Xifres i lletres

Catastròfic. Així va definir Oriol Junqueras aquesta setmana a Madrid el sistema de finançament autonòmic. Ningú li va corregir l’adjectiu. Ni els més acèrrims detractors que el van atacar sense pietat per haver negociat la condonació d’una part del deute per a Catalunya li van treure la raó en aquest punt essencial i de lament compartit. La mare del xai de la polèmica artificial d’aquests dies. El comú denominador d’un problema detectat, sabut, sofert i no esmenat des de fa deu anys. Temps més que suficient per posar-se a treballar conjuntament en una alternativa que valorés de manera ajustada els serveis, pagués adequadament per ells, garantís la seva viabilitat, reduís el deute, evités els pedaços i ens estalviés debats estèrils. Però els nostres representants tampoc estan per la feina. Prefereixen el joc dels gobelets i la boleta per despistar l’incaut entabanat.

Pretenent fer jocs malabars amb la semàntica, el PP conjuga simultàniament els verbs condonar i condemnar. I vol fer-nos creure que Hisenda ha dictat una sentència que ens obliga a pagar per separat la reducció d’un benefici que, sent això per a tothom, no ho és per a ningú, perquè els comptes finals són els de l’Estat. I l’Estat som tots. El que passa amb la part condonada dels deutes regionals és que el Govern la canvia de casella. Però continuarà existint. I continuarà sent el Regne d’Espanya el país que continuï afrontant-la en termes generals davant el món. I aquesta és la part que el PSOE també vol desvirtuar. Que Espanya va tancar l’any 2024 com un dels països més endeutats del planeta. Avui dia, cadascun de nosaltres, els seus habitants, devem 642 euros més que a l’any anterior. Aquesta és la dada que intenta dissimular María Jesús Montero Cuadrado (Sevilla, 4 de febrer de 1966).

Pedagogia i claredat

Notícies relacionades

L’or blanc de la defensa: el negoci del rearmament desencadena la guerra pel control de la nitrocel·lulosa

El Ministeri de Joventut s’obre a limitar el vot als 16 anys a les eleccions europees per desbloquejar ja la reforma

A la ministra d’Hisenda la va indignar la plantada dels consellers de les autonomies governades pel PP. Mai abans havia passat. Es va despatxar a gust i va passar a apostar que tant soroll acabarà amb poques nous, perquè, ¿qui es resisteix a menysprear un benefici, a menys que es vulgui ser com el gos de l’hortolà? Arribat el cas, ¿com ho vendria als seus administrats? ¿Els diria que què masoquistes, que aguantin amb resignació cristiana el dolor infligit pels mateixos que van estendre més el braç que la màniga, declinant després la seva responsabilitat? Montero sap que té la paella agafada pel mànec i amb ella intenta dissimular la mala gestió comunicativa anterior sobre la cotització del salari mínim interprofessional. Allà li va faltar pedagogia. Aquí claredat. En els dos casos perquè tem que la defensa dels interessos del Govern la perjudiquin electoralment a Andalusia, comunitat on predomina l’SMI i que encapçala les autonomies endeutades. Ho sap bé perquè va ser allà on va exercir la mateixa cartera durant gairebé cinc anys i des d’on es va enfrontar fa set anys al ministre Montoro, a qui va substituir, criticant-li el mateix que ara li retreuen a ella fins i tot alguns dels seus: evitar el debat imprescindible sobre la reforma de finançament autonòmic.

Cirurgiana de formació i aguerrida per vocació, la vicepresidenta primera no es talla gens. Políticament dissimula el seu recel de la segona i, malgrat ser creient, de vegades, diuen, s’oblida de perdonar. Ningú és perfecte.