Aquí, el més horrible fa riure

El problema, i també el consol, d’aquest país és que tot el que és horrible fa riure. Suposo que per això en la nostra tradició literària destaquen la picaresca i l’esperpent, comentaris humorístics d’una realitat brutal i cretina. Però el cas és que el més tèrbol es manifesta sempre a través d’un acudit (o un mem). I això no seria dolent si no fos perquè el que, passat el temps, recordem és aquest acudit o aquest mem. Això passa, actualment, amb tot allò relacionat amb les parts més intransigents i sectàries de l’Església i amb els brots més nítids de la ultradreta. Sempre ha sigut així. Recordem, per exemple, un grup de gent resant el rosari davant la seu socialista a Ferraz (entre altres coses, per la unitat d’Espanya). Recordem un comptable que es feia passar per Papa i que es va cosir les parpelles quan es va quedar cec. Recordem un bisbe que es va enamorar d’una escriptora de novel·la eròtica satànica. I també un dirigent estranger (que clona gossos i els posa noms d’economistes neoliberals) cagant-se en tot i aplaudit per la nostra ultradreta. O un altre fals bisbe que viu en un pis de 800 metres quadrats, amb majordom i assistenta de còfia i que opta a acollir un grup de monges abans clarisses i ara cismàtiques.

Recordem tot això, i molt de tot això ens porta a la rialla. I potser el riure sufoca o ofega altres reflexions, com que moltes de les coses que hi ha darrere d’aquests acudits, d’aquests mems, d’aquests fangs, tenen a veure amb un missatge comú de regressió en drets i consensos. Amb un discurs en contra del feminisme, de la immigració, de qualsevol llibertat LGTBI, de qualsevol oprimit que no respongui a la seva norma.

Notícies relacionades

El ple del CGPJ elegirà dimarts el seu president entre set magistrats

Aniversari amb retrobaments

No és incompatible que el riure sigui el problema i el consol. Va escriure Kurt Vonnegut que "el riure és una reacció fisiològica davant la por". I Bergson va dir que no en va el nadó somriu després de l’ensurt o de l’eructe. I jo, és clar, sé molt bé com de terrorífic és que 5.000 fidels seguissin un sonat aprofitat, invident però amb visions, que va canonitzar Franco al Palmar de Troya, però no per això puc deixar de riure sabent que arribava a gastar-se en hores 5.000 euros en whisky, gambes i sexe a la Feria de Abril (fins i tot evoco les seves farres cantussejant Cántame a l’ombra dels pins: "Mirando estaba pa’el cielo en la mita de la raya / Me acariciaste el pelo, me besaste en la cara"). També puc somriure amb el lema "resar no és delicte" entonat pels del rosari davant la seu socialista, però se’m congela una mica si penso que darrere hi ha una secta tèrbola i poderosa anomenada El Yunque, infiltrada en plataformes (entre altres coses, antiavortistes, però molt més que això) com Hazte Oír i present en partits amb molta representació parlamentària, com Vox. Em fa gràcia pensar en el bisbe que se’n va anar amb l’escriptora eròtica, fins i tot ric quan recordo que es va disfressar de dimoni a la Patum o que en uns carnavals el van presentar en un cartell disfressat de Superman (ell es va definir com Superman, després de donar consol espiritual a la dona d’un camioner, fins que va arribar el camioner), però no oblido, és clar, que opinava que els homosexuals podien sotmetre’s a teràpia per curar-se o que advocava per la castedat (almenys, fins que es va enamorar de l’escriptora) per controlar les malalties de transmissió sexual. O que la història d’aquest altre fals bisbe filofranquista que vol rebre les monges clarisses inclou des de moviments immobiliaris il·lícits fins a derivades a València amb altres personatges connectats amb el narco colombià, els falsos albergs per a gent en problemes o el mateix Palmar de Troya.

Sé que no és exclusiu del nostre país: el feixisme italià es va iniciar en una guilladura com la República de Fiume i en un inici els nazis eren xarlatans de cerveseria que provocaven hilaritat. I com no podem riure de les pintes dels que van assaltar el Capitoli. Així que jo no sé si hem de riure més o menys. Potser més. Però, després del riure, hauríem de recordar el problema darrere d’aquest riure. Fa anys, l’escriptor Isaac Rosa em va dir: "El problema és que aquí és molt difícil escriure sense humor sobre totes aquestes coses horribles". Cert riure és, a més, una alarma d’incendi.