Comparador de programes | La qüestió lingüística: de fer més llengües oficials a limitar-ne l’ús

Actualment, a Espanya, a prop del 25% de la població parla una de les llengües cooficials reconegudes als diferents estatuts d’autonomia. Entorn de 10 milions de persones fan servir el català; més de dos milions, el gallec; i unes 750.000 persones, l’eusquera. A més, durant aquesta legislatura, la qüestió lingüística ha marcat l’agenda política: va ser clau en la negociació de la llei audiovisual, es va debatre que aquestes llengües es poguessin utilitzar a la tribuna del Congrés i, en el cas concret del català, el seu impuls a l’Europarlament es va colar en la taula de diàleg entre el Govern central i el Govern. No obstant, poc o res d’això s’ha reflectit en els programes electorals.

El PSOE, que fa just un any va acordar amb ERC sol·licitar que el català fos d’ús ple al Parlament Europeu, es limita a esmentar les llengües cooficials dins del Perte de la Nova Economia de la Llengua. ¿Què és, això? Es tracta d’un projecte de 1.100 milions d’euros destinat a «aprofitar el potencial de l’espanyol i de les llengües cooficials com a factor de creixement econòmic i competitivitat internacional» en àrees com la intel·ligència artificial, la traducció o la divulgació cultural. No obstant, les mesures se centren principalment en el castellà i amb prou feines són concretes.

Els d’Alberto Núñez Feijóo centren l’assumpte en la reiterada polèmica sobre l’ensenyament en català i prometen que en aquelles comunitats amb més d’una llengua oficial «totes dues tindran la consideració de vehiculars d’acord amb el patró d’equilibri lingüístic». De facto, això suposaria tornar a l’anterior llei educativa, la Lomce, coneguda com a ‘llei Wert’ pel cognom del ministre del PP que la va impulsar, José Ignacio Wert.

A més, això contravindria la llei del català que va aprovar el Parlament el 2022 i que estableix el català com l’única llengua vehicular i el castellà, com a «llengua curricular». L’objectiu era donar compliment a les sentències del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) sobre els percentatges del 25% de castellà a les aules.

El partit d’ultradreta evita en tot moment fer referència a la cooficialitat de les llengües –les esmenta com a «llengües que es parlen en regions i províncies»– i advoca per suprimir «qualsevol forma de discriminació entre els espanyols per raó de la llengua». Referent a això, matisen que pressionaran perquè «el desconeixement de les llengües regionals no sigui en cap cas un impediment per a l’accés per oposició a places de personal sanitari». No obstant, a Galícia, Catalunya i Euskadi es recull per llei el dret dels ciutadans a ser atesos en qualsevol de les dues llengües cooficials.

Notícies relacionades

L’Audiència delibera si allarga la presó de Villarejo

Ábalos nega conèixer cap trama Koldo i recorda que no està imputat

Els plantejaments de Sumar, hereu d’Unides Podem, van molt més enllà que els dels seus socis actuals. La vicepresidenta segona, gallegoparlant, advoca clarament per una «Espanya plurilingüe» on les institucions siguin les que preservin aquesta «riquesa cultural» des d’una «posició d’igualtat i reconeixement mutu de totes». A més, Sumar planteja que «la seva promoció i ús ha d’estendre’s al conjunt d’Espanya i les seves institucions, així com al marc de la UE». Això últim resulta complex, ja que les institucions europees no accepten fer oficial un idioma que no es parla a les Corts Generals d’Espanya.

En un altre punt, la formació de Díaz assenyala que «el sistema educatiu és el lloc per garantir que es coneguin i estudiïn» aquestes llengües i advoca per una «llei estatal d’ús i ensenyament de llengües oficials i minoritzades». Tot i que és una concreció més gran, no s’explica quin seria l’objectiu d’aquesta norma ni quins canvis s’aplicarien a les escoles. On més clar és el programa de Sumar és en la seva proposta perquè «totes les llengües històriques arribin a la seva oficialitat». Referent a això, planteja una «llei de llengües» en la qual es reculli la «realitat plurilingüe d’Espanya [...] sense oblidar aquelles no reconegudes com a llengües oficials».