Els alcaldables de Barcelona tanquen la campanya electoral més diputada: així li ha anat a cadascun

A diferència del 2019, en què les enquestes el somreien, la campanya de Maragall ha orbitat sobre dos eixos. El primer, programàtic, fent bo l’extens coneixement de la ciutat, fruit d’haver estata la sala de màquines municipal durant anys. La novetat ha estat en el segon pilar: l’atac diari als seus tres contrincants, cadascun amb un objectiu diferent. 

Contra Colau, a fi de dissipar tot dubte que ell és alternativa i no la seva crossa; contra Trias, per capitalitzar la bossa de l’electorat independentista que el postconvergent ha optat per considerar-lo secundari, a la recerca de l’anticolauisme, amb independència de la seva bandera.

Però el gruix dels atacs s’han centrat en Collboni i el seu partit, el PSC. L’antiga força del mateix candidat d’ERC que avui se sent a anys llum dels seus postulats. El republicà veu en el PSC el risc que, sota la seva mà, Barcelona quedi diluïda per la capa del socialisme espanyol. També perquè considera que aquest PSC ha abandonat el costat del progressisme i ha abraçat un conservadorisme que se sintetitza en el principal missatge de Collboni –«barris nets i segurs»– que tant remet al que propugnava Alberto Fernández Diaz, del PP, a principis d’aquest segle.

Entre les propostes de Maragall hi ha començar, en els seus 100 dies com a alcalde, a enfilar la reordenació i control dels pisos turístics, mitjançant una ordenança municipal; establir les bases per a la construcció de 8.000 vivendes públiques per a lloguer i impulsar el tercer túnel ferroviari a Barcelona, pel Morrot.

Que Colau hagi sigut alcaldessa de Barcelona els últims dos mandats ha marcat la campanya de la candidata de Barcelona en Comúen el seu tercer i últim intent. La seva ha sigut una campanya considerablement continguda, sense promeses cridaneres, sinó més aviat iniciatives de seguiment de les que ja s’han posat en pràctica en el consistori des del 2015.

Colau ha actuat de manera moderada: sovint amb un sol acte públic per jornada. No ha fet declaracions especialment estridents, i els seus atacs al rival han sigut mesurats: res de ‘farem fora la màfia’.

L’alcaldessa té a favor un fet rotund i és que és molt coneguda per l’electorat, el que la vol i el que la detesta, així que no té necessitat de recórrer a l’estrambot perquè es parli d’ella. A tota la campanya, i de manera clara en els debats, ha fet un esforç per evitar l’error no forçat. Res de ficar la pota.

Malgrat que el seu número dos en la llista és Jordi Martí, ha fet gairebé tots els actes amb la número tres, Janet Sanz. En bona mesura perquè tant en mobilitat com en gestió del turisme i vivenda la tinenta d’alcaldia ha sigut la veu que ha acostumat a encarregar-se de comunicar els passos fets pel consistori amb Colau al capdavant.

L’alcaldessa i alcaldable tanca la campanya amb opcions de guanyar les municipals però amb l’amenaça clara que pactes de tercers –PSC i Junts–, la deixin sense la vara de comandament. Si això passa, Barcelona en Comú podria entrar en un terreny nou i desconegut: el colauisme sense Colau.

«Seré alcalde de Barcelona», ha repetit moltes vegades un Collboni que, per primera vegada en 8 anys, es veu guanyador amb el vent a favor de la demoscòpia. Un dels reptes que tenia, i que ha aconseguit, és haver-se col·locat a la ‘photo finish’ d’unes eleccions que inicialment es plantejaven com una cosa de dos: Colau i Trias. I ho ha fet erigint-se en l’«alternativa progressista i d’ordre» a la líder dels Comuns, malgrat haver governat en coalició amb ella aquest mandat. 

El candidat del PSC ha promès tornar al partit l’alcaldia més preuada –que va perdre fa 12 anys– i que els socialistes han convertit en la pedra angular per acostar Salvador Illa a la Generalitat i Pedro Sánchez a la revàlida a la Moncloa. Prova d’això és que Barcelona s’hagi convertit en l’epicentre del tancament estatal de la campanya amb el president del Govern espanyol i antecessor José Luis Rodríguez Zapatero aixecant un candidat sobre el qual tenien dubtes mesos enrere però a qui Illa va blindar. Si no aconsegueix el seu objectiu, per al qual manté obertes totes les vies de pacte, ha deixat clar que se n’anirà a l’oposició.

Els socialistes catalans no pretenen només imposar-se a la capital, sinó ser de nou, com en les catalanes del 2021, el partit més votat perquè la legislatura del president Pere Aragonès tingui cada vegada menys opcions d’allargar-se fins al 2025. Estan convençuts que no fallaran ni les seves grans majories metropolitanes ni el cinturó vermell, però aspiren també a recuperar les històriques alcaldies de Tarragona, Lleida i, tot i que assumeixen que és més difícil, la de Girona.

Agrupar tot l’anticolauisme mitjançant un missatge amable sense perfil ideològic i fer-ho de la mà d’un antagonista perfecte a l’alcaldessa. Sota aquest objectiu ha treballat Xavier Trias la seva campanya electoral sense sortir del guió: martelleig constant a Colau i al seu soci socialista, Collboni, i promeses genèriques de lideratge, ordre i pacte.

Totes les altres coses han sobrat, per evitar incomodar tant els votants de dreta com d’Esquerra que Trias vol captar. Per això no hi ha hagut compromisos concrets més enllà de llocs comuns com a lideratge, ordre o diàleg que tant poden atraure votants d’ERC com del PP.

Trias ha explotat al màxim la seva imatge planera i això li ha valgut ensopegades sonades, com que cobrant 3.000 euros es poden passar dificultats per arribar a final de mes i com defensar que «construir el tramvia afecta més el canvi climàtic que els cotxes».

Però si alguna cosa ha quedat clara és que ell mateix ha sigut el missatge. Ha fet el que ha volgut, tot i que en la seva candidatura més d’un s’ha preguntat si per ser alcalde és suficient amb el lema ‘Colau, un desastre’. Trias ha sigut fidel a si mateix i ha eludit l’independentisme per no incomodar part dels seus votants. Mentre l’expresident Carles Puigdemont proclamava que aquesta campanya també és en clau sobiranista, Trias ha dit que ni parlar-ne, ha amagat la marca de Junts i ha declarat el seu amor a l’expresident Jordi Pujol.

El PP tanca la campanya amb el mateix missatge que la va començar, erigint-se com el ‘vot útil’ davant els seus competidors no independentistes. L’alcaldable Daniel Sirera aspira que aquestes eleccions siguin la primera pedra per convertir el partit en «la casa gran del constitucionalisme».

Amb Ciutadans sota mínims i Valents molt lluny de donar la campanada, el PP pretén aconseguir el seu electorat. En aquesta línia, el seu gran moviment de campanya ha sigut el fitxatge de 14 exdirigents de Cs, entre ells el regidor díscol –i expulsat– Paco Sierra. No obstant, els seus anhels es poden veure frenats per Vox, ja que les últimes enquestes el situen més a prop de tenir representació a la plaça de Sant Jaume. 

Notícies relacionades

Així estan les enquestes de les eleccions a Catalunya

La Guàrdia Civil afirma que Zaplana va teixir una xarxa de blanqueig

L’altre gran objectiu dels populars aquest diumenge és tenir la clau del pròxim govern municipal. Tot i que el PP demana en poblacions on guanyen, com Badalona i Castelldefels, que els deixin governar, Sirera ha promès «lluitar a capa i espasa» per evitar que Colau sigui alcaldessa, malgrat que guanyi en vots.

L’operació seria intentar un pacte amb Collboni o Trias. Però en campanya, ha promès que no hi haurà cap acord si Trias no renuncia «al programa independentista de Junts» ni amb Collboni si és per «posar Barcelona al servei de Sánchez». També ha posat línies vermelles programàtiques: fer un estudi de les superilles, treure el tramvia de la Diagonal, abaixar impostos i que es potenciï el turisme i els grans esdeveniments.