Els últims presos de l’11- M segueixen vigilats i no sortiran fins al 2044

Només tres dels condemnats per la matança de l’11-M segueixen a presó 20 anys després: José Emilio Suárez Trashorras, condemnat a 34.715 anys i sis mesos, al centre penitenciari de Villabona (Astúries); Jamal Zougam, condemnat a 42.922 anys, a la presó de Teixeiro (la Corunya), i Otman el-Gnaoui, condemnat a 42.922 anys, en el penal de Mansilla de las Mulas, a Lleó.

Cap dels tres té en horitzó la seva sortida de la presó abans del 2044, penats com a col·laboradors necessaris o intel·lectuals de la massacre. I no està en la seva mateixa situació cap dels autors materials Serhane Bdelmaj el tunisià, Jamal Ahmidan el Chino, Alekema Lamari i quatre més–, ja que tots ells van morir el 3 d’abril del 2004 fent explotar el pis de Leganés en el qual s’amagaven quan es van veure acorralats pels GEO de la Policia Nacional.

La resta dels condemnats en el sumari 20/04, que va portar un total de 29 noms de processats en la seva sentència, han anat sortint de la presó en aquests quatre lustres transcorreguts. La majoria, després de condemnes que van oscil·lar entre els 9 i els 15 anys per delictes de col·laboració i integració en banda terrorista.

Enrenous entre reixes

Dels tres captius, un ha aprofitat aquest 20è aniversari per recuperar la seva fúnebre notorietat. Trashorras, l’home que va passar els explosius als terroristes, el dia 1 de març va demanar l’eutanàsia legal davant la perspectiva d’una presó inacabable i una reinserció impossible. La seva reclamació ha fet soroll... tot i que els funcionaris que el tracten no han rebut cap sol·licitud oficial de l’intern, ni es tramita cap eutanàsia a Institucions Penitenciàries.

Trashorras, el més conegut dels presos de l’11-M, aquell de la indigència intel·lectual i moral del qual van poder aprofitar-se els assassins, ha protagonitzat enrenous, d’aquests que anomenen "incidents regimentals" a presó, que l’han fet retornar ja en una ocasió del segon grau penitenciari al primer, el règim més dur. Ara es té en compte el seu trastorn diagnosticat, però sense haver-hi mesures especials.

Abans de recalar al centre penitenciari asturià, fa uns mesos Trashorras va passar pel centre penitenciari de Teixeiro, a la Corunya. En aquella presó gallega, el miner va estar acollit al programa PAIEM (Programa d’Atenció Integral al Malalt Mental), un dels més saturats –i per això inoperatius– de l’administració penitenciària espanyola.

L’enrenou entre reixes no és comportament habitual sinó puntual dels tres presos de l’11-M. No sol ser-ho dels condemnats per terrorisme gihadista. Tampoc tenen massa ocasions d’alterar la pau intramurs.

El dejuni d’Otman

Otman el-Gnaoui, que va traslladar la dinamita d’Astúries fins a Chinchón (Madrid), està ara en el mòdul 10 de la presó provincial de Lleó, a punt de complir, com sol fer, el Ramadà. Compleix el primer grau, però està acollit a un règim de vida ordinari en virtut de l’atenuació que atorga l’article 100.2 del Reglament Penitenciari, recomanat per la junta de tractament de la seva presó.

En el mòdul d’El-Gnaoui va estar retinguda la directora del centre penitenciari en un inquietant incident el maig passat, però fonts penitenciàries assenyalen que el gihadista de l’11-M no hi va participar "activament".

En general, El-Gnaoui compleix pena amb bon comportament, la qual cosa no redueix la vigilància extrema a què està sotmès, com els altres dos condemnats de l’11-M. Va estar a càrrec del taller del mòdul durant diversos mesos i ha sigut també cap de neteja, un cap entre presos, i manté autoritat sobre una trentena de musulmans que conviuen amb ell en la mateixa àrea.

Jamal el solitari

Jamal Zougam, subministrador de les targetes per als mòbils que van fer esclatar la dinamita als trens, compleix condemna actualment en el mòdul 13 de la presó corunyesa de Teixeiro, on el va precedir Trashorras. En aquest mòdul està en primer grau, però amb certes mesures que suavitzen el seu captiveri. El seu comportament és bo, "i fa anys que no té sancions disciplinàries", indiquen fonts penitenciàries.

Zougam porta una vida solitària. No participa en cap activitat ni es relaciona amb pràcticament cap altre pres, potser amb alguns altres musulmans, i també amb etarres que van passar per allà abans del trasllat definitiu a presons basques. Però actualment en el mòdul 13 no hi ha etarres ni tampoc condemnats de la seva mateixa religió, per la qual cosa qui va ser el primer terrorista detingut de l’11-M sol estar sol. Sempre que algú es presta a escoltar-lo, deixa anar que és innocent, que se’l va condemnar injustament, que no va participar en la matança.

Tota informació relacionada amb aquests presos és un tabú a Institucions Penitenciàries, on s’argumenta el dret a la intimitat de tots els interns per no revelar dades sobre la seva vida entre reixes. Aquest diari ha pogut confirmar les seves localitzacions actuals, i també que durant aquests 20 anys no han passat gaire temps en una mateixa presó.

El primer grau penitenciari implica vigilàncies molt estretes, la màxima seguretat reservada per als presos més perillosos. Aquests tres condemnats de l’11-M roten cada cert nombre de mesos d’una presó a l’altra. Aquests trasllats tan freqüents es porten a terme per evitar que, a l’arrelar en un centre, formin amb els que estan en el mateix mòdul d’especial confinament aliances o, per contra, faccions irreconciliables.

Notícies relacionades

Cau la fiscal del cas del nòvio d’Ayuso

ERC reivindica el lideratge davant la «decadència» de Junts i PSC

Tant trasllat té avantatges com els assenyalats, però també l’inconvenient que, a base de creuar-se, els presos del primer grau, aquests integrants del club FIES (Fitxer d’Interns d’Especial Seguiment, apartats 3 i 5, els dels terroristes i presos especials) acabin per conèixer-se tots entre si.

I això que el primer grau no és precisament un règim apte per a les relacions socials. Des d’aquest no es pot accedir a permisos ni tampoc travar grans amistats. Els tres més castigats de l’11-M no han coincidit en el mateix mòdul d’una mateixa presó. En el primer grau, tenen dret a quatre hores diàries de pati, repartides en trams de dues hores durant les quals tampoc solen veure’s sempre amb els mateixos presos. Els patis d’aquesta categoria solen ser llocs reduïts als quals surten a tot estirar quatre interns alhora. A més de l’esbargiment, els presos classificats en el règim més rigorós poden dedicar sis hores al dia a alguna activitat... si volen. I no sempre volen. No és el cas de Zougam, ni tampoc de Trashorras, autoallunyats de qualsevol via de reinserció.