Censura, sí

La moció de censura no és un gest retòric, sinó un mecanisme legitimo de l’Estat de dret, que permet al Congrés dels Diputats retirar la seva confiança al president del Govern per forçar que dimiteixi i que cessi l’Executiu en ple.

El grup parlamentari que promou una moció de censura constructiva ha de proposar, al seu torn, un nou president del Govern, amb un programa polític propi. Sense els suports necessaris, està condemnada al fracàs, cosa que pot debilitar la posició del proposador. No obstant, quan el deteriorament institucional es converteix en amenaça democràtica, l’oposició no només pot, sinó que ha d’actuar.

L’exigència d’una resposta –impetuosa– activa la moció de censura: un mecanisme legítim i regulat per exigir responsabilitat política al Govern i preservar la salut democràtica.

Hi ha senyals inequívocs d’una deriva autoritària: indults als que van desafiar la llei; derogació ad hoc del delicte de sedició; rebaixes exprés de la malversació; amnistia a mida; fustigació a jutges; utilització política de la fiscalia; pactes amb forces que neguen la legalitat constitucional; ús clientelar del BOE; guerra contra els mitjans incòmodes, etcètera.

Els que afirmen que la moció és un teatre inútil –per no sumar els vots necessaris i suposadament enfortir el Govern– obliden que també compleix una funció política i pedagògica: obliga els partits a retratar-se i ofereix una alternativa davant el deteriorament institucional.

Sense suports parlamentaris

El desgast del Govern és palpable, més per la seva inestabilitat parlamentària que per l’acumulació de causes judicials, de les quals es defensa al·legant la inexistència d’indicis penals, mentre les instruccions judicials agiten el debat públic dia rere dia.

En paral·lel, l’oposició reprèn l’estratègia del carrer, com a resposta simbòlica davant la falta de suports parlamentaris, ja que ni la dreta basca ni la catalana recolzarien la moció. La falta de suport respon, en part, als greuges de possibles aliats, com l’acusació d’haver maniobrat a Brussel·les per frenar l’oficialitat del català, el gallec i el basc a la UE.

Vivim en l’imperi de l’exageració i la mentida. I ens podem preguntar: ¿és una manifestació el lloc adequat per demostrar capacitat de govern? ¿És aquest l’únic recurs de la dreta per reemplaçar l’Executiu? A un Govern se’l substitueix a les urnes o mitjançant una moció de censura, amb arguments sòlids, propostes clares i suports suficients.

L’oposició s’ha de moure, però sense instal·lar-se en la hipèrbole ni viure en el tacticisme. Altrament, poc queda per a les polítiques que realment afecten els ciutadans i el futur.

Si el líder de l’oposició presentés una moció, l’hauria d’acompanyar d’un programa explícit i un equip visible. Avui s’enfronta a dos obstacles: la definició d’objectius, pendent, i els dubtes sobre la seva capacitat de govern. Governar exigeix carisma, projecte, suport intern i lideratge.

Ha aconseguit convertir l’oposició al sanchisme en una causa robusta i autosuficient, que l’eximeix de presentar propostes o prendre postura en qüestions essencials, ¿ha perdut la compostura que se li presumia?

Avui, presentar una moció pot semblar una heretgia moderna. Però fins i tot si finalment no prospera, és el moment de fer-ho: per principis, per memòria democràtica i per respecte als ciutadans. També per exhibir el cost del silenci, a l’obligar cada diputat a elegir entre el càlcul i la dignitat. Més enllà d’estratègies, la moció ha de ser un gest d’integritat política. Cada dia sense actuar és un dia més en què la resignació substitueix l’Estat de dret.

En aquests temps, fins i tot la dignitat necessita escons que la defensin. L’alternativa no és la prudència: és la claudicació.

Malgrat que únicament serveixi per retratar els que prefereixen eludir el retrat, la moció no és una ocurrència, és una obligació sense remei. Perquè si alguna cosa acaba deixant és una fotografia: la dels diputats votant entre la decència i la docilitat.

Notícies relacionades

El Tribunal de Comptes suspèn Sumar i Aliança Catalana

El PSC ‘crida a files’ els alcaldes per preparar les municipals del 2027

Es tracta de recordar que un president no pot fer-ho tot: ni atacar la independència judicial, ni modelar la llei al seu aire, ni obrir tampoc les institucions a aquells que menyspreen la legalitat constitucional.

Serà només un gest, però de vegades, un gest val més que una legislatura sencera. El moment de fer-ho: immediatament després del congrés diferit, amb la presentació d’un govern a l’ombra. Seria el marc per exercir una responsabilitat ineludible.