El sexe de Puigdemont i el PP

Els diputats Josep Rius i Albert Batet no són qualssevol a Junts. Mà dreta i esquerra de Puigdemont. En no poques ocasions el Líder totèmic ha tancat temes recordant a propis i estranys que només aquests poden parlar en nom seu. Amb tot el que això significa en un partit en el qual qui ordena i mana, sense matisos ni contrapesos, diu ser un militant de base més.

Doncs bé, tots dos van ser els que es van reunir amb el PP a Barcelona per estudiar escenaris alternatius al, com diuen a Madrid, sanchisme. Els emissaris populars eren un ningú, tot sigui dit amb el màxim respecte, en el sentit que no són els que dormen amb Feijóo. D’algun, el gallec no en sap ni el nom de pila. Això no treu que tinguin criteri i un cert pes regional. Però aquí acaba la seva influència.

En canvi, de Rius i Batet tot ho sap Waterloo. En això s’intueix una diferència notable. I qui amb més afany buscava qui. Tot i que mai es pot descartar res quan s’exploren enteses o s’estableixen ponts. Sembres avui per collir demà. També per això Feijóo va sorprendre demanant públicament respecte per a Junts mentre Ayuso rondinava i li queien alguns pals al gallec des de més a la dreta. El que és estar molt a la dreta. Perquè avui el PP de partit centrista té tant com Vox de dreta europea a l’ús. Els d’Abascal són més de camisa blava.

El més astut

Però sobretot la trobada dels disciplinats i lleials sergents de Puigdemont amb el PP respon a una imperiosa voluntat d’aquest. Primer perquè està convençut que ell és més astut i que cal jugar a dreta i esquerra per tenir sempre un roc a la faixa. I segon perquè Puigdemont manté que el PP i el PSOE són el mateix, un et mata amb anestèsia i l’altre sense. No hi ha diferència doncs a la pràctica segons el credo del puigdemontisme. Ni tan sols en l’actual conjuntura. Això també passa per criticar com a mantra de batalla sense treva els acords dels republicans de Junqueras amb el PSOE.

Puigdemont és l’home de les jugades mestres. Sempre segons el seu nombrós club de fans és clar. Un d’aquests justificava l’altre dia en privat el gir copernicà de Puigdemont assegurant que la diferència de l’estratègia que segueix el líder suprem respecte als republicans de Junqueras és que l’acció de Puigdemont "no és amor, sinó sexe", mentre el que fan els ximplets d’ERC seria amor i no sexe. Vaja, que són uns tous que s’enamoren i per això els prenen el pèl. El sexe de Puigdemont es concretaria a fotre-li, arribat el moment, un bon clau a Pedro recorrent al PP. Per això li va dir el que li va dir Puigdemont al líder del PP europeu, Manfred Weber. Una altra cosa és que l’experiència indica que qui juga amb foc s’acaba cremant o cremant els seus bombers en funcions de piròmans. Ja va passar quan Puigdemont va ordenar a Batet proposar una moció de censura encoberta contra Pere Aragonès. Volia humiliar aquest i provocar eleccions anticipades fent saltar aparatosament pels aires un Govern que mai va voler. Però l’únic que va aconseguir és que el bo de Puigneró –que ja ningú se’n recorda però era el vicepresident– sortís en globus. I després el van seguir, tot i que molt a contracor, tots els consellers de Junts. Inclòs un Jaume Giró que brillava amb llum pròpia i havia eclipsat Puigneró. Per acabar-ho d’adobar, en un notable exercici d’estultícia, els de Junts que van defensar sortir van argumentar als seus companys díscols que Aragonès convocaria eleccions en menys de dos mesos. En fi, no es pot tenir més visió de la jugada malgrat que es venen com a mestres en aquests combats.

Notícies relacionades

Albiach apel·la al vot útil perquè el PSC no impulsi el Hard Rock

Hisenda va rebre del PP un informe del cas Bárcenas

Puigdemont pot continuar jugant amb foc i insistir amb portar fins a l’afartament Pedro Sánchez, que està ja tip de la permanent gesticulació de Puigdemont que, en ocasions, arrossega els sectors d’ERC més volubles cap a la crítica.

Pedro Sánchez pot ser un triler. Pot ser home de vaivens xocants. Però no hi ha dubte que ha jugat fort. Va començar amb els indults, va continuar amb la derogació de la sedició i ha acabat en l’amnistia. No és poc significatiu. Només cal escoltar Felipe i Guerra. És clar que per a un indepe mai serà la panacea. Tampoc per als que estiguin per a un referèndum acordat, cosa que no treu que entre Sánchez i el PP hi hagi avui un abisme insondable. Pretendre que tot és igual és una autèntica mentida.