No és país per a pactes

Per més que siguin necessaris, imprescindibles fins i tot, per més que tots els representants polítics facin proclames sobre la seva conveniència i, ¡compte aquí!, sobre la seva disposició política i personal a assolir-los, la realitat és que aquest no sembla que sigui un país per a pactes. No, almenys, per a aquells que involucrin el Govern i el principal partit de l’oposició, que reaccionen davant la possibilitat d’aquests acords com si els produïssin al·lèrgia.

La culpa sempre és del rival, perquè tal com està ara l’ambient, enfrontats en una baralla a vida o mort –política, s’entén–, tracten d’espolsar-se les responsabilitats i d’atribuir-les-hi al partit de davant, especialment si està al Govern. Així que, en aquest context tacticoanímic, no es podia esperar gaire de la cimera de presidents autonòmics celebrada ahir a Santander. I de fet, no en va sortir res de palpable, més enllà d’una foto, inèdita en els últims temps, en la qual no faltava ni un sol president, i d’una successió de discursos, gairebé tots plens de retrets.

És cert que el president Pedro Sánchez ha trigat gairebé tres anys a convocar una conferència autonòmica, malgrat que hi ha assumptes urgents per tractar i que han d’abordar-se des de la cogovernança, bé perquè les competències estan transferides a les comunitats o perquè són compartides entre aquestes i l’Estat. Els problemes que més apressen estaven sobre la taula: la reforma del finançament, la vivenda, la immigració i la necessitat de millorar la sanitat pública. Assumptes urgents, sí, però si es té en compte que porten mesos sense ni tan sols posar-se d’acord en com acollir entre tots els més de 5.000 menors arribats en pasteres a les Canàries, semblava inimaginable que avancessin tampoc en les altres qüestions. Tot i que allà governa Coalició Canària amb el PP, són precisament els populars els que més es resisteixen, si no es neguen en rodó, a acollir una part d’aquests nens desemparats a les seves autonomies.

Ariet contra el Govern

La falta d’acord no prové únicament que existeixin diferents posicions sobre com es configura l’Estat autonòmic –tot i que, 46 anys després d’haver-se aprovat la Constitució, ja hauria d’estar més que assumit–, o sobre divergències en polítiques concretes, sinó de l’absència de la dosi d’honestedat que és necessària per afrontar els problemes comuns i trobar solucions.

Notícies relacionades

Marlaska sobre els incendis: «No hem actuat tard, sinó amb previsió»

L’advocat de Begoña Gómez demana al jutge que ajorni la seva declaració

Quan de vegades alguns presidents populars posen més èmfasi a recitar l’argumentari del seu partit que a defensar les necessitats de les seves autonomies, sembla que la seva prioritat sigui únicament la de fer oposició a Sánchez, a qui el PP vol fer fora del Govern al més aviat possible.

L’exemple més clar és, com sempre, el de la presidenta de Madrid, Isabel Díaz Ayuso, convertida en ariet contra el Govern i en paladí de les polítiques ultraliberals. El model oposat és el del president de la Generalitat de Catalunya, Salvador Illa, sempre constructiu, sempre disposat a aplanar el camí de l’acord i la convivència entre oposats. Si el seu exemple fructifiqués, ¡tant de bo!, les coses anirien millor.