El TC prioritza el dret a la salut davant el de manifestació durant el primer estat d’alarma

El ple del Tribunal Constitucional ha rebutjat el recurs d’empara interposat per un particular contra la resolució d’abril del 2020 de la Subdelegació del Govern a Sevilla que prohibia una manifestació convocada pels carrers de Sevilla fins a arribar al Parlament d’Andalusia, de 120 minuts de durada, mentre estava vigent el primer estat d’alarma decretat per combatre la covid.

La resolució administrativa va justificar la decisió en la necessitat de protegir la salut pública i evitar el perill de contagi de la covid-19 entre les persones que hi participin, els seus contactes i transeünts. La sentència explica que la prohibició governativa no obeeix a la vigència de l’estat d’alarma, sinó a l’aplicació del règim ordinari dels límits aplicables al dret de reunió i de manifestació a fi de tutelar altres béns i drets amb rellevància constitucional: en concret, la protecció de la salut pública i el dret a la vida.

La decisió de l’autoritat governativa compleix així, segons el tribunal de garanties, els estàndards constitucionals en la mesura que està degudament motivada i resulta proporcionada, ja que de la prohibició se’n deriven més beneficis per a l’interès general (evitar la propagació de la malaltia) que perjudicis sobre el dret compromès.

S’ha de recordar que, en aquell moment, no es coneixia la forma de contagi de la covid i s’estava produint un augment important tant del nombre de morts com de malalts, i van ser la distància social i les mascaretes els únics instruments de defensa ciutadana contra la malaltia. Destaca que no va ser fins a finals de desembre del 2020 quan es va disposar de les primeres vacunes contra el virus de la pandèmia.

Tres discrepants

Notícies relacionades

L’oportunitat

¿Què proposen per a Barcelona?

Els magistrats Ricardo Enríquez, Enrique Arnaldo i Concepción Espejel han anunciat un vot particular discrepant, al considerar que l’estat d’alarma per a la gestió de la situació de crisi sanitària ocasionada per la covid no va afectar el dret de manifestació, perquè encara amb les restriccions a la llibertat de circulació allà establertes, aquest dret es va mantenir incòlume durant aquell període, segons el que preveu la llei de reunió de 1983.

La sentència aprovada per la majoria redueix aquesta declaració a una fórmula buida mancada d’efectivitat pràctica, segons els magistrats discrepants. En els seus vots argumentaran que els seus companys del ple consideren acceptables unes condicions imposades al promotor de la manifestació que són impossibles de complir per aquest, i, a més, no tenen en compte que l’autoritat administrativa, amb preferència a l’opció de prohibir la manifestació comunicada, hagués hagut d’acordar mesures tendents, si les propostes pel promotor no fossin considerades pertinents, a harmonitzar el dret de manifestació amb el principi general de protecció de la salut.