Les esquerres catalanes, tenallades

A Salvador Illa les enquestes el fan guanyador. Està immergit, però, en el mateix dilema que els republicans. Diu saber què vol, i en aquest sentit l’encerta quan afirma que el diàleg i la negociació amb l’Estat s’ha d’establir en paral·lel entre partits catalans, però no manifesta amb qui vol fer-ho. Amb tot, no pot amagar que des d’una hipotètica presidència no posaria escarafalls a ningú. Tampoc al centredreta de Junts, que ben segur seria aplaudit pels poders econòmics de pes: pista lliure al Quart Cinturó, a l’aeroport, al Hard Rock, a les grans infraestructures per al transport d’energia, etc. Sorprèn, no obstant, que no hagi desembarcat amb una proposta innovadora quant al finançament per descol·locar els adversaris.

És veritat, doncs, que el PSOE per primera vegada manté posicionaments més avançats que no pas els socialistes catalans. Sens dubte, els Obiols, Maragall, Montilla i Navarro, cadascun d’ells en el seu moment i circumstància, actuaren com a punta de llança i incomodaren el partit germà recelós de la modernitat i catalanisme del PSC. I d’exemples d’incidents, un munt: des de l’eliminació del grup parlamentari al Congrés fins al posicionament de Pere Navarro favorable a un referèndum acordat, bo i passant per l’acord Mas-Zapatero per impedir la conformació del govern tripartit presidit per Montilla. En definitiva, que Illa cregui que el "realisme" del seu competidor Aragonès li permet instal·lar-se en l’immobilisme no convida a l’optimisme si es té present que, en cas de victòria, no assolirà una majoria absoluta.

Completa l’escenari de les esquerres catalanes una desapareguda CUP, que es debat de manera tardana sobre la conveniència de superar la síndrome de Peter Pan, i l’intent de Jéssica Albiach de fer combregar amb les rodes de molí del Hard Rock quan a l’interior del seu partit els sectors sindicalistes trinaven per la dificultat d’explicar al seu electorat com uns pressupostos expansius, que culminaven la reversió de les retallades antisocials de Mas, eren derrotats malgrat venir acordats amb els seus socis tradicionals. El rerefons de la incompatibilitat, a pesar dels anys de col·laboració en la governabilitat de Barcelona, entre Collboni i Colau havia estat determinant. I les qüestions personals no resulten fàcils d’explicar.

Notícies relacionades

Surten a llum els diners que Pedro Sánchez té al banc

Així estan les enquestes de les eleccions generals a Espanya

No són, ni de bon tros, les campanyes electorals, els escenaris més adients per a debats profunds sobre les complicitats de les esquerres. Les consignes i les idees planes ho inunden tot. Amb tot, o les nomenclatures dels partits abandonen el sectarisme i superen diferències, sovint més relacionades amb interessos professionals que no pas amb la ideologia, a fi d’empoderar llurs bases i electors o les esquerres catalanes s’arrisquen a perdre el tren dels canvis vertiginosos en la nostra societat. Com a mostra, recomano atenció a comptar quants candidats migrants en llocs de sortida apareixeran en les diferents candidatures de les esquerres. Només tenien cinc parlamentaris estrangers en l’actual legislatura i en la propera potser menys.

Tant de bo la institucionalització no hipotequi el futur immediat de les esquerres catalanes.