El dilluns de la gran incògnita

Tots pontifiquen, però ningú sap si a Pedro Sánchez se li ha trencat l’ADN i dimitirà. O si, per contra, presentarà una moció de confiança per guanyar-la i continuar plantant cara

El dilluns de la gran incògnita

El nostre món és el món | Joan Tapia

3
Es llegeix en minuts
Joan Tapia

La setmana va començar amb el resultat de les eleccions basques, que va ser bo per a la coalició PNB-PSE, que es revalidarà en el poder. I es tanca amb la ja iniciada campanya catalana amb dues enquestes –la del CIS i la del CEO de la Generalitat– que donen guanyador a Salvador Illa amb més de 40 escons i a bastanta distància d’ERC i Junts, que batallen pel segon lloc.

No era el pitjor moment per a Pedro Sánchez i, no obstant, dimecres va publicar una dolguda carta a X en la qual anunciava un període de reflexió de cinc dies, amb suspensió dels seus actes públics, per estudiar una possible dimissió. I denunciava una campanya de la dreta i la ultradreta de "persecució sistemàtica per terra, mar i aire" després que un jutjat de Madrid admetés a tràmit una querella de Manos Limpias, actor polític de poc prestigi, per tràfic d’influències de la seva dona, Begoña Gómez.

La sorpresa va ser immensa. ¿El confés resilient Sánchez podia sucumbir a una dura campanya desqualificadora, amb mitjans condemnables, però ja habituals en la política espanyola? Ho vaig dir dijous, era una decisió incoherent amb l’ADN del personatge que ho havia resistit tot. Ser expulsat de Ferraz el 2016 i guanyar el 2017 les primàries contra l’aparell del PSOE. Perdre per golejada les autonòmiques del maig passat i convocar eleccions generals al juliol. Ser investit, havent quedat segon, firmant un document pèssim amb Junts i tramitant la llei d’amnistia malgrat la indignació dels representants de mig Espanya que l’acusen d’haver desarmat l’Estat pel plat de llenties dels diputats de Puigdemont.

Tampoc era una decisió responsable perquè la dimissió d’un president no és una cosa per reflexionar en públic. Es dimiteix, si es decideix –és el seu dret– o no es dimiteix, punt. Com va dir en un altre temps Felipe González, es pot estar o no embarassada, però mai embarassada a mitges. ¿Què ha passat i què passarà? Ningú ho sap, però tot Espanya està pendent del que digui dilluns Sánchez.

Costa creure que un polític que es qualifica com a resilient i que ha lluitat tant i sense complexos pel poder pugui sucumbir davant una campanya de "persecució sistemàtica" que pretén treure profit de les possibles imprudències de la seva dona.

Si ens guiem pel seu ADN, Sánchez ha tingut un fort xoc (o emprenyament) per la campanya contra la seva dona, però es lleparà les ferides i dilluns decidirà presentar una moció de confiança, amb programa polític afegit, buscant el suport parlamentari dels molt diferents grups de la investidura. I, reforçat pel sí a la moció, plantarà després cara al PP en les eleccions europees després de la victòria del PSC –cal veure la magnitud– el 12M. És la lògica del seu ADN. Però hi ha els que diuen –amb més informació que jo– que el president està molt "tocat" perquè l’assetjament ha arribat a Begoña Gómez. ¿El killer que en un mateix dia va destituir la vicepresidenta Carmen Calvo, el seu poderós cap de gabinet, Iván Redondo, i l’ara discutit José Luis Ábalos, creia que els seus enemics no volien treure profit de les possibles imprudències de la seva dona? Potser. I és cert que Begoña Gómez ha estat molt lligada a les adversitats i els èxits de la seva carrera. No ha sigut una passiva acompanyant.

Potser a Sánchez se li ha trencat l’ADN i no el recupera abans de dilluns. ¿Pot voler encapçalar la llista del PSOE en les europees per convertir-les en un referèndum sobre la seva persona i derrotar el PP? Pot, però l’herència que deixaria al seu partit davant una nova i difícil investidura que podria portar a unes altres eleccions generals seria molt complicada.

Notícies relacionades

Molts anys després ningú sap exactament per què va dimitir Adolfo Suárez el 21 de desembre de 1981 després d’haver aconseguit el miracle de desmuntar el franquisme des de dins, de legalitzar sense traumes el PCE i d’haver guanyat dues eleccions generals amb una improvisada coalició. Potser perquè malgrat el seu pragmatisme camaleònic –tan criticat llavors a dreta i esquerra– es va sentir incapaç de continuar plantant cara a les circumstàncies.

No ho sé, però tendeixo a pensar que si dilluns Sánchez no recupera el seu ADN i no presenta amb empenta una moció de confiança, és que se sent no abandonat pels seus, sinó incapaç d’aguantar el timó en un clima moral de Guerra Civil. Sense fusells. Les dues Espanyes d’Antonio Machado, que va acabar a Cotlliure.