Més independentistes a les urnes que en la societat

Tampoc en els seus mítings de campanya té espai res que s’assembli a un futur procés basc. Tanmateix, si les enquestes no s’equivoquen, els comicis d’avui poden oferir el Parlament Basc més abertzale de la història. ¿Estem davant dues realitats contradictòries o compatibles?

Les dues formacions mantenen l’anhel independentista, però fins i tot Arnaldo Otegi ha apostat en la precampanya per arribar a la independència "sense ansietat" i "sense excessiva pressa". Aquesta estratègia de moderació i pragmatisme, tradicional en el PNB i reforçada en EH Bildu després del final del terrorisme d’ETA, explica que el vot abertzale (nacionalista i independentista) creixi en cada convocatòria electoral. L’any 2020, els dos partits van sumar el 66,3% de les paperetes i el 69% dels escons del Parlament de Vitòria (52 de 75). La mitjana dels sondejos electorals pronostica que aquesta suma podria acostar-se al 70% dels sufragis i al 75% dels diputats avui.

Històricament, la suma de les paperetes del PNB, Eusko Alkartasuna i les diferents marques de l’esquerra abertzale (Herri Batasuna, Euskal Herritarrok, EHAK, Aralar i EH Bildu) s’ha mantingut estable en les eleccions autonòmiques, al voltant del 55%.

Inflexió el 2009

El punt d’inflexió es va produir el 2009, quan més de 100.000 electors van optar pel vot nul després de la il·legalització de Batasuna i això va fer retrocedir la suma de vot nacionalista fins al 47,7%, i va facilitar l’única legislatura fins ara sense el PNB a la lehendakaritza. El 2012, ja sense violència, aquest percentatge va créixer 11 punts, i va tornar a fer un salt de vuit punts el 2020, amb ETA ja dissolta, fins a arribar al sostre que podria trencar-se el 21A.

La clau és senzilla. Ja sense el llast d’haver sigut el braç polític d’ETA, l’esquerra abertzale ha ampliat el seu electorat a mesura que ha modulat l’objectiu polític de la independència, que al seu torn ha perdut força en paral·lel a la caiguda del suport social que reflecteixen els tres principals estudis d’opinió d’Euskadi: el Sociòmetre del Govern Basc (des del 1998), el Deustobaròmetre de la Universitat de Deusto (des del 2013) i l’Euskobaròmetre de la Universitat del País Basc (del 1977 al 2019).

Segons el més recent, l’onada de març de l’enquesta trimestral de l’Executiu autonòmic, el 22% dels bascos estan d’acord amb la independència, el 37% hi està en desacord i el 33% hi estaria o no d’acord segons les circumstàncies. Més enllà d’aquesta fotografia actual, si comparem l’evolució històrica de l’independentisme en aquestes tres enquestes i la relacionem amb el context polític, el suport a la secessió va iniciar la democràcia en el 24%, va baixar del 20% després de l’aprovació de l’Estatut i va anar creixent durant els anys de plom d’ETA fins a superar el 30% a finals de la dècada del 1980, després dels atemptats més sagnants de la banda (Hipercor, Saragossa, Vic). Després hi va haver dos punts d’inflexió: va caure al 20% després del segrest i assassinat de Miguel Ángel Blanco el 1997 i es va col·locar en el màxim històric (37%) el 2005, a l’abric del fracassat pla Ibarretxe, que plantejava convertir Euskadi en un estat lliure associat a Espanya. El procés català va tornar a fer repuntar l’independentisme basc fins al 30% el 2014, però des d’aleshores ha perdut pistonada any rere any.

A l’hora de comparar enquestes diferents, cal tenir en compte des de la mida de la mostra (el Sociòmetre fa unes 3.000 entrevistes i el Deustobaròmetre, un miler, mentre que l’Euskobaròmetre en feia de 1.200 a 1.800) al tipus de pregunta.

Tipus de pregunta

Per exemple, mentre el Sociòmetre pregunta als bascos si "estan d’acord o no amb la independència" i ofereix la possibilitat de recolzar-la o rebutjar-la "segons les circumstàncies", els altres dos estudis plantegen a l’enquestat quatre opcions de model d’estat per a Euskadi: independència, federalisme (o més autonomia que ara), autonomisme (o la mateixa autonomia que ara) o centralisme (o sense autonomia). Aquesta última és la fórmula que també utilitza el Centre d’Estudis d’Opinió (CEO) de la Generalitat en les seves enquestes als catalans, que reflecteixen un enorme contrast amb la realitat basca.

Des del 2012, any de partida del procés, el percentatge de vot a les opcions independentistes a Catalunya ha crescut o ha retrocedit en paral·lel al suport social a la secessió. La diferència que explicaria aquest contrast amb Euskadi és evident: mentre el PNB mai ha abraçat obertament la causa independentista i només hi va coquetejar en l’etapa d’Ibarretxe, Convergència va començar a virar en aquesta direcció el 2012 i va consumar el salt ideològic el 2015, i arrossegava amb això la major part del seu electorat.

La primera vegada que el CEO va fer aquesta pregunta, el 2005, amb la reforma de l’Estatut en potència, tan sols el 13,6% apostava per la secessió, l’autonomia era la via favorita amb un 40,8% i l’opció federal aconseguia un 31,3%. Dues dècades després, tenir un estat independent ho demana el 30,4% (el percentatge més baix des del procés), lleugerament per sota del 31,3% de partidaris de l’autonomia.

Notícies relacionades

Un finançament que no convenç

Aliança Catalana, el sobiranisme d’ultradreta

Les fluctuacions han sigut una constant. L’statu quo i la via federal es van disputar la primera plaça fins a la irrupció del procés. El juny del 2012, amb el pacte fiscal penjant d’un fil i la primera Diada massiva a punt de caramel, va tenir lloc el gran tomb: l’independentisme es va impulsar del 29% al 34%, i li treia així la medalla d’or al federalisme.

Quatre mesos després, passat l’Onze de Setembre, el percentatge ja era del 44,3%. El sostre fins al moment actual se situa en el 48,5% el novembre del 2013, i des de la convulsa tardor de l’1-O i la DUI, la cota es queda sempre per sota del 40%.