El laberint català

El procés abaixa el pistó: els símptomes del canvi de cicle polític a Catalunya

La ruptura del Govern entre ERC i Junts, afegida a la divisió entre les entitats, posa sordina a l’objectiu independentista i als terminis per aconseguir-lo

El procés abaixa el pistó: els símptomes del canvi de cicle polític a Catalunya

Jordi Cotrina

5
Es llegeix en minuts
Júlia Regué
Júlia Regué

Cap de la secció de Política.

Ubicada/t a Barcelona

ver +
Xabi Barrena
Xabi Barrena

Periodista

Especialista en informació sobre el Govern de Catalunya, de ERC y en el seguiment de l'actualitat del Parlament.

Ubicada/t a Barcelona

ver +

La ruptura, després de just una dècada, de l’aliança entre ERC i CDC/Junts, un agermanament que tenia com a únic objectiu aconseguir la independència, obre una nova fase política a Catalunya. Falta perspectiva per saber si el que s’inicia ara és el primer capitulo del post-procés o simplement l’inici de l’una nova temporada d’aquest culebró. No són només veus contràries a la independència els que donen ja l’extremunció a aquesta etapa: «El procés, definitivament, s’ha tancat», va etzibar l’exlíder de l’ANC i exsecretari general de Junts, Jordi Sànchez. «S’obre una nova etapa i se’n tanquen d’altres», va replicar després el president Pere Aragonès, apostant per la via canadenca després d’un intent de ruptura unilateral fallit i a fi de lligar una consulta pactada amb el plàcet de la comunitat internacional. Aquests són els símptomes de l’enèsim canvi de cicle a Catalunya:

Ruptura total entre partits i amb les entitats.


La relació entre els partits i les entitats mai ha sigut còmoda ni compacta. Però amb la pressa pels terminis, sota un objectiu comú –primer el 9-N i després l’1-O– els matisos quedaven difuminats. Són conegudes les tensions entre partits per la consulta i el referèndum, sobre si declarar la independència o anar a eleccions, però això no va implicar el divorci a la Generalitat. Ara sí. Ni Junts existia com a tal, ni ERC liderava el Palau. Ni Òmnium Cultural era la principal entitat sobiranista –té 190.000 socis– ni l’ANC quedava arraconada en tesis marginals dins del ventall sobiranista. I, no hi havia, com ara, un relat del que va ser i, sobretot, del que suposa l’1-O (el mandat) diferent per a cada força i entitat. Cada un ha fet de la seva versió dogma i avança en aquest camí, distanciant-se cada vegada més de l’altre. En l’adopció del ‘principi de realitat’ d’ERC i en el complir el mandat del referèndum de Junts es troba l’arrel mateixa de la recent fractura.

Tampoc hi havia en aquell moment una entitat parainstitucional com el Consell per la República pilotada per un expresident i filla precisament d’aquestes diferents visions del que va passar a Catalunya el 2017. Però ara sí. La complexa digestió de l’independentisme, a falta d’un full de ruta comú i del canvi de comandament a la Generalitat, la metamorfosi de l’extinta Convergència i el cop de volant d’ERC per fixar el perfil governamental han acabat amb una ruptura total. Al carrer i a les institucions.

La falta d’horitzó i la taula de diàleg.

«Les tensions després del 9-N van servir per impulsar l’1-O, però, després d’això, la presó i l’exili no s’han pogut superar», defensa un rellevant dirigent del procés. Els terminis esgoten, més encara si no es compleixen, i aquesta és una de les principals lliçons fins ara: generen frustració. Per això l’ANC s’ha quedat sola al fixar per al segon semestre del 2023 un nou ‘tornar a fer-ho’ definitiu. I la clau està en la falta de propostes viables i en l’encara existència de causes judicials obertes. Esquerra ha aconseguit que només s’explori una opció –la taula de diàleg–, que a més es faci des de la Generalitat, de tu a tu amb el Govern, i que els plans b que van prometre tant Junts com la CUP continuïn sent inconcrets. La postconvergència va prometre per al cinquè aniversari de l’1-O «un punt d’inflexió» que, finalment, s’ha traduït en la seva sortida del Govern, prèvia consulta a la militància. Aragonès brandeix el diàleg i la via canadenca a l’exterior, però allà tampoc hi té suports perquè només els comuns ho avalen. Queden lluny els plans unitaris i les mobilitzacions conjuntes. S’ha passat de la unilateralitat, al pragmatisme. 

L’impacte de la judicialització

Els rancors entre els actors hegemònics fins a l’1-O es van suportar, fins i tot donant poders a un ‘estat major’ que s’activés en la seva absència per cobrir-los. Però la marxa de Carles Puigdemont i d’alguns dels seus consellers a l’estranger després de la DUI fallida, i l’entrada a la presó d’Oriol Junqueras i altres dirigents, van fer créixer la disputa. També la que té a veure amb qui va organitzar i va liderar aquell referèndum. Encara més després que Junts naixés com a tal amb l’entrada de persones que, com Laura Borràs, es denominen a si mateixes com «filles de l’1-O». De la CUP a ERC, el debat continua sent fins a quin punt forçar la reacció de l’Estat. I això passa cada vegada que el Parlament ha de debatre si tramita i discuteix resolucions sobre autodeterminació, amnistia o monarquia; quan es medita si val la pena posar en joc el futur polític de persones que ocupen càrrecs a la Mesa pel vot d’un diputat, Lluís Puig, que viu a Brussel·les; o fins i tot quan Borràs acata la Junta Electoral per esquivar possibles conseqüències judicials a compte de l’escó de Pau Juvillà. ERC opta per vehicular a la taula de diàleg les solucions a aquestes causes, amb l’objectiu de reformar el delicte de sedició i d’intentar que no entrin més càrrecs a la presó i Junts, malgrat la retòrica desobedient, s’estalvia noves imputacions. Al flanc cupaire, Anna Gabriel va tornar per regularitzar la seva situació, seguint els passos de l’ara consellera Meritxell Serret.

Del PP al PSOE al Govern.

El canvi a la Moncloa, el 2018 després de la moció de censura a Mariano Rajoy, i l’arribada d’una força de centreesquerra (el PSOE) va obrir un pont d’entesa amb ERC, per la via social de la política. Les urnes van convertir en imprescindible ERC per a Sánchez, cosa que va derivar en una taula de diàleg i negociació i el reconeixement explícit que hi havia un «conflicte polític» entre Catalunya i l’Estat. La influència republicana ha obtingut dividends (pocs per a molts independentistes) en forma, fins ara, de suavització de l’acció de la judicatura. Els indults als presos independentistes seria el màxim exponent. En l’horitzó, però, s’aprecia un possible canvi de panorama amb l’arribada, així ho apunten les enquestes, de la dreta a la Moncloa. Un element, si es produeix, mobilitzador i cohesionador per a l’independentisme, sens dubte, però, al seu torn, la tornada dels vots independentistes al Congrés, tots, a la inanitat. Un possible parèntesi a la negociació.