Volem oblidar-lo

Suposo que no cal que els doni detalls del fàstic que ara sent molta gent, tant li fa si a favor o en contra del procés. Procés que ara ja té certificat de defunció oficial. Era clínicament mort, però encara mig dubtant entre els intents de reanimació i l’eutanàsia, fins que, patapam, arriba Puigdemont, desendolla el respirador i, no cal ni dir-ho, tot seguit es pira. Deixant una escampada de cadàvers polítics allà on un cop hi va haver una "unitat independentista" que semblava impossible d’esberlar, entre altres coses perquè disposava d’un poder institucional on no es ponia mai el sol. No com ara, veus. Gràcies a Puigdemont, l’independentisme ha fet l’única cosa que, segons el gran Josep Tarradellas, en política no es pot fer mai: el ridícul.

Notícies relacionades

L’operació sortida de Mazón i la jugada a tres bandes: Catalá, Pérez Llorca i Mompó, en els llocs clau

Francesc-Marc Álvaro (ERC): «Vox ha rehabilitat la figura de Franco»

Sí, sí, ja sé que alguns ara pensen en el ridícul dels Mossos per no haver-lo detingut abans (o després). D’això ja en podem parlar un altre dia amb més calma. Jo avui em vull adreçar a tota la gent que alguna vegada va creure en Puigdemont, que el veia com el seu "legítim", com el seu heroi, que potser van agafar cotxes i autobusos de matinada, o van viatjar tota la nit per ser com un clau on els havien dit que s’havia de ser. Per acompanyar a les portes del Parlament aquell que no hi era. Perquè no hi havia estat mai, en realitat.

Sé per experiència que la decepció política cou molt. Moltíssim. Però també t’ajuda a créixer. Ens fem grans? I que a Puigdemont el jutgin el karma i Llarena? Jo només vull oblidar-me d’ell. I sospito que molts que encara no gosen dir-ho en veu alta, també.