Les esquerres catalanes, tenallades
Salvador Illa està immers en el mateix dilema que els republicans. Diu saber què vol, però no manifesta amb qui ho vol fer
Aragonès ha deixat de dir "tant de bo fos possible pactar amb Junts", conscient que la decisió pertany al conjunt de la militància i coneixedor de les distintes sensibilitats presents a ERC. Més enllà que pronunciar-se abans de la jornada electoral pot fer perdre electorat més identificat amb els conceptes república i esquerra que no pas amb la independència. El president, altrament, ha irromput intel·ligentment amb una proposta centrada en un finançament a la basca, que respon a la necessitat d’acabar amb un desequilibri entre el que Catalunya aporta a l’Estat i el que en rep, que adquireix categoria d’espoli, bo i posant en escac l’estat del benestar. "Parlar de les coses del menjar d’una vegada", com em repeteix el veí que reparteix el vot entre ERC i PSC atenent a criteris no sempre fàcils d’entendre perquè, malgrat que sempre fa servir aquesta sentència, també reconeix que sovint se sent captiu d’intangibles emocionals. Un Aragonès, doncs, que suma a la bona gestió del Govern un guió basat en la prioritat de la millora de les condicions de vida de les classes populars i la conquesta d’una negociació que permeti un referèndum acordat. Per això, governar la Generalitat, i si és possible presidir-la, esdevé imprescindible.
A Salvador Illa les enquestes el fan guanyador. Està immergit, però, en el mateix dilema que els republicans. Diu saber què vol, i en aquest sentit l’encerta quan afirma que el diàleg i la negociació amb l’Estat s’ha d’establir en paral·lel entre partits catalans, però no manifesta amb qui vol fer-ho. Amb tot, no pot amagar que des d’una hipotètica presidència no posaria escarafalls a ningú. Tampoc al centredreta de Junts, que ben segur seria aplaudit pels poders econòmics de pes: pista lliure al Quart Cinturó, a l’aeroport, al Hard Rock, a les grans infraestructures per al transport d’energia, etc. Sorprèn, no obstant, que no hagi desembarcat amb una proposta innovadora quant al finançament per descol·locar els adversaris.
És veritat, doncs, que el PSOE per primera vegada manté posicionaments més avançats que no pas els socialistes catalans. Sens dubte, els Obiols, Maragall, Montilla i Navarro, cadascun d’ells en el seu moment i circumstància, actuaren com a punta de llança i incomodaren el partit germà recelós de la modernitat i catalanisme del PSC. I d’exemples d’incidents, un munt: des de l’eliminació del grup parlamentari al Congrés fins al posicionament de Pere Navarro favorable a un referèndum acordat, bo i passant per l’acord Mas-Zapatero per impedir la conformació del govern tripartit presidit per Montilla. En definitiva, que Illa cregui que el "realisme" del seu competidor Aragonès li permet instal·lar-se en l’immobilisme no convida a l’optimisme si es té present que, en cas de victòria, no assolirà una majoria absoluta.
Completa l’escenari de les esquerres catalanes una desapareguda CUP, que es debat de manera tardana sobre la conveniència de superar la síndrome de Peter Pan, i l’intent de Jéssica Albiach de fer combregar amb les rodes de molí del Hard Rock quan a l’interior del seu partit els sectors sindicalistes trinaven per la dificultat d’explicar al seu electorat com uns pressupostos expansius, que culminaven la reversió de les retallades antisocials de Mas, eren derrotats malgrat venir acordats amb els seus socis tradicionals. El rerefons de la incompatibilitat, a pesar dels anys de col·laboració en la governabilitat de Barcelona, entre Collboni i Colau havia estat determinant. I les qüestions personals no resulten fàcils d’explicar.
No són, ni de bon tros, les campanyes electorals, els escenaris més adients per a debats profunds sobre les complicitats de les esquerres. Les consignes i les idees planes ho inunden tot. Amb tot, o les nomenclatures dels partits abandonen el sectarisme i superen diferències, sovint més relacionades amb interessos professionals que no pas amb la ideologia, a fi d’empoderar llurs bases i electors o les esquerres catalanes s’arrisquen a perdre el tren dels canvis vertiginosos en la nostra societat. Com a mostra, recomano atenció a comptar quants candidats migrants en llocs de sortida apareixeran en les diferents candidatures de les esquerres. Només tenien cinc parlamentaris estrangers en l’actual legislatura i en la propera potser menys.
Tant de bo la institucionalització no hipotequi el futur immediat de les esquerres catalanes.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
- Al minut Guerra d’Israel en directe: última hora sobre el final de la treva a Gaza, l’ajuda humanitària i reaccions
- Els consells de Maria José Valiente, psicòloga i col·laboradora de SanaMent Com sobreviure al Nadal sense perdre el cap
- Ciberatacs Així és l'estafa que buida els comptes bancaris a Catalunya
- El Madrid golejaun Girona estèrili s’acosta al Barça
- Una ‘Tosca’ per Mirna i Puccini