Passeig de Gràcia, l’aparador de la protesta on no cap un milió de persones

Ha cridat «no a la guerra» de l’Iraq i també ha clamat perquè s’acabés amb el terrorisme, el d’ETA primer i el gihadista després. Ha plorat la mort d’Ernest Lluch i la de Miguel Ángel Blanco. S’ha queixat de la tisorada a l’Estatut i ha celebrat Diades i dies de la Hispanitat. Ha reclamat un referèndum d’independència per a Catalunya i ha cridat per la unitat d’Espanya. Ha exigit la llibertat dels líders del procés i també el seu empresonament. S’ha tenyit de morat per la lluita feminista. Ha exigit respostes davant la crisi climàtica i contra la globalització. I s’ha col·lapsat tant de taxistes com de tractors. 

Una amalgama infinita de reivindicacions que han triat fer-se sentir en els mateixos 75.000 metres quadrats. I que sempre han deixat el mateix dubte: ¿quina ha sigut la més multitudinària d’aquests gairebé 50 anys de democràcia?

El mite del milió

La resposta no és fàcil. Es pot recórrer a l’hemeroteca i fer una simple comparació, però és pràcticament impossible resoldre les xifres que s’han donat de la batalla política. Es va parlar d’un milió en les dues manifestacions de l’Estatut –la del 1977 i també la del 2010–, es va apuntar a una xifra molt similar amb la d’Ernest Lluch –el 2000– i fins i tot es va dir que s’havia superat amb la guerra de l’Iraq –el 2003–. Però si és difícil dir quina guanya en quota de persones, hi ha una cosa que és categòrica: és impossible que el passeig de Gràcia pugui acollir un milió de persones, es miri com es miri.

Es tracta del carrer més ample de Barcelona, amb fins a 60 metres d’un costat a l’altre, però descomptant les zones no practicables –parterres, mobiliari o monuments–, queda en menys de 75.000 metres quadrats. Amb aquesta informació sobre la taula cal tenir en compte una altra derivada: ¿com es calcula l’assistència a una manifestació? Això és tasca de la Guàrdia Urbana de Barcelona, que utilitza diferents criteris per analitzar-ho i donar-ne una xifra.

Els carrers afectats es divideixen per trams –mai és el mateix la capçalera que la cua de qualsevol manifestació–, s’espera l’hora «de màxima afluència» i es fa un càlcul de densitats a partir de les càmeres de videovigilància i els agents ubicats al terreny, que acaba d’aclarir com de junts o espaiats estan els manifestants. Bàsicament, es detecta quanta gent hi ha per metre quadrat i s’extrapola, explica l’intendent de la Guàrdia Urbana Jordi Oliveres, que, acostumat a les crítiques i que es posin en entredit els seus càlculs, defensa que es tracta de criteris «objectius».

«Les xifres es qüestionen per motius polítics. De vegades hi ha comptabilitzacions interessades dels organitzadors, però nosaltres som objectius. Donem la xifra i no entrem en res més», defensa «amb total normalitat».

Justament per evitar aquesta batalla política, des de l’ajuntament no volen entrar a fer un càlcul exacte de quanta gent cap al passeig de Gràcia, perquè recorden que depèn d’infinitat de factors. Tot i això, utilitzant el seu propi mètode de càlcul, es pot veure perfectament que és impossible embotir un milió de persones en aquest carrer.

Amb una densitat molt elevada, de fins a quatre persones per metre quadrat, només es podria arribar a les 300.000 persones. Per arribar al milió s’haurien d’ocupar alguns dels carrers adjacents i col·lapsar completament el centre de la ciutat.

¿Per què el passeig de Gràcia?

¿Per què el passeig de Gràcia?I, per contra, malgrat ser impossible que aquest carrer aculli tal quantitat de manifestants, com sí que ho podrien fer la Gran Via i la Diagonal, es continua apostant pel passeig de Gràcia en una gran quantitat d’ocasions, però ¿per què? Al darrere hi ha raons polítiques, històriques i també urbanístiques. En el dia d’avui, les grans cases de la burgesia són més un museu que una vivenda. I el passeig, que un dia va ser simplement un camí rural que unia Barcelona amb Gràcia, és ple de botigues i hotels. Però no hi ha dubte que és el gran aparador de luxe de Barcelona i una visita obligada de qualsevol turista. 

«És diferent dir que t’has manifestat al passeig de Gràcia que a la Meridiana», explica Antoni Vilanova, arquitecte i president de l’Agrupació d’Arquitectes per a la Defensa i la Intervenció del Patrimoni Arquitectònic del COAC, que destaca que no només «llueix més», sinó que «mediàticament és també molt més influent». No farà la mateixa volta al món el passeig de Gràcia ple a vessar, malgrat poder acollir-hi menys gent, que la Gran Via o la Diagonal. «S’identifica més amb la ciutat i la imatge que dona internacionalment és notable», afegeix Vilanova.

Barcelona, «ciutat conflictiva»

Tot i això, no sempre ha sigut així. Abans de l’arribada del Pla Cerdà, el carrer de «lluïment i reivindicació» per antonomàsia era la Rambla. De fet, es diu que Barcelona va ser la ciutat amb «més barricades» del món durant els segles XIX i XX. Així ho recorda l’historiador Dani Cortijo, que assegura que aquesta etiqueta de «ciutat conflictiva» va ser molt present en el disseny de l’Eixample: amb «avingudes àmplies i llargues» que fossin «fàcils de controlar».

Notícies relacionades

L’Audiència recorre a França per saber si el Marroc va espiar Sánchez

La victòria a Catalunya anima els socialistes a frenar la ultradreta

«Els episodis recents, com Can Vies i Urquinaona, no fan pessigolles si es comparen amb el nivell de conflictivitat de Barcelona. Aquí hi morien soldats i cavalls perquè la gent els llançava aigua bullint des de les finestres. I la resposta era bombardejar la ciutat», recorda Cortijo, que assegura que la imposició des de Madrid del Pla Cerdà va ser per «controlar» la ciutat. «Fer una barricada al carrer de Tallers és fàcil. Al passeig de Gràcia, no», indica en aquest sentit.

Tot i això, ara els manifestants no prioritzen tant acabar les manifestacions jugant al gat i la rata, sinó projectar una imatge de força al món. Per això, la «dimensió acotada, amb un recorregut humà i controlable» d’aquest passeig –prossegueix l’arquitecte Vilanova–, sense gaires «canvis» ni «alteracions» en el traçat i amb una posició ascendent, que ajuda a donar una imatge més potent –i tot això sumat a la seva importància històrica i el seu potencial mundial–, converteixen el passeig de Gràcia en un lloc idoni per projectar reivindicacions.