligència europeus, com l’alemany, han anotat la necessitat de vigilar festejos, concerts i competicions esportives internacionals on es produeixen intercanvis entre formacions de la dreta antisistema.

Vells nous postulats.

Notícies relacionades

La corrupció marca el pas

El Govern s’agafa a la immigració i al cas Montoro per contraatacar

Entre les diferents capes per les quals la ultradreta esdevé extrema dreta discorre el menyspreu, quan no l’hostilitat. Els joves de Revuelta, pròxima a Vox, són considerats peons d’una organització sionista pels més radicals de Núcleo Nacional i Democracia Nacional. I aquests, al seu torn, els neofalangistes d’Hacer Nación els veuen com a pura dissidència controlada. Com més pura es reclama una plataforma, més detesta com a oportunistes influencers com Daniel Esteve, de Desokupa, o Alvise, o partits petits que tracten sense èxit de ficar cullerada en el moviment, com el Frente Obrero.

El magma de l’extrema dreta evoluciona d’un falangisme local espanyol a un neonazisme més continental, que té el seu pilar comú en el rebuig de l’immigrant musulmà magribí i aquesta confrontació amb l’stablishment.