El nou llibre d’Ernesto Ekaizer: ‘Operación Jaque mate’

Capítol 38

Capítol 38Villarejo intuïa que s’acostava al final de l’escapada. Sabia per on el podien enxampar. Però no sabia com. El 6 de juliol del 2017 es va trobar amb una de les seves clientes més importants del món polític: María Dolores de Cospedal, secretària general del Partit Popular i ministra de Defensa. Segons va dir ella més tard, en la seva nòmina de secretària general del PP estava inclòs assabentar-se dels problemes que podien sotjar el seu partit.

[...]

Vet aquí els trams essencials d’aquesta conversa:

María Dolores de Cospedal: ¿Com estàs?

José Manuel Villarejo: Ja ho veus. De veritat que encara no entenc què he fet a la gent.

Cospedal: Bé, aquesta senyora [Soraya Sáenz de Santamaría]...

Villarejo: Aquesta senyora que està obsessionada que us estic protegint a vosaltres [María Dolores de Cospedal i el seu marit, Ignacio López del Hierro], jo què sé. És que l’obsessió del boig del general aquest [Sanz Roldán].

Cospedal: Bé, dues coses, per això t’ho volia dir: a mi ja m’ha donat el missatge l’Ignacio [el marit]. Parlaré amb Interior i amb la Fiscalia [General de l’Estat]. És acollonant. Sí, ja ho sé. Jo darrere del tema d’Interior i tu ho saps, des que va arribar aquest, és que són gemegaries de merda, una covardia.

Villarejo: És que és fonamental gent de confiança com José Luis [Olivera] per posar-hi ordre, perquè el tema se n’ha anat de mare totalment.

Cospedal: Totalment, totalment.

Villarejo: És que els que manen ara mateix són del PSOE tots.

Cospedal: Ja ho sé.

Villarejo: ¿I aquest home [Rajoy] no se n’assabenta o potser creu que ho està fent bé?

Cospedal: No, jo crec que ja és conscient que ho ha de canviar tot. Crec que ho està canviant, des que vam arribar [al Govern].

Villarejo: Tota aquesta bronca darrere de mi: a veure què em troben.

Cospedal: ¿Com és?

Villarejo: Això és el boig aquest.

Cospedal: De Sanz.

Villarejo: Del CNI, és clar. Des que tinc les primeres tensions... Ja vaig detectar que [el cap d’Afers Interns] Marcelino [Martín Blas] i [el director de la Policia, Ignacio] Cosidó estaven fent coses en contra del ministre [de l’Interior, Jorge Fernández] Díaz, és clar, i vaig començar a enfrontar-me a ells i des de llavors, escolta, «a aquest tio cal destruir-lo», com si no hi hagués res més en aquest país que investigar-me a mi. Imagina’t, m’han mirat per activa i per passiva el SEPBLAC, aquell altre... Tothom. És clar. I un grup que els ha enviat [Sanz Roldán] a l’Uruguai, a Panamà, a tot arreu.

[...]

Cospedal: ¿El PSOE t’ha demanat que parlis?

Villarejo: A mi el que m’han dit és: «si tu estàs disposat a explicar que això de l’operació Catalunya ha sigut una operació del PP, això de la fiscalia, això que té Grinda contra tu, ho traurà»...

Cospedal: A Grinda cal matar-lo.

Villarejo: «I et demanem que compareguis al Congrés primer i després provoquem la moció de censura.» I és clar, li dic: «No sé de què m’esteu parlant». Has vist com he mantingut el tema i el mantindré fins al final. Jo sí que soc fidel. I el que no entenc és que m’hagi abandonat tothom i jo només em fio del teu marit i de tu, com has vist, i per descomptat de José Luis [Olivera]. El Grinda: hi ha dues opcions. Vaig presentar una querella contra ell [pederàstia]. I no me la van admetre. La puc reobrir perquè hi ha elements nous.

Cospedal: Estic amb això i amb allò de la fiscalia. Quan en tingui notícies et truco. He quedat directament amb Maza.

Capítol 7

Carol. Les peces del cas Tándem-Villarejo que investigaven els fiscals Ignacio Stampa i Miguel Serrano portaven en certs casos els títols que havia posat l’excomissari als àudios que ell mateix havia gravat. I la peça número 5 tenia nom de dona. Però no era el de Corinna, amb referència a Corinna zu Sayn-Wittgenstein, l’examant de Joan Carles I, sobre el qual anava aquesta peça. No. La causa portava un nom de dona, però diferent: Carol. Villarejo gravava les seves converses i se li incrustava al cervell una paraula que definia, al seu judici, el sentit del que havia sentit. Per saber qui era «Carol» calia anar uns anys enrere i diversos minuts a partir de l’hora, 27 minuts i 48 segons del primer àudio gravat per Villarejo en una reunió que va mantenir amb Corinna a la seva casa d’Eaton Square, una vivenda de 240 metres quadrats a la plaça amb el preu per metre quadrat més elevat del Regne Unit. Un pis comprat per la societat Riverhouse Partners amb una donació de Joan Carles I per 1.595.000 lliures esterlines, diners que van ser transferits el 27 d’octubre del 2011 i el 25 de gener del 2012. Corinna també va finançar la reforma de casa seva per un valor de quatre milions de lliures esterlines mitjançant una altra donació de Joan Carles I.

[...]

Villarejo havia rebut informació, segons va plasmar en un informe confidencial de l’11 d’abril del 2015. «Dades que podrien afectar la credibilitat i fins i tot honorabilitat d’una institució tan rellevant com sa majestat».

Afegia que «seguint instruccions, s’ha aconseguit acostament a l’entorn de [la princesa] Corinna i s’està pendent d’una imminent trobada a Londres per complir els objectius assignats». La nota barrejava informacions confuses i més aviat semblava una prova preconstituïda per justificar una aproximació a l’examant de Joan Carles I no per iniciativa pròpia del comissari, sinó ordenada per la «Superioritat». Era una operació seva, individual; encara seguia en actiu, disfressada de missió especial. L’informe es referia a Corinna per l’abreviatura PC: Princesa

Corinna. Però també hi havia una dada sensible. Villarejo parlava d’una fundació: Locum. Ho havia sentit malament. S’anomenava Fundació Lucum i ningú sabia que existia.

El 15 d’abril del 2015, cinc dies més tard, Villarejo es desplaçava a Londres. Villarejo es va presentar a la capital britànica el dia anterior a la cita. Va vigilar la casa. I va arribar abans a la vivenda de Corinna que Villalonga, ja que el seu vol des de Munic havia patit un retard. Era 16 d’abril del 2015.

[...]

Corinna va enviar un missatge a Villalonga en el qual li deia que Villarejo ja era a casa seva. Ella estava a punt viatjar aquell dia als Estats Units.

Villarejo: Jo, per sobre de tot, soc molt amic de Joan.

Corinna: M’ho ha explicat.

Villarejo: Des de fa molts anys. I per mi la lleialtat és més important que gairebé la resta de les coses. Fa uns mesos, ell em va mostrar certa preocupació per vostè. «¿Per què no mires què està passant?». Vaig estar mirant i li vaig dir: «Tinc alguna dada interessant per comentar-li. Amb tota la discreció».

Corinna: No som aquí.

Villarejo: He apagat els meus telèfons. En porto tres. [Va dir mentre gravava secretament la trobada].

El comissari va elogiar l’espanyol de Corinna i es va disculpar pel seu «anglès de supervivent» i la seva limitació per als idiomes. 

Villarejo: Entrant en l’assumpte, jo, com a cap de policia, sento molt respecte pel CNI, però a un determinat CNI; distingeixo la institució dels serfs de la gleva. L’actual cap està envoltat d’un grup de gent que mai ha trepitjat el carrer. En diuen «els moquetes».

En aquell moment va arribar Villalonga.

[..]

Corinna li diu que gent d’Espanya que es vantava de ser del CNI havia anat a Mònaco a registrar les seves oficines. I que n’hi havia testimonis: una era l’anglesa Victoria Barker, la persona que dirigia la seva oficina a Mònaco i que també tenia entrada al palau reial perquè treballava amb el cap de seguretat del palau de Mònaco, el coronel Bruno Filliponat, ‘chargé de mission’ del príncep Albert II.

Corinna: Els tenen filmats a les càmeres de l’edifici. Aquest, a ell, és la segona vegada perquè ho ha fet [també] a Anglaterra. Aquí tenim el CNI. Els meus advocats el tenen quan ha entrat a l’hotel, al Connaught [el 5 de maig del 2012 el general Sanz Roldán va viatjar a Londres i es va entrevistar amb Corinna]. M’han amenaçat a mi i als meus fills [en la reunió amb Sanz Roldán]. I després ha vingut a Mònaco. Hi han estat tres setmanes.

Però això a Villarejo li sembla poc. Té una idea millor.

Villarejo: Quina pena que no el gravessis. Direm que el vas gravar.

Corinna: Bé, jo no soc, és que jo no...

Villarejo: Però, a tots els efectes, Corinna, tu l’has gravat. Si t’ho poses al cap, això existeix. Perquè això només ho saps tu. Jo no ho diré a ningú tampoc. 

Capítol 16

Amb el fals capellà hem topat: el cas Olivares. [..]

Enrique Olivares García (Conca, gener de 1949) era el personatge que s’havia fet passar per un fals capellà i s’havia presentat el 23 d’octubre del 2013 al domicili de Luis Bárcenas, extresorer del PP, que feia gairebé quatre mesos que estava en presó preventiva. Això va passar en plena operació Kitchen. A la porta del madrileny carrer del Príncipe de Vergara, Olivares, disfressat de capellà, amb un maletí a la mà, havia esquivat el porter per presentar-se a la porta de l’ampli apartament de Bárcenas, al barri de Salamanca. «Soc del bisbat. Porto els papers d’institucions penitenciàries», va dir. L’assistenta li va obrir la porta. Olivares va preguntar llavors per «la senyora de la casa» perquè, va dir, havia d’omplir un qüestionari. Rosalía Iglesias, que va sentir les seves paraules, s’hi va acostar, el va fer passar i el va convidar a asseure’s a la sala d’estar. Olivares li va explicar que acudia als domicilis quan els presos estaven en tercer grau –que no era el cas de Bárcenas–, però que s’havia personat allà perquè es tractava d’un cas especial i havia de fer unes comprovacions sobre l’entorn familiar. Va preguntar quantes persones hi havia a la casa en aquell moment i li va demanar que les convoqués a totes a la sala d’estar per fer-los unes preguntes. La propietària de la casa va cridar el seu fill Guillermo i l’assistenta. Durant més o menys mitja hora va fer preguntes que denotaven un coneixement precís de cada un dels tres, fins i tot dels estudis de cine que havia realitzat Guillermo a Nova York. Rosalía, molt amable, li va preguntar si podia encendre un cigarret i el capellà va dir que a ell també n’hi venia de gust un. Llavors va obrir el maletí, en va treure un revòlver dels anys 30 i va exclamar:

– ¡Fins aquí hem arribat! S’ha acabat el teatre. No soc capellà i no tinc res a veure amb el bisbat ni amb institucions penitenciàries. ¡Us mato a tots tres si no em doneu els documents que Bárcenas guarda aquí i que poden servir per fer mal i enderrocar Rajoy! –va amenaçar Olivares.

Després va treure unes brides, els va lligar els canells i va exigir que li entreguessin els USB que l’extresorer tenia guardats, en els quals hi havia proves per demostrar la corrupció del PP i del Govern central. Guillermo, miraculosament, va aconseguir deslligar-se les brides i va donar un cop de cap a Olivares que el va deixar trontollant. L’assistenta va trucar per telèfon a Sergio Ríos, el xòfer, va agafar el revòlver i va baixar corrent al carrer. Guillermo va sortir al balcó i va demanar ajuda a crits. Sergio Ríos, el xòfer de la família Bárcenas, que no treballava aquell dia (no treballava per a la família, però sí per als seus superiors de l’operació Kitchen), es va presentar de cop com si hagués caigut del cel i va ajudar Guillermo a controlar definitivament Olivares. Hi van aparèixer també més policies. El «capellà» Olivares portava a sobre 600 euros.

El fals capellà –que tenia al maletí un retall periodístic amb la cèlebre foto de Bárcenas a Barajas fent la botifarra– va ser jutjat i condemnat a 22 anys de presó.

[...]

Al fiscal Serrano, amb diversos anys d’experiència al Jutjat de Vigilància Penitenciària a Barcelona, li interessava no només Olivares, sinó sobretot el seu company de cel·la, per conèixer la rutina diària del fals capellà i la seva capacitat de comunicació. I va poder reunir-se amb ell, un pres d’origen sud-americà anomenat Ricardo Quesada Andrade.

Quan el jutge es disposava a marxar, Stampa, que s’havia unit a Serrano, va informar en veu alta la doctora que es quedarien per continuar parlant amb el company de cel·la d’Olivares i li va suggerir que participés amb ells. El jutge García-Castellón va advertir:

Notícies relacionades

Villarejo afirma que l’operació Catalunya es va dissenyar a la presidència del Govern central i la va controlar Sáenz de Santamaría

Així funcionava la cèl·lula Villarejo-Francisco Martínez en la guerra bruta contra rivals, per Ernesto Ekaizer

–No. Ella no.

És el jutge qui sol autoritzar formalment l’examen forense. Per tant, només si ell es quedava, la doctora Baena també podia quedar-se. En canvi, si la conversa amb el company de cel·la es limitava als fiscals, només seria una diligència d’ells, no del jutjat. Així, el jutge va marxar i la doctora va tornar al cotxe amb el lletrat de l’administració de justícia.