Cadascú al seu lloc

"El respecte es guanya", va etzibar un superb Rodrigo Rato (Madrid, 1949) davant el tribunal, la setmana passada. "Posarem cadascú al seu lloc", va reblar, i va assenyalar –amb ditet inclòs– la fiscalia. Potser li va semblar al senyor que la seva trajectòria era tan digna de mèrit que les togues s’havien de rendir amb la seva sola presència. Perquè allà era ell, l’home que va tocar el cel econòmic –¿com deu ser, aquest cel?–, davant un tribunal que pensa a conduir-lo a un infern carcerari de dècades de condemna. Ara s’enfronta a la que pot ser la seva caiguda més dura. Això sí, l’altivesa no hi ha ningú que l’hi tregui. Potser l’orgull li ve del bressol.

Les biografies parlen d’una família de reconeguda tradició empresarial. I sí, en la seva estirp hi figuren negocis en els sectors més variats –la mina, la banca, la construcció o els mitjans– i més d’un títol nobiliari. Tant el pare com la mare de Rato procedien d’acabalades famílies asturianes. Des dels anys 50, el matrimoni va estrènyer llaços amb Joan de Borbó i Maria de la Mercè de Borbó. Primer, durant l’exili dels avis de Felip VI a Estoril. Després del 1976, a Madrid. Els dos matrimonis van compartir durant anys el sopar de la nit de Cap d’Any. El pare de Rato lluïa un brillant currículum empresarial i, també, un pas per la presó. La seva detenció, enmig del convit de casament de la seva filla, va ser un escàndol en l’elit financera. El guió ho té tot per a una sèrie dramàtica de política i finances, inclosa la venjança d’un germà del dictador.

El rostre del miracle econòmic

Després de passar una temporada a la presó, Rato pare ho va tenir clar: per fer negocis a Espanya es necessita el suport polític. El seu primogènit es dedicaria als negocis familiars. El petit, Rodrigo, el nostre home, a la política. I ell, el patriarca, hi ajudaria sent un dels grans finançadors d’Aliança Popular.

La sort de tots dos germans va ser desigual. La singladura econòmica va resultar un fiasco i la fortuna familiar va començar a minvar perillosament. Per contra, la carrera de Rato va ser rutilant. Llicenciat en Dret, doctor en Economia per la Universitat Complutense de Madrid i MBA per la Universitat de Berkeley (Califòrnia), es va convertir en vicepresident primer del Govern de José María Aznar el 1996. No li va faltar suport familiar –ni alguns incentius, com el Porsche esportiu que el seu pare li va regalar a l’obtenir el seu MBA–, però es va guanyar el seu ascens a pols. Durant anys, se’l va considerar el rostre del miracle econòmic. Peça imprescindible i totpoderosa del Govern central i flagell de socialistes amb el seu verb afilat, va competir amb Rajoy per ser candidat a la presidència el 2003, però va ser descavalcat. Va fer un pas al costat i va agafar impuls.

Del Govern a les regnes del Fons Monetari Internacional, poca broma. El primer espanyol a arribar a un lloc internacional d’aquesta envergadura: la llegenda continuava creixent. Després de set anys va abandonar el càrrec al·legant motius personals. Aviat va assumir la presidència de Caja Madrid, la formació de Bankia i la seva sortida a borsa i llavors va arribar definitivament: la caiguda de la seva línia ascendent.

"No és una crisi, és una estafa"

El rostre de Rato, com el d’Espanya, va deixar de ser el símbol del tot va bé per representar el crit de "No és una crisi, és una estafa". El polític que era al capdavant d’Economia quan va començar la bombolla immobiliària, l’economista a l’FMI quan l’organització no va anticipar la crisi ni la seva magnitud i el banquer al capdavant de Bankia, fins a hores abans del seu rescat. Aquest home que havia sigut lloat per la seva formació, intel·ligència i habilitat va anar perdent els elogis per guanyar-se adjectius menys amables. El de rata va ser el joc fàcil de paraules.

Notícies relacionades

Òmnium portarà a la Comissó Europea el seu informe sobre l’amnistia per assenyalar les «irregularitats» en la seva aplicació

Puigdemont pressiona el Govern central perquè presenti un nou decret de pensions: «L’aprovaríem avui mateix»

L’ús de la seva targeta black el va portar a la presó durant dos anys i mig. No només va permetre i va estendre l’ús de la targeta opaca quan es va fer càrrec de Caja Madrid, sinó que la va utilitzar en benefici propi. Instal·lat a la torre d’ivori de la impunitat i el desvergonyiment, l’home que ja amassava una fortuna va gastar 99.000 euros en alcohol, art, discoteques i clubs en el pitjor moment de la crisi econòmica.

Exigent per a uns. Dèspota insofrible per a d’altres. La seva caiguda ha sigut tan o més rutilant que el seu èxit passat. Conserva la seva supèrbia, això sí. La de l’home que es resisteix a deixar de ser intocable. Ara, la Fiscalia Anticorrupció investiga el suposat origen il·lícit de la seva fortuna. Una "fabulació", diu ell. I demana respecte. El que va esgotar amb la seva black.