Caiguda a les urnes i una endimoniada investidura: la Diada més difícil per a l’independentisme

Si la del 2022 ja va ser una Diada de neguit per als votants que prediquen la unitat independentista, a la pròxima s’hi arriba amb la constatació que les esquerdes entre els partits no han fet res més que eixamplar-se i que l’escenari de tornar a una acció conjunta ha sigut, fins ara, impossible. Aquest és el primer Onze de Setembre amb ruptura total entre ERC i Junts després de la decisió dels postconvergents, ja fa 10 mesos, de sortir del Govern. Una relació que no ha fet res més que agrejar-se mentre el PSC pactava amb uns els pressupostos i amb els altres lleis i propostes que han posat en evidència l’extrema debilitat de l’executiu de Pere Aragonès. La substitució de Laura Borràs com a presidenta del Parlament, la defensa en solitari de l’acord de claredat per part del president i els pactes postmunicipals que els socialistes han aprofitat per tancar amb els dos partits independentistes –amb ERC han pactat el govern de totes les diputacions menys la de Girona– han posat la guinda a unes hostilitats que poden empitjorar si el ‘chicken game’ s’imposa en la negociació de la investidura o si tot desemboca en una repetició electoral.

A les eleccions generals, el PSC va obtenir més vots –1,2 milions– que els tres partits independentistes junts. Per a ERC, el cop va ser de 400.000 suports menys, per a Junts la caiguda va ser de 140.000 i la CUP es va quedar sense representació i encararà un procés de refundació a partir de la tardor. Una imatge que retrata la crisi que pateix el moviment, que ha vist com els socialistes amb Salvador Illa al capdavant han guanyat els tres últims comicis celebrats –les catalanes del 2021, les municipals del 28M i les generals del 23J– mentre que els independentistes han anat perdent pistonada. La campanya per l’abstenció atiada a les xarxes socials junt amb la desmotivació de part dels seus votants és el que més preocupa les formacions, que miren de reüll les pulsions per donar ales a un quart espai que fragmenti encara més el vot. Aquesta situació de debilitat és el que més motiva en aquests moments republicans i postconvergents a explorar si és possible una posició comuna davant la investidura de Sánchez. La lectura és que la divisió passa factura, tot i que la rivalitat electoral i la pugna per portar les regnes de l’independentisme han acabat passant sempre per davant.

Investir o no investir Pedro Sánchez. Vet aquí l’endimoniat dilema amb què els partits arribaran a la Diada enmig de pressions, d’una banda, dels que els adverteixen del risc d’un Govern de PP i Vox, i, de l'altra, dels sectors de l’independentisme que pregonen el bloqueig. ERC i Junts miren d’encarrilar les seves diferències estatègiques per actuar en aquest cas a l’uníson, però ho fan mirant-se de reüll. Perquè mentre els republicans advoquen per plantejar condicions que suposin més recursos i competències per a Catalunya sense renunciar a l’horitzó del referèndum per resoldre el conflicte, Junts, que els acusa d’haver recolzat fins ara el PSOE «a canvi de res», manté inamovible la reclamació de l’autodeterminació i l’amnistia. El principal incentiu que tenen els de Puigdemont per negociar és poder demostrar que ells són més exigents i arrenquen compromisos més importants, a més de compensar la pèrdua de pes institucional amb el fet d’ostentar un rol determinant a Madrid. D’aquí un mes, republicans i postconvergents estaran sotmesos a una olla a pressió interna i externa que caldrà veure com es canalitza a nivell de mobilització al carrer.

Notícies relacionades

ERC vincula una Mesa progressista al Congrés amb l’avanç del diàleg a Catalunya

ERC preveu participar aquest any en la manifestació de l’ANC per la Diada al no veure-la «hostil»

L’any passat, el president Pere Aragonès no va acudir a la manifestació convocada per l’ANC amb l’argument que els organitzadors l’havien enfocat «contra els partits polítics i les institucions, i no contra l’Estat», i, per tant, contribuïa a «aprofundir en les divergències de l’independentisme». ¿Què farà aquesta vegada en un moment en què ell mateix ha defensat un pacte d’unitat i en què ERC demana actuar de la mà dels postconvergents davant l’«oportunitat» de la investidura? ¿Poden permetre’s els dos partits una nova estampa de divergència en aquest context? Les esbroncades i els xiulets contra els republicans han augmentat en les manifestacions convocades per l’ANC l’últim any, però l’1 d’agost, en la compareixença de balanç del curs polític, Aragonès va deixar caure que esperava poder trobar «les fórmules» per participar en la majoria d’actes de la Diada. De fet, també la secretària general adjunta del partit, Marta Vilalta, ha assegurat en una entrevista a EFE que aquest any la previsió és participar-hi perquè no creuen que aquesta vegada la convocatòria sigui «hostil» cap a cap partit.

Sens dubte, aquest ha sigut un ‘annus horribilis’ per a l’ANC. El febrer passat van dimitir el vicepresident i 13 membres del secretariat, la cúpula presidida per Dolors Feliu. El detonant va ser com s’ha incorporat a la seva agenda de prioritats la defensa de l’anomenada ‘llista cívica’ de cara a les pròximes eleccions catalanes en considerar que cap dels partits independentistes està disposat a implementar el resultat de l’1-O i, per tant, a transitar la via unilateral. A aquesta ruptura l’ha seguit el correctiu de les bases a la direcció de Feliu en la consulta en la qual van tombar la proposta de demanar l’abstenció o el vot nul a les generals del 23J. La presidenta de l’entitat s’ha manifestat obertament a favor del bloqueig si el PSOE no concedeix un referèndum d’autodeterminació i l’amnistia.