L’etern retorn de Puigdemont

Un any després de l’aprovació de la llei d’amnistia, Carles Puigdemont espera encara la resolució de cara a fer el pas processal de presentar el seu recurs d’empara davant el Tribunal Constitucional (TC) contra la decisió del Tribunal Suprem que li va negar l’aplicació de la llei al delicte de malversació de què se l’acusava (a ell i a d’altres) amb l’argument que l’esmentat delicte estava exclòs de la norma legal aprovada el maig del 2024.

Està, per tant, pendent del "vacu tràmit processal", segons qualifica l’advocat Gonzalo Boye a l’"incident de nul·litat d’actuacions" presentat el 25 d’abril davant la sala segona. "Més quan és evident que estem abocats a continuar el procediment en seu constitucional", afegeix. Puigdemont, una vegada confirmada la posició de la sala segona en aquest incident, podrà acudir com ho han fet l’exvicepresident Oriol Junqueras i els exconsellers Raül Romeva, Dolors Bassa i Jordi Turull al TC en empara.

Però aquests recursos formen cua fins i tot després que el TC resolgui els recursos elevats. Teòricament, si es desestima –com sembla gairebé segur– el recurs d’inconstitucionalitat del Partit Popular, l’amnistia quedarà constitucionalitzada. Perquè, segons la definició del TC, és el recurs capçalera, el més complet de tots, el que aborda totes les qüestions del debat. Per això serà debatut primer.

Però el TC no aplicarà immediatament, segons se sap, les conseqüències als recursos d’empara que es deriven de validar la llei d’amnistia. I, en particular, no ho farà fins a decidir sobre la qüestió d’inconstitucionalitat presentada per la sala segona. Que és la que li denega l’amnistia a Puigdemont i a altres exconsellers.

Triple mur

L’estratègia del magistrat Marchena consistia en un triple mur: denegar l’amnistia al delicte de malversació, qüestió d’inconstitucionalitat de la sala segona davant el TC i en cas de ser aprovada, elevar una qüestió prejudicial al Tribunal de Justícia de la Unió Europea (TJUE).

Al ser denegada l’aplicació de la llei d’amnistia al delicte de malversació amb l’argument que la segona i definitiva versió de la llei excloïa l’enriquiment personal, han quedat sense aplicació totes les mesures derivades de l’article 4 de la llei als "efectes de la responsabilitat penal".

Allà es preveu que "s’acordarà l’immediat alçament de qualssevol mesures cautelars de natura personal o real que haguessin sigut adoptades per les accions o omissions compreses en el marc d’aquesta llei".

O, per exemple, que "l’òrgan judicial que sigui coneixedor de la causa procedirà a deixar sense efecte les ordres de recerca i captura i ingrés a la presó de les persones a les quals resulti d’aplicació aquesta amnistia, així com les ordres nacionals, europees i internacionals de detenció".

Al denegar l’amnistia, el magistrat instructor del procediment del procés va emetre una ordre dirigida a la Policia, en què recordava que continuava vigent precisament l’ordre nacional de detenció de Puigdemont. Aquest va burlar-la el 8 d’agost del 2024 amb la seva fantasmagòrica aparició a l’Arc de Triomf de Barcelona, davant la seguretat dels magistrats de Llarena i Marchena, segons van confessar en aquelles hores, que l’expresident havia arribat a la decisió d’"entregar-se".

"Puigdemont podria ser aquí. Hauria d’haver forçat la situació per veure què feien", assenyala a aquest diari el catedràtic de Dret Constitucional de la Universitat de Sevilla, Javier Pérez Royo.

Però, adverteix: "Puigdemont no vol en cap moment ser citat i haver d’acudir al Tribunal Suprem. Raona així: la justícia espanyola no ha aconseguit portar-me al banc dels acusats. He aconseguit doblar-li el pols, la justícia espanyola no ha sigut capaç d’asseure al banc dels acusats el president de la Generalitat. I puc esperar".

Segons indica Pérez Royo, "per al Tribunal Suprem és una humiliació", ja que considera que "la justícia espanyola no ha aconseguit persuadir cap jutge europeu que concedeixi l’extradició".

Oportunitat malversada

Es pot recordar que quan sí que ho va aconseguir amb prou feines el 2018, va malversar de manera antijurídica l’oportunitat. Va ser quan el Tribunal Superior de Schleswig-Holstein va acceptar extradir Puigdemont pel delicte de malversació. Llarena, amb el suport del president de la sala segona, Marchena, va rebutjar –en un acte inèdit, segons experts en les ordres europees de detenció– aquesta oferta de la justícia alemanya. Va considerar que si no podia jutjar Puigdemont per rebel·lió, era millor que es quedés fora del territori espanyol.

Sis anys després, el juliol del 2024, el delicte de malversació es convertiria en l’instrument estrella de la sala segona del Suprem –Marchena i Llarena– per mirar de soscavar la llei d’amnistia i no aplicar-la. ¡Qui ho hauria dit!

Però aquesta manera de jugar amb les ordres europees no és una cosa del passat. Ara mateix, Llarena manté una ordre de detenció nacional contra Puigdemont, però no ha emès una ordre europea de detenció i entrega (OEDE).

El 4 de juliol del 2024, després que es decidís no aplicar l’amnistia a Carles Puigdemont pel delicte de malversació, l’acusació popular de Vox va elevar al jutge Llarena la sol·licitud, juntament amb l’ordre de detenció nacional, d’una euroordre. Però Llarena ni tan sols va donar trasllat a la Fiscalia del Suprem i a les parts personades per tal d’informar.

Notícies relacionades

El Govern encara els seus plans sobre finançament, Rodalies i l’aeroport després de completar la injecció de recursos

Sánchez proposa a les comunitats un pacte per triplicar la inversió en habitatge

I és que Llarena no vol fer més el ridícul. ¿Quin jutge europeu es mobilitzarà per entregar Puigdemont quan la justícia espanyola va tenir l’oportunitat de detenir-lo en territori espanyol el 8 d’agost del 2024 i no ho va aconseguir?

Puigdemont vol guanyar per golejada a Llarena i a Marchena. És a dir: no està disposat a trepitjar el Tribunal Suprem. I ells mentrestant esperen.