Clatellada del TC al Suprem

El ple del Tribunal Constitucional previst per avui donarà empara a l’exdiputat Alberto Rodríguez (ex Podem, actualment a Sumar) –expulsat del Congrés dels Diputats el 22 d’octubre del 2021– en presumpte compliment d’una sentència del Tribunal Suprem que va violar, segons la ponència que sotmet la magistrada María Luis Segoviano, el principi de legalitat del llavors diputat. Rodríguez podrà ara iniciar una demanda per reparació del seu dret vulnerat i recuperar els seus salaris.

El recurs d’empara contra la sentència de la sala del Suprem que va enjudiciar Rodríguez per un presumpte atemptat contra les institucions de l’Estat –va ser acusat i condemnat per fer una puntada de peu a un policia en una manifestació nou anys abans de ser diputat– i el recurs d’empara parlamentària contra la decisió de Meritxell Batet, llavors presidenta del Congrés dels Diputats, van ser presentats a primers del 2022. L’extraordinari retard en resoldre aquests recursos il·lustra la crisi que va travessar el TC, com a resultat del bloqueig del president del PP, Alberto Núñez Feijóo, operació desactivada pel sector progressista del Consell General del Poder Judicial (CGPJ) el desembre del 2022.

El recurs d’empara sol·licitava la nul·litat de la sentència per sis presumptes vulneracions de drets: al jutge imparcial; a la presumpció d’innocència; del principi de legalitat; al principi de proporcionalitat; del dret de reunió i manifestació, i del dret representació política.

La sentència elaborada per la magistrada Segoviano estima dels sis el rellevant principi de legalitat. Aquesta és una clatellada ressonant perquè, clar i català, significa que la sala que va jutjar i va condemnar Rodríguez es va passar de frenada. És a dir, va anar més enllà del que s’exigeix en el text de la llei. La legalitat penal és el límit a la capacitat punitiva de l’Estat, límit que la sentència del Suprem no ha respectat.

La sala del Suprem va condemnar en la sentència Rodríguez a la pena d’un mes i 15 dies de presó amb la pena accessòria d’inhabilitació especial per al dret de sufragi passiu durant el temps de la condemna. La pena de presó es va substituir per una inhabilitació de 45 dies i una multa de 90 dies. Però a part de posar-ho en la sentència, la sala va deixar constància en la interlocutòria –la part dispositiva– que "la pena de presó se substitueix per inhabilitació de 45 dies".

Al deixar aquesta constància a la sala no se li escapava un petit detall: la fórmula "pena de presó", així plantejada, suscita l’aplicació de la llei electoral que estableix una causa d’"incompatibilitat sobrevinguda". Ergo, Rodríguez es quedaria sense escó. El Suprem "incitava" o "insinuava". Però no ho demanava expressament.

Malgrat la tardana però ressonant clatellada, la sentència que s’aprovarà avui salva tots els altres punts pels quals es qüestionava el veredicte del Suprem.

I en especial, el punt segon del recurs: la vulneració del dret fonamental a la presumpció d’innocència. Perquè Rodríguez va ser condemnat amb el testimoni solitari del policia; no es van citar altres possibles testimonis. Prova de la fragilitat dels elements és l’existència de dos vots particulars sobre els set membres del tribunal. Els magistrats discrepants, Susana Polo i Leopoldo Puente, van assenyalar: "La paraula d’un sol testimoni, sense cap altra prova addicional, pot ser prou prova en abstracte per arribar a la convicció subjectiva. Ara bé, la fonamentació objectivament racional de la sentència fa impossible fundar una condemna sobre la mera creença en la paraula del testimoni a tall d’un acte cec de fe".

"La sacrosanta paraula dels policies"

El TC podria haver aprofitat el recurs de Rodríguez per revisar la doctrina del "testimoni únic" i "la paraula contra paraula", cosa que atorga als policies el monopoli de la veritat. No obstant, ha defugit aquesta possibilitat defensant la sentència. Ja s’aguaitava per alguns constitucionalistes que el TC no innovaria. "La sacrosanta paraula dels policies és un terreny minat", va dir una font a aquest diari.

Aquesta falta de "fonamentació objectivament racional" de la sentència, advertida pels magistrats Polo i Puente, s’estén també a la sentència en la qual es fa constar una pena de presó –inexistent en el Codi Penal, que exigeix tres mesos, i el canvi per multa ja abonada– per fer caure la guillotina de la "incompatibilitat sobrevinguda" que havia de privar de l’escó Rodríguez.

Amb tot, el que va fer més espectacular l’esdeveniment va ser la partida de mus entre la presidenta del Congrés, Batet, i el president de la Sala Segona. La primera, avalada per la Mesa, va consultar amb Marchena, que va dir que el Suprem no estava per donar consells, però, en canvi, perquè s’il·lustrés, li feia el favor d’adjuntar-li una resolució en la qual Rodríguez demanava la nul·litat de l’execució de la sentència i el Suprem la denegava. Si Marchena mantenia la pressió, a l’altre costat, a la Mesa del Congrés, i a les xarxes socials, Vox advertia que si Batet no expulsava Rodríguez li passaria el mateix que a la presidenta del Parlament, Carme Forcadell. La presidenta del Congrés ni tan sols va demanar opinió a la Comissió de l’Estatut del Diputat per decidir. Per si mateixa es va fer enrere, els lletrats van emetre un informe verbal on vaig dir blanc ara dic negre i aquí pau i després glòria. La presidenta va comunicar a la Junta Electoral Central que donés el passi al diputat per substituir Rodríguez. El 24 d’octubre, la ponència de María Luisa Segoviano va ser portada per primera vegada al ple del TC amb la proposta d’estimar el recurs en un altre punt diferent del principi de legalitat. Es tractava d’esmorteir la clatellada admetent el punt quatre del recurs: falta de proporcionalitat.

Notícies relacionades

Surten a llum els diners que Pedro Sánchez té al banc

Així estan les enquestes de les eleccions generals a Espanya

Els magistrats conservadors es van pronunciar per desestimar el recurs. Però vet aquí que el sector progressista tampoc va recolzar la ponència. Perquè l’expulsió de Rodríguez va ser obra de Batet. El Suprem havia tirat la pedra i amagat la mà. La confusió que obria una ponència com la proposta no era difícil de preveure. Perquè era barrejar la proporcionalitat entre una decisió que no havia adoptat el Suprem i que no era de caràcter penal –privar Rodríguez d’escó– i la decisió adoptada per la presidenta del Congrés.

I arribem al recurs pendent. La deferència, per així dir, de despatxar el recurs amb el criteri de la desproporcionalitat va ser abandonat per incoherent i tancar els ulls a la violació de la legalitat. ¿Què passarà amb el recurs parlamentari contra Batet? Un nou intent de "deferència" del TC seria afirmar que ha perdut el seu objecte, que mort el gos s’ha acabat la ràbia, després de tombar la sentència que ella sota pressió no es va atrevir a resistir i va claudicar. Però el recurs ja té ponència.