Nova Diada, vells tics

El primer discurs de la Diada del president de la Generalitat, Salvador Illa, va ser conciliador. Va presentar la festa nacional com a ocasió per reafirmar "la nostra voluntat de ser i de conviure". Carles Puigdemont, el 2016, en el seu primer discurs de l’11 de setembre, també es va referir a "la voluntat de ser" dels catalans; tot i que a continuació, es va dedicar a preparar els seus seguidors per al xoc contra l’Estat espanyol. Els temps han canviat; no obstant, una part de l’independentisme es resisteix a la nova situació institucional. El líder de la resistència, Lluís Llach, va dir als seus que "la normalitat som nosaltres", els antics amos dels carrers.

Notícies relacionades

Feijóo es compromet a un «Govern en solitari» sense «cordó sanitari a Vox»: «O Sánchez o jo»

Feijóo reforça Dolors Montserrat i fa equilibris amb el PP català

La Diada del 2024 haurà servit per comprovar que en certs sectors de l’independentisme els costa digerir que ja no són el melic de Catalunya, que el país s’ha dotat democràticament d’una nova centralitat de la qual està vist que no tots volen participar. És una evidència que fins i tot el president d’Òmnium, Xavier Antich, comparteix, quan avisa ERC i Junts de la urgència d’assumir que "Catalunya ja no és la del 2017". A TV3 no se n’han assabentat i Carles Puigdemont està a segles vista. Per ell, el país està com estava l’endemà de l’11 de setembre del 1714.

El president Illa manté disciplinadament el seu discurs de conciliació i la seva voluntat de girar full, exhibint distància amb les rèmores del passat més recent. Es diria que ha decidit relegar a l’oblit el que ha passat a Catalunya en l’última dècada. Una actitud elogiable. No obstant, és clar que no li serà valorada per certs independentistes. Per a aquests, tot el que no sigui reconèixer-los la condició de víctimes de l’"oprobiós Estat" no els val i tot el que no sigui tensió política no els serveix per a la travessia del desert. I potser per a aquells catalans que van suportar malament el menysteniment social i la desqualificació democràtica per part dels dirigents del procés, aquesta actitud podria confondre’s amb la contemporització.