José Manuel Villarejo, 40 anys de servei a les clavegueres de l’Estat

El 3 de novembre del 2017, amb la tensió del procés independentista en el seu clímax, dotzenes de personatges de múltiples àmbits de la vida pública i social es van posar a tremolar. José Manuel Villarejo (El Carpio, Còrdova, 1951), excomissari del Cos Nacional de Policia, ingressava a la presó després d’haver sigut detingut per la Unitat d’Afers Interns del cos en el qual va ingressar el 1972. Després d’examinar la documentació confiscada a casa seva, la Fiscalia Anticorrupció va multiplicar per cinc la llista de delictes: tres de suborn, vuit de revelació de secrets, un de falsedat documental, un d’organització criminal i un altre de blanqueig de capitals. Els successius registres en aquell domicili de Boadilla del Monte (Madrid), van ser una mina d’or per a jutges i fiscals: una vintena d’agendes i una infinitat de gravacions es van convertir en autèntiques bombes de rellotgeria per als que hi apareixien... però també per a l’amo.

Villarejo està imputat ja en 36 peces a l’Audiència Nacional que conformen la macrocausa Tàndem, probablement la més intricada i difícil de seguir de tota la justícia espanyola. Les seves meticuloses anotacions (noms, inicials, llocs, telèfons, motius de les cites...) i els àudios de les seves converses amb polítics, empresaris i periodistes, entre altres gremis, han tret a la llum tota classe de maniobres (para)policials durant almenys una dècada. Perquè les agendes consignen tripijocs del 2007 al 2017, fins i tot just abans de ser detingut, però es creu que l’expolicia assisteix a les seves reunions amb enregistradora des de fa 40 anys a la recerca d’informació comprometedora que li serveixi de blindatge en cas de ser descobert.

L’entramat empresarial

Precisament quatre dècades enrere, el 1983, va ser quan va demanar la primera excedència de la Policia i va començar a forjar un entramat empresarial que, segons investigacions judicials i periodístiques, l’ha portat a gestionar fins a 46 societats a Espanya, els Estats Units, l’Uruguai i el Panamà i a amassar un patrimoni immobiliari que només a Espanya supera els 14 milions d’euros. Una agència de detectius i un despatx d’advocats, entre altres empreses, li van permetre posar en marxa treballs d’investigació encarregats per organismes públics, entitats privades, particulars i fins i tot per l’església de la Cienciologia (per a la qual el 1984 va aconseguir empresonar a través d’un muntatge un dissident que seria absolt per la justícia).

Alguna vegada el mateix Villarejo ha definit la seva tasca com la d’un «solucionador de problemes». Les investigacions judicials han demostrat que els resolia amb la premissa que el fi justificava tots els mitjans. Sense línies vermelles. Molts d’aquests «problemes» van ser els de l’Estat. El primer destí de Villarejo, en les raneres del franquisme, va ser Sant Sebastià, on va formar part dels comandos de la Brigada d’Investigació Social que lluitaven contra la primera ETA, els anomenats ‘incontrolats’. Per aquella lluita antiterrorista va ser condecorat amb la Creu al Mèrit Policial amb Distintiu Blanc, que no li ha sigut retirada.

Amb el PSOE i amb el PP

El 1993 es va reincorporar després de l’excedència com a agent operatiu, o encobert, per a la Secretaria d’Estat d’Interior, llavors dirigida per l’actual ministra de Defensa, Margarita Robles. La vida privada del jutge Baltasar Garzón, de l’empresari Javier de la Rosa i de polítics i periodistes van ser els seus principals treballs per a l’últim Govern de Felipe González.

Notícies relacionades

Sallent, major dels Mossos d’Esquadra dos dies abans dels comicis

Les enquestes no són només un termòmetre

Però va ser amb Mariano Rajoy a la Moncloa, María Dolores de Cospedal al capdavant del PP i Jorge Fernández Díaz a Interior, quan els encàrrecs a Villarejo es van multiplicar i conformen la troca de tripijocs que ocupen des de la seva detenció un espai preeminent en els mitjans. Luis Bárcenas, Podem –en especial el seu líder, Pablo Iglesias–, els Pujol i l’independentisme (amb la coneguda operació Catalunya) van passar a ser els objectius del ‘tot s’hi val’ del que es va batejar com la ‘policia patriòtica’ (tot i que més aviat al servei dels interessos del PP), però també oferia, simulava o realitzava suposats encàrrecs de grans firmes, com el BBVA, Iberdrola, Repsol i CaixaBank.

La seva estratègia de defensa sempre ha sigut reconèixer part de les il·legalitats i pràctiques mafioses que se li imputen, però afegint que mai les cometia en solitari. Ha assenyalat com a inductors un president del Govern, el CNI, empreses de l’Ibex i fins i tot la Corona. Tot i que separar la veritat de la mentida a les clavegueres de l’Estat és missió gairebé impossible, ara com ara, aquestes agendes i gravacions tan explosives han fet seure al banc dels acusats una excúpula d’Interior, han fulminat carreres polítiques de ministres, presidents autonòmics i fiscals, i han propiciat una causa judicial contra Espanya a Andorra.