Pedro Sánchez va demanar a la ministra de Transport dimissions o el seu propi cap

La política té les seves regles i rares vegades són les de les matemàtiques o la física, que agraden als enginyers. La política s’ha carregat Isabel Pardo de Vera, enginyera de Camins que concita en la professió un gairebé unànime reconeixement. Dimarts, tècnics de l’àmbit ferroviari reconeixien la «rara avis» que ella suposava en el món de la gestió ministerial. També tenia detractors, entre ells la consellera d’Infraestructures de Galícia, Ethel Vázquez; les discrepàncies entre totes dues arrenquen, segons alguns, de l’època universitària.

A Pardo de Vera se li van creuar la política, la Moncloa i unes eleccions a la cantonada. Unes eleccions que ella mateixa reconeixia que no la condicionaven a l’hora de prendre decisions, com la d’afirmar que era impossible tècnicament arribar amb la inauguració de la Variant de Pajares abans de les autonòmiques.

És difícil no intuir en la seva dimissió la llarga mà del president Pedro Sánchez. L’escàndol del «Fevemocho» havia pres unes dimensions estratosfèriques, i el debat tècnic i jurídic de fons (difícil d’explicar simplificadament, més difícil encara d’entendre) s’havia convertit en un «mem» colossal atiat pel mediàtic Miguel Ángel Revilla. El fet que el president asturià Adrián Barbón, socialista, també empenyés en la polèmica no alleujava. Barbón va fer una defensa explícita de Pardo de Vera (ratificada per sectors empresarials i sindicals asturians) per salvar-la de la crema quan ja li arribaven del Ministeri els ecos que Renfe la posava a la picota per treure’s culpes de l’escàndol. Precisament aquest salconduit que Barbón volia atorgar-li a Pardo de Vera posava la diana sobre la mateixa Raquel Sánchez. La ministra sabia que entre els caps en joc hi havia la seva.

Algunes fonts afirmen que des de la Moncloa se li van deixar poques alternatives a Raquel Sánchez: la destitució del president de Renfe, Isaías Táboas, era de manual, però Pardo de Vera havia rebut crítiques internes dels que no volien quedar-se sols amb la responsabilitat. Així que també tenia la ministra l’opció de cessar qui era el seu número dos. La relació es va torçar entre totes dues les últimes setmanes. No va agradar a Pardo de Vera que Raquel Sánchez anunciés al Congrés una data probable d’obertura de la Variant quan la secretària general ja havia afirmat que fins al març no podria donar-se amb certesa. La Moncloa va suggerir també destituir-los tots dos. O que la mateixa Sánchez dimitís. A la seva elecció.

Notícies relacionades

Els Comuns treballen per "implicar" immigrants en la seva campanya

L’Audiència diu haver convocat Pujol per evitar l’"edatisme"

Quan la ministra li va dir explícitament a Isabel Pardo de Vera, el mateix matí de dilluns, que no comptava amb la seva confiança, l’enginyera també ja l’havia perdut cap a la ministra. Va firmar la dimissió del seu puny i lletra sense esperar a la inevitable destitució.

Hi ha una evidència que la ministra ha guanyat temps: l’elecció dels substituts de Táboas i Pardo de Vera. Tant el nou president de Renfe, Raül Blanco, com el flamant secretari general de Transports, David Lucas, surten del seu entorn i recolzats per Pedro Sánchez. El primer prové del PSC, amb Táboas i com la mateixa ministra, per la qual cosa Catalunya no perd. Lucas ja era secretari general de Vivenda del Ministeri i ben conegut pel President. Cap dels dos té experiència en matèria ferroviària. Això sí, són bons coneixedors de les regles de la política, aquestes que Pardo de Vera desdenyava.