Països dissortats

A Espanya, sense anar més lluny, som capaços de recordar sense dificultat el nom de diversos jutges ¡i també d’alguns fiscals! A excepció d’alguns "jutges estrella", que també n’hi ha, la culpa no sol ser seva sinó d’espectaculars casos de corrupció política o de lleis com la del sí és sí que excarcera a delinqüents sexuals, o la de l’amnistia, que quan s’aprovi exonerarà prevaricadors i colpistes, i que ells, els jutges, no tenen més remei que aplicar enmig de considerable escàndol públic. En altres casos la culpa és compartida entre govern i oposició, com passa amb la falta de renovació del CGPJ. El resultat porta els jutges a un protagonisme indesitjable amb acusacions de politització de la justícia o de judicialització de la política, mentre piròmans entusias tiren més llenya al foc acusant de lawfare els jutges que s’atreveixen a investigar assumptes que no són del seu grat. Fer dependre la justícia dels interessos d’uns o d’altres destrueix la moral. Ho deia Ciceró.

També als Estats Units hi ha jutges famosos gràcies a les aventures polítiques, financeres i sexuals d’un expresident sobre el qual recauen quatre processaments penals per noranta-un delictes, que es diu aviat. Que si va inspirar l’assalt del Capitoli al negar-se a reconèixer la seva derrota electoral, que si va pagar el silenci d’una senyoreta amb fons electorals, que si es va emportar a casa documents ultrasecrets, que si va inflar les seves finances, que si va intentar falsejar els resultats electorals pressionant autoritats estatals... Com més judicis, més popularitat de l’encartat que afirma patir una caça de bruixes que arriba al mateix Tribunal Suprem, que aquests dies sospesa si el president té o no immunitat plena per fer el que li doni la gana. Seriosament. Els noms d’aquests "nuou magnífics", que a més són vitalicis, són també ben coneguts pels nord-americans que segons la dita anglesa han de ser molt desgraciats. I més que els espera perquè els judicis de Donald Trump estan tot just començant.

Notícies relacionades

Que jo no tinc la culpa de veure’l caure

El jutge cita a declarar per via telemàtica Rovira el 22 de maig

Tampoc els israelians deuen ser feliços. En plena baralla judicial per intentar Bibi Netanyahu posar mà al Tribunal Suprem per treure-li competències (Bibi està acusat de corrupció i si deixa la poltrona pot acabar empresonat), cosa que havia motivat multitudinàries protestes al carrer per entendre molts ciutadans que això atemptava contra la separació de poders inherent a tota democràcia, Hamàs va llançar un atac terrorista que va commocionar el país pel seu salvatgisme i perquè va posar de manifest la seva vulnerabilitat. La reacció israeliana ha sigut desproporcionada i em quedo curt: 34.000 palestins morts en sis mesos, la meitat d’ells nens (a Ucraïna els civils morts després de dos anys de guerra són 10.000), a més de 75.000 ferits, 1.800.000 desplaçats, destrucció massiva de vivendes i d’hospitals... un desastre humanitari sense comparació. Per això la República Sud-africana ha acusat Israel de genocidi en el Tribunal Internacional de Justícia de la Haia, que ha acceptat la demanda per a indignació d’Israel després de constatar la presència d’"indicis". Els jutges del TIJ no han imposat un alto el foc immediat, com demanaven els demandants, però sí mesures cautelars d’obligat compliment que no sembla que estiguin fent cap efecte en els israelians. La decisió sobre el fons de l’assumpte és incerta i en tot cas trigarà anys, però el mal a la imatge d’Israel ja està fet i pot tenir pitjors conseqüències que el causat pels terroristes de Hamàs. Netanyahu no ho té fàcil: a casa l’acusen de corrupció i a fora, de crims de guerra.

Als jutges cal permetre’ls fer la seva feina sense interferències i un no s’ha de ficar amb ells perquè són garants de la nostra democràcia i de les nostres llibertats. I com més discrets siguin ells i més silenciosament els deixem actuar, millor per a tothom.